Al servei d'aquest poble.
Avui. Dimecres, 13 de desembre del 1978. Pàgina 5.
Les zones del territori de Catalunya.
Les comarques catalanes són una realitat social d'origen geogràfic i econòmic amb un gran arrelament. Una altra geografia o una altra economia potser donaria unes comunitats territorials diferents. A casa nostra tenim aquestes. Mai no han estat institucionalitzades. Mai no han fruït, per exemple, d'una diputació comarcal, d'una planificació comarcal. Ben diferent del cas dels municipis, sempre presidits per la Casa de la Vila amb el seu batlle i els seus regidors.
La Generalitat dels anys trenta deixà sobre el paper unes disposicions legals d'institucionalització, després d'un llarg estudi, que no arribà mai a esdevenir realitat. I, tanmateix, les comarques són ben vives. Tenen, és cert, alguns problemes de demarcació. Existeixen comarques o subcomarques, com les que encapçala Banyoles o Santa Coloma de Queralt, com el Lluçanès o el Moianès, que han restat menystingudes en la divisió territorial de la Generalitat.
Però, després de quaranta anys de persecució o menyspreu, tornen a reviure. Els diaris les tenen en compte. Sorgeixen tota mena d’activitats i institucions espontànies d’àmbit comarcal. Sorgeix, poderós, el comarcalisme davant de l’abassegament que crea la mastodòntica concentració urbana barcelonina. I la imperícia d’alguns dels nostres polítics va convertint el comarcalisme i l’anticomarcalisme en una guerra entre catalans.
Quan vam debatre en l’Estatut el tema de les eleccions al Parlament del Principat de Catalanya (article 31.1) va guanyar la fórmula del «sistema de representació proporcional que asseguri, a més, l’adequada representació de totes les zones del territori», amb el vot en contra de Maria Rúbies i l’abstenció de Cañellas, López Rodó, ERC, CDC i meva. Trenta-un vots a favor, un en contra i deu abstencions.
Què és això de les zones? ¿No en tenien prou socialistes, comunistes i Entesa (excepte M. Rúbies) amb el refús de la proposta d'UDC-UCC d'una segona Cambra de les comarques? ¿No en tenien prou amb la victòria del criteri de representació proporcional que dóna clara supremacia a la gran concentració de població barcelonina? ¿Per què ignorar uns mínims de representació comarcal que esmena la proporcionalitat estricta d'un tant per cent mínim sobre el total de diputats?
Vaig dir tot això i que el criteri de lluita de classes que considera dretanes les comarques era absurd que es portés fins a aquest extrem. També hi ha un comarcalisme d'esquerres. I cal no dividir Catalunya. La famosa Marxa de la llibertat fou feta, amb criteris progressistes, amb vista a cohesionar el Principat a les vigílies d’unes consultes electorals. Vaig dir que el criteri de les vegueries servia per a finalitats administratives, però no tenia base comunitària social arrelada per a funcionar com a demarcacions electorals. I que les antigues vegueries res no tenien a veure amb les vegueries de la Generalitat.
Els portaveus socialistes i comunistes s’enfadaren molt. Solé Tura digué: «Això és fer demagògia, això és intolerable». Mentre parlava jo àdhuc Andreu i Abelló gesticulava des de la seva cadira presidencial.
Lluís M. Xirinacs.
