En aquest escrit, l'Agustí fa una distinció interessantíssima entre aquests tres conceptes i n'explica el sentit unívoc que ell els dóna.

"Crèdits" i "finances" han de sortir de diner comunitari-solvent, i els "préstecs" de diner privat-solvent.
(L'Agustí explica que el diner no és uniforme. El diner té diferents orígens: comunitari solvent, que és el que té al darrere el bé comú, la riquesa natural del país i el privadament solvent que és el que té cadascú de nosaltres al compte corrent i que l'hem guanyat més o menys honestament.)

"Crèdits" i "finances" són inventats (injectats) o exventats (sostrets) del mercat per l'autoritat econòmica de la comunitat geopolítica, en funció del "pilotatge" o govern automàtic de les coses, (això és el que hauria de ser) segons clàssica cibernètica telemàtica del lliure mercat conjunt i dels lliures mercats subconjunts de tots els lliures canvis monetaris elementals. (veure: òrgans, estructures i funcions).
(El mercat és el conjunt de canvis elementals lliurament pactats en una comunitat geopolítica.)

La invenció de diner comunitari-solvent es fa quan Pu - Hpu = Hcu en la quantitat dinerària suficient per a les necessitats del mercat, de la seguretat i la política interior i exterior.

Pu: Producció mesurada en unitats monetàries
Hpu: Hisenda privada mesurada en unitats monetàries
Hcu: Hisenda comunitària mesurada en unitats monetàries
(Capacitat d'inventar diner comunitàriament solvent; aquí hi ha bé comú.)

L'exvenció (baixar la massa monetària) de diner comunitari-solvent es fa quan Hcu és insuficient per a les necessitats del mercat, de la seguretat i de la política interior i exterior. Això es fa a partir de diner privat-solvent, amb la congelació selectiva d'una part de tots els comptes corrents de producció i estalvi de producció, a favor dels sectors productius més deficitaris segons estadístiques constantment al dia per a cognició lúcida de tot el poble.

"Préstec" és diner privat-solvent inventat pels banquers o prestamistes autoritzats, en funció d'unes bones perspectives de negoci privat.

FINANCES:

Les antigues llengües catalana i francesa empren els verbs "finar" i finer, que provenen del llatí finire i signifiquen pròpiament "terminar, acabar, finir, ..., concloure", d'on, mitjançant diner comunitàriament solvent, neix el sentit de pagar una suma de diners per acabar el cicle de la producció en el cicle del consum.

L'anècdota diu que aquest terme de "finances" (tret del participi present "finant" dels antics verbs català "finar" i francès finir) fou inventat en el sentit indicat quan, veient la crisi de sobreproducció i subvenda (és a dir: d'estocs no venuts), els notables i treballadors d'una petita ciutat de l'Île de France, majoritàriament manufacturera de sabates, més aviat de luxe, anaren a visitar el rei per consultar-li la solució de llur problema d'atur forçós de llur personal obrer i falta de diner en llurs súbdits.
(Aquesta història li va explicar en Finaly a l'Agustí perquè entengués el terme finances.)

El rei no solament se'ls escoltà amb molta atenció, sinó que els prometé una solució en molt poc temps. Aquella bona gent retornà a llur ciutat, plena de confiança, segura del poder taumatúrgic del rei. Aquest últim havia posat immediatament fil a l'agulla: cridà el seu Gran Argenter i li donà les ordres següents: "Prepara-ho tot per traslladar la Cort al Castell reial de tal ciutat. Convoca totes les famílies nobles del meu reialme, perquè vinguin amb tota llur "casa" (parentela) a plantar les seves tendes més fastuoses en la gran esplanada de torneig, fora muralles. A les famílies dels meus nobles que no puguin suportar tal dispendi, els dius confidencialment que el Rei es farà càrrec de les despeses més principals que tinguin". Així ho feu el Gran Argenter i, dos mesos després, els habitants de la petita ciutat manufacturera, veieren amb admiració, arribar la Cort reial, que s'instal·là al Castell on, des de feia ja un mes, un exèrcit de mestres d'ofici i llurs obrers, feien enormes treballs d'arranjament i decoració, verament reials. A poc a poc anaren arribant, de molt lluny, totes les nobles famílies lleials del Rei, i instal·laren llurs tendes de torneig i luxe en la gran esplanada, davant les muralles de la ciutat. Quan tot estigué a punt i els més grans nobles del reialme ja havien presentat llur homenatge al Rei, aquest feu proclamar que cada nit hi hauria al Castell reial un gran banquet amb tots els seus nobles i llurs dames, seguit d'una gran festa amb ball, on eren a més a més, convidats tots els joves hereus i pubilles de les cases feudals: l'única condició per a assistir a aquestes festivitats reials era que tots, nobles i dames, damisel·les i donzells, portessin cada vespre, sabates diferents del dia anterior.

