Al servei d'aquest poble.
Avui. Dimecres, 22 de febrer del 1978. Pàgina 6.
Quantes colònies queden?
L'organització per la Unitat Africana acorda lluitar a per la descolonització de les illes Canàries. Sembla què no solament el govern i la UCD refusen aquesta declaració, sinó que també l'oposició està indignada. Grans interessos es juguen en la zona. L'Estat espanyol, Marroc i Mauritània, els saharians i Algèria i, segurament, el desig dels Estats Units d'establir-hi bases militars, tots juguen a encobrir i perdre de vista els interessos reals dels canaris. Sota un teixit tan dens d'influències econòmico-militars internacionals, la feble veueta dels ciutadans canaris, no manipulats des de fora, es perd en el buit.
És el trist destí dels pobles. La gran política mai no ha servit els pobles, com mai no ha servit les persones. Simplement se n'ha servit.
Ens omplim la boca amb allò que tot poder ve del poble, o que el poble és sobirà i la realitat és que els pobles són tractats per les forces històriques dominants sense cap mena de respecte.
També ho acabem de veure en l'elecció del president del consell d'Euskadi. Forces socialment antagòniques s'han aliat contra els autòctons nacionals. «Antes roja que rota», aquesta Espanya que no és cap poble sinó una presó de pobles reduïts a colònies del gran Estat oligàrquic de grans rics.
¿Quina OUA demanarà, per exemple, la descolonització de Catalunya? Jo us asseguro que si l'Estat espanyol retirava la seva força de Catalunya un parell d'hores i es comprometia a respectar allò que els catalans, no manipulats des de fora, decidissin en aquest parell d'hores, aquests catalans declararien la nostra independència, i la nostra possible unió amb els altres pobles de l'Estat; si es feia, es faria en termes d'absoluta igualtat de participació en les tasques col·lectives, «tanto monta, monta tanto».
Però la colonització dels pobles de l'Estat continuarà més o menys mitigada per l'engalipada de les regions, de les nacionalitats, de les pre-autonomies, de les llistes de poders constitucionals, dels traspassos de poders, dels estatuts i dels referèndums, lluny, sempre molt lluny del desig del poble, única font de tot poder.
Lluís M. Xirinacs.
