Curs sobre política i economia segons Agustí Chalaux - A càrrec de Joan Parés Grahit

Realitzat a la Fundació Lluís Maria Xirinacs

Nota: Les frases en blau són comentaris del conferenciant.

18 d'abril de 2009:

LES COMUNITATS GEOPOLÍTIQUES EN LA HISTÒRIA

(Aquests apunts estan trets de les classes que donava l'Agustí Chalaux, durant la dècada 1980-90, a l'escola d'adults que va oferir el Xiri)

Punts a estudiar per a entendre alguna cosa dels esdeveniments documentats tant del passat com de l'actualitat, tant exclusivament espanyols com europeus o mundials.

1. Terminologia sistemàtica: a l'Agustí li preocupava molt definir per que si parles sense definir la gent s'embranca i no parlen del mateix
1.1. Els grecs anomenaven "ACROPOLIS o POLIS" a la comunitat geopolítica i els llatins "CIVITAS", paraules matrius de les que provenen els nostres termes actuals de:
1.1.1. "POLÍTICA"
1.1.2. "CIUTADELLA, CIUTADÀ, CIUTADANIA, CIVIL, CIVILITAT ..."
1.2. La traducció exacta del terme "POLIS", en els llenguatges neo-llatins, és "CIUTAT-IMPERI (no CIUTAT-ESTAT, aquesta darrera expressió pren la part: ESTAT, pel tot: IMPERI)" L'Estat és una part del imperi, la que fa
de gerent en qüestions legislatives i executives.
1.3. Tant els grecs com els romans, entenien aquí "POPULUS" i" DEMOS" d'una manera molt més precisa que nostre terme de "P0BLE": aquests termes grec i llatí, eren entesos sempre en el sentit de "COMUNITAT GEOPOLÍTICA ORGANITZADA ESPONTÀNIAMENT I EXPANSIVAMENT, EN MÚLTIPLES, COMPLEXISSIMES I BEN VIVENTS CIUTADANIES LLIURES".

D'aquesta manera, cal entendre les expressions "DEMOCRÀCIA", "VOLUNTAT POPULAR", "AUTORITAT POLÍTICA", "IMPERI", ...

Per a fixar idees i no allargar la present síntesi, només explicitarem les traduccions sem-etimo-lògiques dels termes compostos grec "DEMOCRÀCIA" i llatí "IMPERI".
L'anarquia ha de ser en el món de la llibertat individual.
Arquia afecta a la comunitat i anarquia afecta a la persona.
Els dos conceptes, entesos així, són complementàris i o s'exclouen.
1.4. En grec clàssic, la paraula composta "DEMO-CRÀCIA" significa: DESENVOLUPAMENT (EN FORÇA) DEL POBLE, ORGANITZAT EN IMPERI PELS SEUS PROPIS, LLIURES I SOLS CIUTADANS.
A l'Agustí acràcia no li agradava (cràcia significa força) (acràcia sense
força) li agradava més la paraula llibertari.
1.5. La paraula llatina "IM-PERIUM, IM-PERARE, IM-PARARE" significa exclusivament i simplement "ESTAR PARAT, PRE-PARAR-SE INTERIORMENT, DES DE DINTRE (PER A FER FRONT ALS PERILLS EXTERIORS). Les ciutats imperi van sorgir quan es van inventar les muralles, les muralles eren un element persuasiu per el que volia entrar. Valer un imperi no és dolent, deia l'Agustí, l'imperialisme si que és dolent, per que significa voler dominar.

2.- No hi ha documentació de que, - des de fa uns aproximadament 10.000 anys, era inicial en la que és va crear, a l'Àsia Menor, la primera "ACROPOLIS, CIUTADELLA, CIUTAT-IMPERI- cap comunitat política, cap imperi, cap "cité", cap democràcia, cap república, ... no fos multi-nacional, poli-ètnica, pluri-gentilícia, ... els acords que es feien venien de diversa gent capaços de fundar un imperi.

2.1. Plató (l'Agustí l'anomena molt) molt insistia en que una "POLIS", una "CIUTAT-IMPERI", un IMPERI, comença, sempre i arreu com a pluri-nació estratègica, llargament negociada, voluntarista, eficaçment pactada, què, durant molt de temps, no és encara una neo-ètnia, una unanimitat auto-pacificant i auto-personalitzant, auto-civilitzant i "auto-ecumènica, però que, amb el temps i si respon als desigs conscients i inconscients de tots els seus membres, individuals i col·lectius, és pot anar tornant una nova nació.

