(Fa història d'on ve la paraula i el concepte: lògica).

Es tracta d'un terme tècnic d'origen grec, que denomina una molt escarida i rígida disciplina intel·lectualista, d'estructura mental-inerta, d'instrumentació investigadora- auxiliar i d'instrucció coherent- augmentativa. (Va acumulant el saber).

La lògica aparegué ara fa uns 2.500 anys, en un racó del món, prestigiós i petit, de l'antiguitat clàssica.

Aquesta disciplina, -avui dia, manifestament limitada, en els seus camps d'estudi i investigació, hipòtesi i eficàcia experimental,- adquirí rapidíssimament, a Grècia, una enorme influència social- retòrica per la seva capacitat de simplificació i unificació laica dels conceptes complicadíssims que s'havia inventat contra el poble, la màgia pensada i pensadora, amb les seves múltiples religions, de tan cínic utilitarisme al servei dels poderosos. (Per exemple: "la lògica" la fan servir els capellans per explicar-te que has de confessar-te. S'ha utilitzat moltes vegades en contra del poble).

Fou anomenada "lògica" per un allargament de l'arrel "LOGOS".

"LOGOS" significa, ancestralment: "SELECCIÓ VERBAL DE NOCIONS JA ELABORADES; VERB HUMÀ; IDIOMA ÈTNIC; EXPRESSIÓ PER EXCEL·LÈNCIA DEL SER PERSONAL".

Tots els lingüistes saben i ensenyen que qualsevol allargament d'una arrel
lingüística en restringeix l'àrea d'aplicació: l'allargament, en la paraula "lògica", de l'arrel "LOGOS" en determina la conseqüent restricció semàntica, ben manifesta
a tothom. (Lògica no és logos, logos és molt més ampli).

La primitiva lògica dels Eleàtics (segles V-IV aC), i dels post- Eleàtics: Sòcrates (470/399 aC), Plató (427/347 aC), Aristòtil (384/322 aC), només podia utilitzar EL VERB ANCESTRAL, EL "LOGOS" ÈTNIC. AQUEST, S0BRETOT A GRÈCIA, ÉS DE TANTA RIQUESA SEMÀNTICA, GRAMATICAL I SINTÀCTICA,
que permeté als sofistes explotar el prestigi "eleàtic" per a "prendre el pèl al poble", per afavorir tots els defectes i vicis més vils d'aquest poble, per a ésser sistemàticament "populistes", cosa molt més fàcil que guanyar-se l'agraïment profund de la pròpia nació i de tota la humanitat.
Sòcrates reaccionà contra tal fal·làcia i el seu deixeble Plató inventà una
disciplina per a fixar una univocitat semàntica de cada element lingüístic del discurs.
Això es fa a través de l'artifici sem- etimo- lingüístic que n'estudia omni- documentalment l'arrel i la significació originàries.

Aristòtil, -un altre genial deixeble de Sòcrates a través de Plató,- separà
radicalment, en l'operativa lògica:

1. d'una part el procés analític DELS SENYALS uni- CONCEPTUALS CONTINGUTS, ABSTRACTATS PER L'OPERATIVA EMPÍRICA, DEL COSMOS AMBIENT

2. i, d'altra part el pensament deductiu- coherent sobre senyals conceptuals,
continents DELS ANTERIORS.

Per raó del caràcter encara exclusivament VERBALista que li havia donat, Aristòtil tingué el gran encert i la gran habilitat d'anomenar "SIL-logística"
aquesta segona operació i disciplina lògica, tan imbricada amb l'analítica, però també tan diferent i independent de la mateixa: aquest invent de la paraula composta SIL-logística, aplicada a la lògica VERBALista, ha permès de passar, sense cap dificultat, al terme tècnic simple de "logística" quan empra exclusivament l'àlgebra.

La paraula "continent", es tradueix, en terminologia sistemàtica, per la
paraula llatina "forma", que una metàtesi clàssica havia convertit en el mot: "morfia", però ambdós substantius, el llatí "forma" i el grec "morfia" són derivats de l'arrel "fr, fer, for", significativa, en el comú verb "fero" de "portar: portadora, recipient". És per això que dels "continents" algèbrics o (mate)màtics DELS SENYALS uni-CONCEPTUALS-CONTINGUTS, ABSTRACTATS DEL CONCRET COSMOS AMBIENT, se'n diu "formàtics".

Els grecs post- Aristotèlics, inclús amb Diofant d'Alexandria, es mostraren incapaços d'inventar l'àlgebra. Però els deixebles no grecs d'Aristòtil ho aconseguiren en les llunyanes cultures mediterrànies-índiques, no sotmeses al poder
tan interessadament racionalista- immobilista de Roma. L'ensenyament d'Aristòtil feu néixer "l'àlgebra" a tall de "logística pròpiament dita", malgrat que evidentment ni "la logística matriu" ni "l'àlgebra auxiliar" no neixen completes, sinó que progressen cap a una completesa final.

