Al servei d'aquest poble.
Avui. Diumenge, 13 de novembre del 1977. Pàgina 7.
Programa popular.
¿Com fer que els cents i mils d'homes i dones escampats per tota l'àrea del Principat, atrafegats per llurs problemes particulars, mancats de dimensió social per a posar remei a aquests problemes i evadits en el consumisme, en la partida de dòmino vespral al fons del bar de la cantonada i en la «quiniela» puguin obrir els ulls a un projecte col·lectiu engrescador i dinamitzador? Si aconseguíem muntar un autèntic moviment popular català des del punt de vista d'estructura i, com interessar-hi les grans masses distretes per una política alienadora imposada per mitjà de la publicitat?
Salvador Casanova, en una reunió ens ho deia. ¿Si guanyàvem la votació en el si de la vella assemblea plena de saberuts polítics i després, a l'hora de la feina, no sabíem entusiasmar el poble? ¿Com mobilitzar i comprometre unes masses atordides i atabalades per les inajornables factures i lletres de canvi?
Jo crec, tanmateix, que és cosa fàcil engrescar les masses. Cal prèviament foragitar del nostre cap el nostre particular i superelaborat model de societat. Si volem imposar al Poble senzill el nostre model perfecte només trobarem abúlia i apatia. I la constatació d'aquesta manca de voluntat ens inclina a creure que el poble és incapaç de moure's mentre no rebi l'estímul constant de la gent més polititzada. Em sembla que això constitueix un error greu. La gent no és abúlica, al contrari, és un polvorí d'energia, d'activitat i d'entusiasme.
Excuseu l'exemple personal. La meva presentació a la candidatura del Senat no fou voluntat meva. Sembla que un grup, un qualsevol, sabé interpretar el desig d'un sector del país. Automàticament, sense jo suar gens ni mica, es mobilitzà la gent i es recolliren, en un temps rècord moltes més signatures de les que calien. La mateixa cosa esdevingué durant la campanya electoral. No era jo qui volia sortir elegit. Tothom qui ho volgué féu campanya per a mi al seu aire. Encara avui em sorprenen anècdotes i projectes espontanis realitzats aleshores sense cap coneixement meu.
Si el poble vol una cosa, es fa. Només cal, doncs, escoltar allò que preocupa el poble: escoles, la cistella de la compra, habitatge, esplai, ambient net, treball, etc. Per a allò que el poble ha de menester, té el poble tota l'energia que cal. Només cal treure la tapadora de l'olla, que bull a pressió després de quaranta anys de repressió de la voluntat popular. No cal, per tant, gaire programa previ, per a fer assemblees populars. Cal estimar allò que el poble estima, patir allò que el poble pateix; cal asseure's al costat dels obrers al capvespre o parar l'oïda a la conversa aparentment insubstancial de les dones al mercat o a la perruqueria i escoltar allò que els surt del fons del cor... i fer-ne cas.
Fer-ne cas prioritàriament, per damunt de tot. per damunt dels nostres programes de polítics fets i drets. Això és fer una assemblea popular i no un partit encobert.
Lluís M. Xirinacs.