Una comunitat geopolítica llargament uni-nacional no ha existit mai ni enlloc en la pan-història mundial científicament documentada :és una ucronia i una utopia irrealitzables, almenys a nivell de tota l'experiència des de fa uns 10.000 anys.
(pan-història, significa tota la història)
Els catalans, després de llurs fracassos històrics, àdhuc recents, no tenen més temps a perdre i cal que aprenguin la lliçó: el camí de llurs llibertats fenomèniques, concretes i reals, passa per la formació de l'IMPERI EUROPEU.
La gran visió de l'Agustí:
Els catalans no podem perdre, durant més temps, les nostres energies ètniques i inter-ètniques (CATALUNYA-NORD, ANDORRA, PRINCIPAT, FRANJA DE PONENT, VALÈNCIA, ILLES CATALANES, ALGUER) per aguantar Estats-ficció en llur lluita retardatària contra l'Europa de les ètnies.

Els actuals Estats-ficció de la nostra desastrosa Europa són una mostra típica de des-govern i desordre des de dalt, la pitjor mania de tots els imperialismes desgastats, vells i definitivament fracassats.

2.2. Quan una comunitat política o "imperi", perdurable per eficaç en la pràctica diària i secular, s'ha super-nacionalitzat, s'ha tornat una neo-ètnia, ha adquirit, naturalment, espontània i expansiva, una unanimitat quasi instintiva i hereditària en totes les qüestions més importants de la vida social-interna i inter-imperial-mundial, tendeix a desaparèixer del mapa dels imperis per a formar lliurement part contractant, com a neo-ètnia que és, d'un nou IMPERI MÉS ADIENT en funció de les noves realitats i circumstàncies estratègiques entre tots els imperis existents en aquell moment en tot el món, cada dia més inter-dependent per acció subterrània i persistent d'un ininterromput progrés tècnic. Per exemple Internet. Les frases de l'Agustí poden ser llargues i barroques però llegides poc a poc són molt clares.

3.- Les comunitats polítiques, que han existit en la història humana un temps suficient per a deixar testimoni documentat de llur evolució real, han estat i estan fonamentades sobre la noció de "PACTE" ("foedus", en llatí; mot paral·lel a "FIDES", reservat progressivament a LA FÉ TRANSCENDENT, MÍSTICA, METAFÍSICA, QUE VA MÉS ENLLÀ I FORA del temps i de l'espai físic- fenomènic, ...).

3.1. La paraula llatina "foedus" fou, de més en més reservada a "la fidelitat fenomènica, dia rera dia, a un pacte lliurement negociat i contractat" ha donat, sols i exclusivament, en llatí i en les llengües neo-llatines, dos únics derivats
"federació" i "confederació".

3.2. Aquí s'imposa una reflexió, que tornarem a trobar, per exemple, en la institució monetària: la ment de l'home crea, en primer lloc, nocions complexíssimes amb i per les seves fulguràncies i realitzacions intuïtives- naixents i només després va distingint, analitzant (calculant els components) i teoritzant. I aquest procés mental és, sempre i arreu i en tot, molt llarg i dura milers i milers d'anys. I encara hi estem. I cal educar el poble de cara a realitzacions futures pan-democràtiques.

La més primitiva "multi-confederació interna gent que s'aplega (multi-intra-confederació o multi- endo-confederació)" fou la eclesial-inter-totèmica-endo-ètnica, (convocació a efectes sagrats, de transcendència, convocaven als tòtems per aportar més riquesa en coneixements de tècniques i de persones, i per diversificar el seu menú) que es produí cap els -60/50.000 anys, després d'una llarguíssima preparació de 40/50.000 anys.

Això és posterior: de cara enfora donaven una cara, de cara al exterior, al estranger
La més primitiva "uni-federació externa, de cara a l'exterior, a l'estranger (uni-extra-federació o uni-exo-federació)" és molt posterior i només es produí, per primera vegada, cap els -10.000/-11.000 (període en que s'implanta el patriarcat, desapareixen tots els restes, arrabassen tot i finalment acaben pactant) entre guerrers vencedors i vençuts esclavitzats, però tots fets germans de sang: així es formaren les primeres uni-exo-federacions multi- familials i tribals. Adquireix plenitud tan eficaç i perdurable, amb les uni-exo-federacions de les "acropolis, polis, urbs, civitas, ... "multi-tribals, multi-nacionals, muti-gentilícies, poli-ètniques, ...., que dura, a l'Asia Menor, des dels -8.500/8.000 fins als -2.600.

