Al servei d'aquest poble.
Avui. Dimecres, 16 de novembre del 1977. Pàgina 5.
Indult per als presos socials.
Amic Joan Arderiu: has escrit una carta a la «Bústia» de l'AVUI, i dius que em votares per tal que defensés els interessos de Catalunya sense supeditar-los a cap partit. Estaves convençut que faria tot el que podria per obtenir l'amnistia per a tots els presos polítics. T'ha sorprès la meva decisió d'abandonar el Senat si no ve un indult per als presos socials. Tu voldries aquesta decisió per aconseguir l'oficialitat o, si més no, la cooficialitat del nostre idioma.
T'agraeixo la carta. És difícil, en el sistema de votació secreta, saber la voluntat dels qui t'han votat si ells no parlen. Tu ho has fet. Això em va bé.
També és difícil establir amb un criteri rigorós les prioritats polítiques. Tu saps que si hom demana moltes coses alhora no n'ateny cap. Sempre m'he concentrat a demanar una cosa darrera l'altra i cada cosa amb molta força. Cal, doncs, establir prioritats. M'he pogut equivocar en establir-ne l'ordre. Però t'explicaré per què no he fet així.
La primera cosa que he vist imprescindible a la sortida del franquisme és l'amnistia política. Tothom ho sap. La considero la porta de la democràcia. En la teva carta dius que això et sembla bé. Al mateix president Tarradellas li vaig dir: «A vostè no li convé entrar a Catalunya sense amnistia». Em prometé lluitar-hi. Entrà quan la llei d'amnistia política ja era promulgada. Però el motí de la presó Model ja li ha creat un greu problema.
¿Per què ara surto amb un indult per als presos socials en comptes de tractar altres temes? És molt senzill. No demano ara la solució dels importants problemes penitenciaris, tot i que són gravíssims. Estic demanant, encara, la solució d'un problema sobre l'amnistia política, que quedà penjat en la llei del mateix nom. Vull fer ben feta la feina i lliurar-la acabada al país. ¿Et sembla acabada una amnistia feta per a reconciliar i pacificar, quan deixa darrera seu un rastre fatídic de venes obertes, estómacs foradats, cossos bastonejats, presons destruïdes i suïcidis desesperats? ¿Tan dur teniu el cor tu, els diputats, els senadors i tanta societat fabricadora de delinqüència amb el seu egoisme rabiós, que no podeu entendre que els presos socials sota el franquisme han patit molt més del que els tocava i que exigeixen una rebaixa? Són raons estrictament polítiques les que em mouen a demanar un indult per als presos socials, complementari de l'amnistia obtinguda.
El codi penal de Franco és molt més dur que no el codi equivalent de la república i els dels nostres veïns europeus. La mateixa cosa cal dir del codi de justícia militar. La llei d'enjudiciament criminal no dóna garanties d'imparcialitat en el procés. La llei de perillositat social, el Tribunal Tutelar de Menors i la legislació general sobre la dona permeten tota mena d'arbitrarietats, usades a fons per uns jutges dretans; inventen figures de perillositat que no existien en la república, en els països veïns i, com que allò que s'aplica no són penes sinó «mesures», mai no s'ha aplicat cap indult als afectats. Moltes vegades s'ha condemnat gent sense proves o només amb declaracions arrencades per la policia sota tortura. Els maltractaments rebuts en comissaries, «cuartelillos» i presons també mereixen una compensació. Tot això i moltes coses més són conseqüència d'una política que tractem de superar definitivament. Entra, doncs, en l'amnistia política. Així ho creien els presos, desesperats. Els partits, en canvi, no tenen res a guanyar amb aquest indult. Per això no es belluguen. ¿No és un honor per a Catalunya que un català defensi amb dents i ungles aquesta reivindicació humanitària i urgent?
Amic, no puc entrar en el Senat i col·laborar en la despietada negativa d'indult dels senadors, mentre la gent de la presó s'autolesiona i se suïcida. Ho sento. No puc. No veia jo així la nova democràcia, la nova Catalunya.
Lluís M. Xirinacs.
