Al servei d'aquest poble.
Avui. Dimarts, 25 de juliol del 1978. Pàgina 5.
Mercat d'esclaus.
Són llunyans ja els dies de l'amnistia escarransida. Després de tantes lluites, de tantes vagues de la fam, de tantes manifestacions cruentes, el 14 d'octubre de l'any passat vingué l'amnistia. Retallada pels quatre costats, com tot es va fent i aprovant en aquest país per tal d'obtenir que mai no sigui ni servida ni obeïda la voluntat del poble.
Se'm prometé –ho recordes, Josep Benet?–, que les setmanes següents ja faríem més força. No se'n va fer ni poca ni molta. Gens. Molts mesos més tard en Carles Martí tirà endavant, no proposicions de llei o mocions efectives, sinó simples interpel·lacions sobre béns requisats o sobre mutilats de guerra republicans. Alguna cosa es fa en aquest sentit ampliatiu. Alguna cosa s'ha fet despenalitzant algun lleu delicte dels que s'anomenen de la dona. I poca cosa més. Ja sabem com l'indult dels presos socials ha estat boicotejat amb absurdes i perilloses raons, àdhuc pels parlamentaris d'esquerra, mentre a Itàlia fàcilment amnistien set mil presos socials com qui no fa res.
Però és que ni tan sols s'amnistia aquell a qui toca segons la llei d'amnistia aprovada. Els Joglars, en una resolució despietada, han restat definitivament exclosos de l'amnistia. ¿És una fuetada en el rostre dels «pacífics» catalans que ho suporten tot sense tocar mai la metralleta? No puc dir res més que això: estic indignat. No. No puc sentir-me solidari d'una Espanya així, que provoca i provoca fins que comença la dansa de morts, aquest sentiment tràgic de la vida tan propi de l'Espanya castellana i –segons Sánchez Albornoz– vascona.
Tampoc no s'acaba d'aplicar mai l'amnistia laboral que també fou acceptada en la llei d'amnistia. Especialment lluïdes, en aquest sentit, apareixen les noves dictadures multinacionals, que sota capa de llibertat econòmica vénen a substituir el franquisme. Motor Ibèrica, no acaba d'amnistiar. La gran multinacional canadenca que hi ha al darrera no té entranyes. Tampoc no acaba d'amnistiar la multinacional Solvay que ha empès una colla d'obrers de Martorell a tirar endavant una llarga vaga de la fam, com en els temps de la resistència antifranquista.
Per què aquesta duresa d'UCD contra el poble, mentre es ven l'ànima al diable de les multinacionals amb tota dolcesa? Ahir ens anunciaven que es vendrà la SEAT a la FIAT. Avui ens diuen que es vendrà ENASA a una multinacional americana. «No és abandonisme. Així les empreses aniran millorant».
Lligats de mans i peus, venuts al millor postor.
Lluís M. Xirinacs.