A partir dels segles VIII i IX de la nostra era, els àrabs de les Espanyes,
- a través dels jueus: mercaders, intermediaris i traductors,- donaren a conèixer
"l'àlgebra- logística" als monestirs de Catalunya i, més concretament al de Ripoll; d'aquí, passà a Europa, en lluita constant contra els partidaris de "la sola aritmètica i dels àbacs" en tan que instruments "subtil (software o aritmètica i àlgebra)" i "material (hardware o àbac)".

Ramon Llull, en el segle XIII, inicia una "logística", que pretenia emprar exclusivament senyals "continents de tipus algèbric", que posteriorment han anomenat formàtics, radicalment abstractes i sense significació pròpia. Emperò, la instrumentació tècnica era molt primitiva, poc elaborada i fluixa; a més a més, l'escassa cultura del temps estava molt influenciada per ancestrals racionalismes tan transcendentalistes- màgics com verbalistes- pensats. Aquests dos factors multiplicats feren que la genialitat lul·liana no tingués pràcticament seguidors, ja que els seus contemporanis i les generacions següents no hi entengueren res. Encara avui dia, Josep Pla, fent l'elogi de l'enorme Ramon Llull, afirma que els seus escrits literaris quedaran, mentre que els seus estirabots algèbrics ja van néixer estèrils.

Malts segles més tard, Leibniz (1646/1716) feu fer un enorme progrés a "la
logística exclusivament algèbrica". Però, encara molt influenciat per la metafísica, s'inventà l'ens transcendent: mònada. Per causa justament del mateix genial progrés matemàtic realitzat i del transcendentalisme conformista del seu discurs verbal, tampoc els contemporanis entengueren gran cosa de l'enorme revolució leibniziana.

Vingueren, aleshores, amb el segle XIX, Boole (1815/1864) i De Morgan (1806/
1871), els quals iniciaren definitivament "la logística formàtica", això és la logística a base d'uns continents (for) algèbrics (matemàtics), radicalment abstractes, sense cap significació pròpia, universals per enterament buits, és a dir emplenables de QUALSEVOL uni- CONCEPTE ABSTRACTAT DEL CONCRET COSMOS FENOMÈNIC AMBIENT; buidables i netejables; reemplenables de QUALSEVOL ALTRE uni- CONCEPTE D'ORIGEN EMPÍRIC- FENOMÈNIC CONCRET; però, durant tot un continuat discurs lògic sobre UN FENOMEN DONAT, cada formàtic (o continent
matemàtic) només pot contenir unívocament un sol un¡-CONCEPTE FENOMÈNIC CONCRET.

A partir de la revolució booliana, i morganiana, totes les escoles "segons
lògica del nou encuny exclusivament FENOMÈNIC", busquen "un neo- OBJECTivisme FÍSIC-ESPACIAL, un neo- POSlTivisme FÍSIC- TEMPORAL i un neo- substitutivisme formàtic":

1. constantment refutables. amb arguments seriosos d'idèntica estructura mental
abstracta, instrumentació auxiliar- inerta, instrucció cognitiva- augmentativa;

2. exclusivament confirmables o falsables per experimentació comptable- mètrica.

La característica principal d'aquest moviment EMPÍRIC- FENOMENOlògic- PRO- EXPERI- mental és la seva tendència a-METAFÍSICA, a-NOÜMÈNICA, no com a negació estúpida ni menyspreu per a ELLES, sinó per reconeixement de les pròpies limitacions disciplinàries i de la pròpia incapacitat a substituir AL TOTAL ESPERIT HUMÀ.

En efecte, UN QUALSEVOL FENOMENO-LOGICIÀ, fora de la seva disciplina, ÉS NOMÉS UN HOME COM QUALSEVOL ALTRE I NO POT SUBESTIMAR ELS SEUS PRÒPIS "IDEALS O NOÜMENS" O NOCIONS "METAFÍSIQUES", DITES TAMBÉ "TRANSCENDENTS", PERQUÈ SÓN LA MATEIXA I SINGULAR ENERGIA PERVIVENT DEL SEU SER TOTAL; mentre que la FENOMENO- lògica solament n'és un nou motor impersonal, inert, auxiliar, augmentatiu a afegir ALS SEUS MOLT NOMBROSOS I TAN ANCESTRALS ALTRES MOTORS PSICO- SOMÀTICS.

Avui dia, és obvi, PER A QUALSEVOL PERSONA REFLEXIVA, que la lògica ha comprovat, molt simplement, al llarg de molts segles, els que van d'Aristòtil al segle XIX, que, emprada de manera progressivament correcta en funció de la seva constant depuració analítica i logística, és radicalment incapaç de fer entrar, -en la seva disciplina tan escarida, limitada i rígida, (parcel·la molt petita DEL TOTAL ESPERIT HUMÀ),- LES NOCIONS METAFÍSIQUES- TRANSCENDENTS, per buscar, EN ELLES, solucions instrumentalment eficaces i indefinidament repetibles.
(Delimita molt bé el camp de la lògica. No la fa servir per a qualsevol cosa i critica els qui ho fan).