Al servei d'aquest poble.

Avui. Dijous, 24 de novembre del 1977. Pàgina 6.

Democràcia municipal.

La democràcia és difícil. El nostre País va entrant per la via democràtica lentament. Abans-d'ahir deia que els partits polítics estan crispats. Considero aquesta crispació com una mena de crisi d'adolescència. Després de quaranta anys d'il·legalitat, de separació de les tasques reals de govern, de separació del contacte amb les grans masses de la població, els partits arrosseguen un idealisme infantil. A poc a poc van sortint de les drassanes de la clandestinitat i són varats a les aigües amples del mar de la realitat. Aquesta etapa de transició sembla com una adolescència política.

Hi ha com una fam de poder que ho devora tot. Es clar que no tot passa pels partits. A nivell dels organismes d'Estat, la dictadura no ha desaparegut, ni de bon tros. Hi ha grans llacunes en les institucions, en la legislació, en l'administració que encara són autocràtiques. I, si arribàvem a establir una democràcia com les clàssiques d'occident, així i tot, difícilment ens deslliuraríem dels «lobbies» o grups de pressió supraparlamentaris, com les altres tampoc no se'n deslliuren.

Els partits són ponts entre l'Estat i el poble ras. Però tampoc no poden pretendre ésser els únics ponts. En qualsevol país democràtic hi ha polítics independents. Són Polítics i no són de partits. No sol haver-n'hi gaires, però poden arribar a tenir un paper polític important en moments determinats.

A nivell de base, tot partit que vulgui ésser popular tindrà arrels abundoses. Es bo que així sigui. Però és ací on menys poden els partits pretendre monopolitzar la situació. D'una banda, el poble immens és la font i no el subjecte passiu de tot poder. Cal que els partits observin, escoltin el poble, de bell antuvi, i no a la inversa. I, d'altra banda, el poble abstracte no existeix; existeixen persones, famílies, barris, empreses, associacions, comarques, regions, nacions, corrents d'opinió, etc. Cadascuna d'aquestes unitats gaudeix d'una parcel·la pròpia de sobirania, que cal respectar i servir.

Al Regne Unit de la Gran Bretanya, em diuen, les eleccions municipals no es consideren polítiques. No sé com, però es veu que no hi intervenen els partits polítics directament. Es una forma de vetllar pel respecte a aquesta unitat tan feble com és el municipi, com cal vetllar pel respecte a la persona, unitat encara més feble. Això és més democràtic que lliurar els municipis al joc dur de la competència de partit.

És tema a meditar davant les pròximes eleccions municipals. Les eleccions sindicals d'empresa haurien de sorgir d'una assemblea unitària d'empresa. Les eleccions municipals haurien de sorgir d'una assemblea unitària de pobles.

Algú em podria donar informació de com es fa això a la Gran Bretanya?

Lluís M. Xirinacs.