Cal doncs estudiar bé tota aquesta llarguíssima evolució fenomènica de l'home,
cada dia més ben documentada:
1. la primera, endo-multi-confederació, sense sobresalts, amb continuïtat diària, en la qual tothom participa lliurement, nascuda par a la prosperitat interna, per a la pau endo-ètnica i inter-ètnica (-60/50.000);
2. la segona, exo-uni-federativa, una de cara a l'exterior, però, per definició acumulativa de la història, només útil, a nivell dels ciutadans i de les ciutadanies, si sap respectar la llibertària endo-multi-confederativitat passiva i activa, que tots portem en el cor i contra la qual no pot, mai ni enlloc ni en res, la violència coactiva, el poder brutal, la força imbècil, la tirania efímera, el despotisme inhumà. Només és vàlida si per dintre es manté la unió.

S'ha de comprendre que la segona manifestació de l'"uni-exo-federació" va néixer en un clima insensat de violència, produïda per la terrible rebel·lió dels pre-patriarques contra totes les cultures matriarcals i viriarcals anteriors (en el viriarcat més antic un mascle conductor és l'esclau mimat de tots, doncs vigila i protegeix el ramat mentre els altres mengen) en el matriarcat la dona era el centre nacional i social de cada grup humà constituït com a endo-ètnia llibertària. Qui no recordi aquest fet originari (la guerra)
(-11.000) de tota l'evolució humana ulterior, no entendrà res ni en la línia trencada dels fets documentats, ni en l'expressió "plenitud dels temps històrics" que acompanya, "volens nolens", el naixement de la nostra era cristiana.

3.3. En i pel pacte uni-exo-federatiu, la mentalitat pro-política (pro = a favor de ...) precedeix l'espai geo-polític: en altres paraules, les exigències guerreres-estratègiques fan néixer, en les persones individuals i col·lectives d'ètnies diferents, però igualment amenaçades per d'altres o igualment vencedores sobre d'altres, però sense capacitat de victòria entre elles, el desig, la noció, al principi subconscient, de llur uni-federació externa, de llur uni-federació de cara a l'exterior, de llur uni-exo-federació, emperò sense cap pèrdua de llurs peculiars llibertats nacionals-ciutadanes, obtingudes per indefinit pluralisme confederatiu i confederal intern.
És la negació d'aquest anterior tan llibertari indefinit pluralisme confederatiu i confederal intern el que fa fracassar definitivament, en la consciència dels pobles, uni-exo-federacions ancestralment inscrites en la història. Si no ens entenem per dintre no podem donar la cara cap enfora.

3.4. En resum, qualsevol pacte uni-federatiu-extern i pluri-confederatiu-intern

3.4.1. o bé, és de negociació i contractació completament lliure entre les ètnies amb ànsies d'exo-uni-federació i de manteniment, o engrandiment de
llurs ja aconseguides llibertats; en aquest cas, si la bona entesa inicial perdura gràcies als sacrificis intel·ligents d'uns i altres, si la llibertat primera és respectada i ampliada pels uns i pels altres, si les concretes llibertats fenomèniques i seguretats jurídiques dels ciutadans i les ciutadanies són constantment respectades i ampliades amb referència explícita i en virtut recordada de la fidelitat, dia rera dia, de tots els lliures pactes fundacionals, la comunitat geo-política que en resulta és perdurable contra totes les adversitats de la història i sap aprofitar totes les conjectures favorables, acabant per crear una super-neo-nació nova, una unanimitat profunda i radical entre ètnies i inter-ètnies originàriament molt diferents i àdhuc enemigues, una neo-nacionalització i neo-nacionalitat de la qual tots estan orgullosos i que se superposa a totes les herències ancestrals-particulars de totes les persones lliurement-participants a aquesta simbiosi suprema i engrescadora.
De com es poden organitzar les coses llibertàriament, Aquest paràgraf, per mi, és prosa política poètica.

