Al servei d'aquest poble.
Avui. Dijous, 11 de maig del 1978. Pàgina 5.
Una nova pedagogia de la pau.
Les morts per motius polítics continuen sovintejant. Henri Curiel, fundador del Partit Comunista egipci ha mort a Paris. L'escorta d'Aldo Moro i, després d'un llarg segrest, el mateix Aldo Moro, veuen llur vida truncada sobtadament a Roma. La mort de guardians de l'ordre públic continua a Euskadi. Cal sumar-hi l'atemptat contra Cubillo i la terrible repressió contra l'MPAIAC a Canàries, que es va escalfant amb el veïnatge del Sàhara, on la guerrilla, el terrorisme i la guerra són a l'ordre del dia.
Ràdio Nacional em vol preguntar què opino sobre la pena de mort. Ja veiem que en forma de condemna oficial o clandestina, o en forma d'atemptat directe i sense contemplacions, es mata a dojo.
En la nostra societat complexa i sofisticada, els mecanismes que porten a l'execució d'una persona són tants i tan variats que es fa difícil d'establir-ne les responsabilitats. Tot plegat, fa la impressió que les causes de les diferents morts actuen a una distància tan gran dels efectes que se'n desresponsabilitzen. Que arriba un moment en què el procés que porta a la mort és irreversible, i els executors de les morts no poden deturar el desenllaç fatal. Tenim una societat tan tèrbola, tan poc diàfana, tan plena d'intrigues, de clandestinitats i misteris que els horrors pitjors es fan possibles contínuament.
Em fa molta pena la tràgica mort d'Aldo Moro. Però protesto solemnement d'un sistema de fer política propiciat per la Democràcia Cristiana, pel Partit Comunista italià i, en general, per tots els partits polítics, que entronitza la mentida continuada, la intriga més maquiavèl·lica, la cobertura dels interessos i de les actuacions més inconfessables amb motius nobles i elevats.
Preguntava jo quin lleixiu netejaria tanta brutícia. L'«Osservatore Romano» d'abans-d'ahir assenyalava que no n'hi ha prou amb condemnar la violència, cal -deia- crear una nova «pedagogia de la pau».
Ja Karl Marx expressà diverses vegades, al llarg de la seva vida, la seva radical oposició a allò que es deia «societats secretes» en el seu temps, i defugi aferrissadament, malgrat les múltiples persecucions de què fou objecte, el recurs a la clandestinitat. Sempre defensà l'actuació pública, diàfana, explicada, raonada.
Gandhi també sempre defugi explícitament la intriga i la clandestinitat sistemàtiques. I, anant més al fons, posà com a base de la lluita no-violenta el servei rigorós i la recerca diària de la veritat en cada situació.
Aquesta és, doncs, la pedagogia de la pau que demana de combatre els secrets, les intrigues, els espionatges, les duplicitats, el monopoli tancat de la informació. I aquests vicis no els tenen només els agressors sinó la gent que té les víctimes en l’actual onada d'atemptats.
Lluís M. Xirinacs.
