Al servei d'aquest poble.
Avui. Diumenge, 18 de juny del 1978. Pàgina 6.
Amb gran dolor.
Els amics que m'ajuden reberen ahir el xàfec del meu malhumor i del meu disgust. Anava llegint al diari el desenrotllament dels debats constitucionals de divendres sobre l'afer autonòmic i m'anava entristint cada vegada més.
El dia 15 de juny d'enguany ho vaig dir a la reunió feta a Madrid dels diputats i senadors del Principat de Catalunya. Valoro ben positivament la feina dels diputats catalans amb vista a obtenir el màxim de poders per a la nostra nació. Llur pragmatisme ha aconseguit moltes coses difícils, tot i que algunes de ben importants s'han quedat al calaix. Però vaig suggerir que tant en el Congrés com en el Senat calia deixar una constància unitària catalana de l'exigència d'exercir el dret d'autodeterminació d'aquelles comunitats que, com la nostra, es consideren nació. Veig aquesta afirmació ben compatible amb el pragmatisme seguit en els temes concrets. La resposta fou un silenci total.
L'endemà, divendres, Convergència Democràtica (Roca) i el Partit Socialista de Catalunya (Guerra) afirmaren que no haurien votat a favor del dret d'autodeterminació. I el Partit Socialista Unificat de Catalunya (Soler Tura) votà en contra. Es quedaren solets Euskadiko Ezquerra (Letamendia) i el Partit Nacionalista Basc (Marcos Vizcaya).
La Constitució resta, doncs, tancada al dret d'autodeterminació i reduïda al dret limitat d'autonomia.
¿On ha anat a parar aquell «exercici del dret d'autodeterminació» del tercer punt de l'Assemblea de Catalunya? ¿Està d'acord amb l'actitud dels seus representants, el gran electorat català que votà per ells ara fa un any?
Comprenc moltes coses. Però aquesta no. No puc passar sense que a les Corts de Madrid consti ben clar que, si els catalans no maten policies ni guàrdies civils per fer valer els seus drets, tanmateix no renuncien a la seva sobirania, a la seva condició nacional, al dret d'autodeterminació.
Ai dels qui abusen de la paciència i del seny d'un poble!
Lluís M. Xirinacs.
