Al servei d'aquest poble.

Avui. Dijous, 7 de setembre del 1978. Pàgina 5.

Tradició no centralista.

Com que J. M. Sanmartí ja fa la crònica fonamental dels debats constitucionals a la Comissió del Senat, esmerço jo la meva columna a deixar constància d'algunes anècdotes significatives.

Pocs dies després d'haver fet la meva defensa d'una Confederació espanyola que respectés la sobirania de les nacions que la compondrien, se m'acostà el senador Arespacochaga, d'Aliança Popular i anterior batlle de Madrid, i em digué que començava a apreciar el bé que és la democràcia. Ell tenia de mi una idea tremendista i, malgrat mantenir tots dos posicions molt oposades, I'havia interessat molt la meva proposta d'un Estat plurinacional. Vam conversar llargament sobre el fet que el centralisme dóna una força aparent i momentània però que la força ferma i duradora la dóna la unió respectuosa i lliure de pobles diversos. El centralisme és un model importat de la França del racionalisme. La força màxima de la península Ibèrica en tota la història fou quan es produí la unió equilibrada –«Tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando»– de pobles amb sobirania pròpia, amb un gran pes específic propi. Aleshores la unió fou la summa de la força de tots els pobles i no la resta, com és ara. Amb deficiències, sí, però molt millor que el que tenim ara. També la força dels catalans i els aragonesos fou deguda al model confederal adoptat i respectat des de l'inici de la unió.

Mentre parlàvem, Camilo José Cela escoltava. Quan se n'anà Arespacochaga, Cela em digué: «Si canvies el pensament d'Arespacochaga et faig dos monuments en vida, perquè siguis més que jo, que ja en tinc un. Vés triant el poble i el material. Te'ls faré del que vulguis. Si els vols d'or, també. Trigaré una mica més, però te'ls faré».

El fet és que la tradició d'estil confederal és més nostra que no la desastrosa tradició centralista.

Lluís M. Xirinacs.