3.4.2. o bé, és imposat des del principi o a partir de qualsevol moment històric, per la força bruta, la traïció, l'engany, el cinisme, el despotisme, la tirania, el poder ominós, els sistemes burrocràtics-policiacs-militaristes, .... sense tenir en compte l'enorme diferència pràctica entre uni-exo-federació (de cara a l'exterior) i l'indefinidament llibertària pluri-confederació interna: la comunitat geo-política (o, més ben dit, ANTI-política) dura el que dura la força bruta i no té mai, ni enlloc ni en res, una fonamentació profunda, natural, espontània i expansiva, és a dir i per això mateix llibertaria. El fracàs històric és fatal i, a la llarga, si no es canvia de procediments cap a majors i millors, més concretes i progressives llibertats fenomèniques i cap a un respecte exquisit de cada persona humana, per més ínfima i vençuda que sigui, tot el temps passat de violència inútil, des de dalt, contra els de baix, és temps miserablement perdut per tots: les ètnies primàries i les persones individuals i col·lectives tornen a estar on estaven quan va començar el despotisme demencial i l'imperialisme criminal contra els de dins i els de fora.

3.5. Es doncs importantíssima una explicació del perquè, el com i el quan de la instauració de la violència originària (dels -11.000 als -10.000), sense cap pacte ni límit, amb el genocidi de reus i vençuts, d'una barbàrie indescriptible.
Cada dia, ens cal més una teoria ben documentada dels imperis auto-estabilitzants i auto-estabilitzats de l'era que Plató anomenava de "l'edat d'or" (-8.500 a -2.600) i dels imperialismes auto-desestabilitzants i auto-desestabilitzats, independentment de llur progressiva interpenetració, interdependència, interenemistat i violència, de "l'era del ferro", segons Plató, que va originar el poder ocult, omni-corrupte i omni-corruptor, naixent de la moneda ANÒNIMA, dels -2.600 als nostres mateixos dies.

3.6. Tornant al començament de la història, d'aquesta història a la vegada tan trista i tan entusiasmadora, l'ideal per a un imperi, prou sensat per a pretendre l'eficàcia fenomènica, dia rera dia és aconseguir el monopoli de la força, la creació d'una justícia omni-igualitària i la instauració en els fets diaris d'una omni-solidaritat contagiosa; només així, les conseqüències previstes permeten de no haver d'utilitzar la violència monopolitzada contra els de dins, i les eventualitats imprevisibles són ocasió de mostrar a tot el món que la mateixa violència monopolitzada té totes les de guanyar sense altre esforç que un crit de patriotisme als seus ciutadans més rebels i llibertaris.

4.- El que menys podem admetre els ciutadans rasos i les ètnies primàries, és que se'ns sacrifiqui inútilment, a una(es) minoria(es) manifestament omni-corruptes, omni-corruptores, omni-parasitaria(es), progressivament mercenària(es), colonialista(es), amb insolència inacceptable per a tota persona lliure.

Insistim en les grans línies d'una necessària teoria empírica-lògica-experimentadora dels imperis i dels imperialismes

4.1. els imperis són estables i més o menys fàcilment nacionalitzables, a mesura que van creant, interiorment, per una indefinida i omni-llibertària confederabilitat interna de tots els ciutadans i totes les ciutadanies, una quasi unanimitat hereditària-subconscient en totes les grans qüestions i ocasions.
Els exemples són a prendre en l'era d'or de Plató, que avui dia coneixem cada dia millor, gràcies als descobriments arqueològics, en l'era dels imperis naixents (-8.500 als -2.600)

4.2. els imperialismes (-2.600 als nostres dies), sempre, arreu i en tot, s'han mostrat excessivament inestables i vulnerables són segons la gràfica expressió apocalíptica, "gegants de ferro amb peus i àdhuc cames de fang".
A més a més, sempre i arreu i en tot, tenen por, és fabriquen múltiples pors i s'inventen tants bocs emissaris i purificadors com pors els persegueixen de llurs estúpids fantasmes; funcionen amb la divisa tan alabada per tots els imbècils: "divideix i venceràs, tenen por de qualsevol canvi de mentalitat en qualsevol de llurs pobles, dels seus súbdits, dels grups socials, àdhuc dels propis grups de pressió i omnicorrupció, tant de dintre com de fora; tenen por de qualsevol exemple contagiós d'omnillibertat i omni-humanisme; saben inventar-se, a cada moment, nous heretges i traïdors, normes anti-polítiques fanàticament defensives i assassines, trastocant constantment totes les estructures, funcions i organicitats ancestrals-heretades per llurs ètnies, societats, cultures, ciutadanies confederals-internes, precipitant-se de més en més cap a absolutismes estatistes, que, són de fet i anti-dret, estúpides "estatolatries"

5. Davant la consciència de la gent, de l'home del carrer, del ciutadà normal i corrent, la comunitat geopolítica, en la qual ha nascut i viu, només rep la seva legitimació històrica demostrant l'eficàcia pràctica de llurs plantejaments en camps específics i en la totalitat de llurs interessos materials, morals, intel·lectuals, etc.

