Al servei d'aquest poble.
Avui. Dijous, 14 de setembre del 1978. Pàgina 5.
Austeritat personal i impost social.
Em penso que a partir de l'Onze de Setembre, qui llegeixi aquesta columna haurà vist que cada dia s'hi amaga un mot d'ordre.
Verde Aldea diu: és natural, ens han donat algunes llibertats i per tant el potencial reivindicatiu disminueix.
Jo diria: no hi ha tanta repressió, ens continuen negant els mínims nacionals, per tant, el potencial reivindicatiu augmenta. Ara ens podem reunir. Ara es poden fer mítings. Ara ens podem associar.
Les dues vessants són possibles: adormir-se o avançar. Els poderosos voldrien que ens adormíssim. «Ja els hem donat un caramelet, als nens, perquè callin». Han anat callant els partits parlamentaris amb uns quants caramelets constitucionals. Ara es tracta de fer callar el poble amb vista al referèndum.
No, poble català, no. Encara no s'ha acabat la guerra que començàrem un 11 de setembre del 1714. Encara no hem assolit allò que aquell dia ens arrabassaren. Ens volen comprar amb neveres, utilitaris, shows televisius i embafadores i inacabables informacions futbolístiques o eròtiques.
Poble català, no t'asseguis a reposar. Tens més armes que fa dos anys. Fes-les servir. Redueix les teves vacances, les teves festes, les teves comoditats, les teves crítiques bo i assegut a la teva cadira. Estalvia. Encara estem en guerra. Encara no hem reconquerit allò que ens és essencial: els drets humans, l'accés del poble al poder polític i econòmic, la sobirania nacional i la solidaritat en pla d'igualtat amb els altres pobles.
Tots tenim feina. Tots hem de pagar lletres. Tots guanyaríem més diners si ens limitéssim a servir només els nostres interessos particulars. A mi també m'agraden els aperitius, el cinema, les vacances a la platja o a la muntanya, els viatges a l'estranger. Sobren lloances i crítiques, adhesions i escissions. Manca gent que faci feina. Els barris són abandonats. El treballador està immers en la incultura i en la desinformació. Les comarques són arrasades. L'usuari de la seguretat social és tractat com un gos. No hi ha habitatge per a les noves famílies. Ens prenen l'ordre públic i l'administració de la justícia. Trepitgen la nostra sobirania, la nostra unió de Països Catalans.
¿Qui reivindicarà tot això des dels barris, des dels sindicats, des dels ajuntaments, des dels futurs Parlaments de Catalunya, del País Valencià o de les Illes? ¿Hi ha candidats íntegres a punt? ¿Hi ha equips que els donin suport amb eficàcia a punt? ¿On són els especialistes en economia, en dret, en urbanisme, en educació, en ordre públic, en cultura, que planifiquin l'alliberament conjunt de la nació de la qual estem tan orgullosos a l'hora de cridar pel carrer?
Tot això avui només ho fa una insignificant minoria, per cert massa dividida políticament. L'exagerat fraccionament polític resta en comptes de sumar.
Un tribut de temps i de diners demano a tots els catalans per a la immensa tasca a fer pel nostre alliberament i la nostra reconstrucció nacional.
Lluís M. Xirinacs.
