Al servei d'aquest poble.
Avui. Dissabte, 21 d’octubre del 1978. Pàgina 9.
Així es fa la història.
Anava amb un amic en taxi, camí de l’aeroport. El taxista, molt eixerit, parlà en català impecablement. Però no era català. Després parlà en andalús, en aragonès, en gallec. Es posà a cantar una cançó asturiana. L’amic li digué que aquella cançó no era asturiana sinó gallega.
«Minha nai como es tan probe
non tinhe quen me dare,
fica-me a cara de bicos (petons)
e dimpois rompe a chorare».
Però el taxista l’havia asturianitzada inconscientment. Vingui d'on vingui qualsevol realitat és transformada pel receptor, sigui una persona, un grup o una nació. La subjectivitat ho envaeix tot, ho trastoca tot. Un sacerdot basc, molt amic meu, de la presó de Zamora i de Carabanchel, que patí molt i morí de càncer al cap de pocs dies de sortir a la llibertat, cantava en basc i amb total devoció basca la cançó: «Perduts en la immensa mar blava», que suposo d'origen anglès.
També d'aquest pobre Xirinacs corren pels diaris i per les revistes coses totalment falses o inexistents, però que tenen més vida que la realitat. Una és el ja famós pet del senador i acadèmic Camilo José Cela. Que jo sàpiga, aquest senyor mai no es dignà dedicar-me aquest present en el ple del Senat o fora d'ell. Però la gent necessita els pets de Cela i la meva paciència i se'ls inventa. Què hi farem! Fins m'ha arribat una carta de l'Argentina amb un retall de diari d'aquell país que parla d'aquesta fantasia.
L'altra fantasia que, suposo s'inventà en Vilallonga des de Paris, o qui sap qui, i que només en la revista «Interviu» ja ha aparegut dues vegades, és la meva pretesa visita a Tarradellas vestit de captaire o d’excursionista.
Un, desgraciat com és, no va a fer visites a Tarradellas, ni amb motxilla ni amb corbata. No li fa visites. I un, desgraciadet, tot just elegit, rebé la recomanació d’en Reventós: «Vigila d’anar a les Corts amb americana, perquè els madrilenys són molt sensibles i si no vas ben vestit s’ho prendrien com una burla a les Corts». I cuità a fer-se un bon vestit a mida per quedar bé. Però la gent no s’enganya i continuen veient el captaire, no sé per què un captaire baixet, que sempre s’han imaginat.
Si ara, que vigilo de respectar aquesta societat tan ben educada, diuen aquestes coses de mi, què no diran el dia que decideixi tirar pel dret!
Lluís M. Xirinacs.