Aquesta legitimació pot ésser inconscient o subconscient, sense lucidesa ni reflexió de llur part, però cal tenir en compte que la més gran lucidesa i la més profunda reflexió acaben finalment i sortosament en aquest inconscient i subconscient col·lectiu, que com més difús és, millor per a tots.

La feina ben feta dels imperis comença i acaba:
5.1 si són capaços, més que cap altre, de respectar i fer respectar per tothom en el concret diari, la llibertat i dignitat profunda, transcendent, mística, metafísica, ... de totes les persones individuals i col·lectives acollides a llur protecció, i això per ínfimes, marginades, detingudes, disminuïdes, condemnades, .... que siguin certes persones.

5.2. si són capaços de protegir l'exercici quotidià de les concretes
llibertats fenomèniques, internes i externes, ja aconseguides per tots i per a tots.

5.3. si són capaços de fomentar noves i concretes llibertats, fetes possibles pel simple progrés tècnic, moral, cultural i intel·lectual de les poblacions i classes ètniques i socials.

5.4, si són capaços de defensar eficaçment llur país contra qualssevol ingerència i abús de l'estranger, per potent que sigui.

5.5. si són capaços, en cas de concreta ingerència estrangera en assumptes de pròpia i exclusiva iniciativa imperial o inter-imperial, de cridar la gent de llur comunitat geo-política, llurs lliures ciutadans a tots els lliures sacrificis exigits per una defensa extrema, i si ho fan en nom de la llibertat per a tots.

6. Cal doncs parlar, amb tot ei detall necessari, d'estructures, funcions i òrgans d'autoritat-llibertat, i de comandament en cada imperi, en cada democràcia multi-nacional, poli-ètnica, pluri-classista i pluri-cultural.

Recordem simplement què:
6.1, les estructures són espacials i de duració més o menys permanent, però lligades orgànicament a la mateixa permanència del ser considerat: són dites "dia- cròniques".

6.2, les funcions són inscrites en el temps i llur duració és estrictament limitada al temps necessari per a llur acompliment dintre el quadre de l'estructura matriu-diacrònica: és per això què les funcions, que són temporals i temporàries són dites: "sincròniques".

6.3. els òrgans són espacials-temporals, diacrònics-sincrònics, combinen harmoniosament funcions i estructures per a l'economia funcional i evolutiva de tot el ser.

7. Per últim, ens caldrà parlar llargament de "COMUNIÓ i COMUNITAT (cummunere, munus i munus)", d'OIKOS (ecologia, economia, ecumene, meteca) i des RES PUBLICA.

8. Només a títol de simple conseqüència de tot el que aquí s'ha dit, la més simple i superficial documentació històrica-política ens diu que "ESPANYA i FRANÇA", els dos imperialismes que als catalans ens he tocat patir llargament, són Estats-ficció, és a dir uns Estats llargament fracassats pel seu mateix sistema de poder, el qual hi és instaurat de tal manera que sempre desgovernen el respectiu imperi mediocritats o, el que és pitjor, assassins oficials i patentats. Són uns "brètols", és a dir persones de bones paraules i mals fets, encara que només sigui per omissió, por, peresa mental, manca de caràcter, ...

El conformisme i panxa-contentisme dels catalans en tal situació històrica només pot ésser titllat de traïció, no per inconscient menys greu: ens cal a tots despertar a les realitats del nostre temps, de la nostra crisi de civilització.

Per a refer camí i transformar-ho tot en drecera cap a les nostres aspiracions, imperials-europees, ecumèniques-mundials, TOTS ELS CATALANS NECESSITEM DE CADA CATALÀ I CADA CATALÀ NECESSITA DE TOTS ELS CATALANS.
(Visca l'Agustí!) És extraordinari. S'ha de llegir a poc a poc, L'Agustí era químic, s'ha d'entendre les fórmules, s'ha d'estudiar. Això que hem llegit és una teoria molt estudiada i treballada. L'Agustí volia que això arribés als artistes, no volia intel·lectuals ni il·luminats, volia que els artistes amb el seu art ho fessin arribar al poble, amb música, amb cançons, amb quadres, tot això ja arribarà.

anar a l'índex