El Gran Argenter i els seus comptables de confiança eren els encarregats de vigilar aquest detall en la vestimenta i de fer-lo complir, amb gran vergonya dels qui eren refusats a l'entrada del Castell reial.

No cal dir la riquesa "finant, financera" que aportà a aquella petita vila de sabaters, la solució reial a la cruel crisi de sobreproducció i subconsum que patia des de feia temps.
Aquest, diuen, és l'origen del mot "finances", aplicat a l'economia de mercat en un temps totalment empíric en totes les disciplines fenomèniques de l'home. Si non e vero, e ben trovato.

Tot això li explicava el banquer Finaly a l'Agustí, i afegia: els puristes han associat sempre els conceptes de PRODUCCIÓ SOCIALMENT FINITA i de CONSUM FINANCER, COMUNITÀRIAMENT SOLVENT (COMPLEMENTARI DEL PODER DE COMPRA PRIVAT) per RESTABLIR l'equilibri i L'ECONOMIA DE MERCAT. (És el que fan els banquers, "veure" quan hi ha una crisi de sobreprodució i subconsum.)

Així ho explicava un gran banquer, al mateix temps que insistia, amb ironia i escepticisme tan cínics com històrics, que tota la gent de l'hampa oficial i oficiosa havien, sempre i arreu, lluitat perquè el terme tècnic-sistemàtic de "finances" signifiqués qualsevol confusionisme deliberat entre: el concepte originari, els impostos cruels, els grans negocis bruts, la compra de càrrecs i d'influències, el bandidatge de grans camins, els préstecs bancaris més o menys misteriosos per falta de garanties, la corrupció de funcionaris de l'Estat i de professionals liberals, etc.

"Froissart (*) en parla bellament...", afegia aquell banquer amb un somriure.

(*) Historiador i poeta francès. Escriví, a més de poemes, Chroniques (1371-1400), obra a la qual consagrà la seva vida i que explica les guerres europees i el seu pas d'anglòfil a francòfil. Exposades a la manera de faules, malgrat llur partidisme i algunes inexactituds, reflecteixen amb agilitat l'esperit de l'època d'aquest curiós capellà - burgès - cortesà.

Les finances, tan confusionàriament enteses, han estat, fins ara, la part més incògnita d'aquesta tan extraordinària pseudo-ciència de l'economia política avui dia tant a la moda occidental, com a la moda oficial dels soviets, com a la moda maoista, etc. Ara i aquí, hem pretès crear, amb aquest terme tècnic-sistemàtic, un concepte unívoc: la pràctica i la llengua diària del poble aniran dient si tenim raó.
(El diner de finança s'acaba, serveix per engegar mercat, com és el cas del Brasil amb l'actual president).

CRÈDIT:

El mateix hem volgut fer amb el terme tècnic-sistemàtic de "crèdit".
Des del punt de vista sem-etimo-lògic, és evident que la paraula d'ús comptable "crèdit" ve del verb "creure". Significa "confiança".

El nostre objectiu és de separar radicalment els conceptes unívocs de
"préstec bancari privat" i de "crèdit bancari".

Crèdit bancari és a dir : comunitàriament-solvent, (darrere hi ha la societat) s'aplica a la capacitat tècnica productiva i rendible d'un empresari ja establert o d'un candidat a empresari convincent.

Aquesta separació tècnica-sistemàtica" s'ha fet en un gran país industrial (Japó, després de la segona guerra mundial) (*) i li ha donat la victòria en el mateix mercat mundial. Els banquers de les 3 altres grans potències "occidentals" o "comunistes" no han volgut seguir l'exemple i així els llueix el pèl, en la més absurda crisi anti-econòmica que el món hagi vist, tant en els països "occidentals" com "comunistes" o del Tercer Món.

(*) Anècdota dels dos banquers japonesos, de més de 90 anys i samurais, que en una reunió, d'un minut de duració, van decidir separar: crèdit, préstec i finances donant-los el significat que aquí s'explica. (Així ho explicava l'Agustí.)

El crèdit bancari ha de ser "comunitari-solvent" es fa per confiança d'un home creditor, encarregat de repartir la capacitat creditícia de la comunitat geopolítica, (en el cas de l'Agustí seria el Govern de l'Estat) en la capacitat tècnica-productiva-rendible per a transformar MERCADERIES SOCIALMENT NO FINITES (és a dir: INVERSIVES), en ALTRES MERCADERIES NECESSÀRIES AL MERCAT LLIURE.

El crèdit comunitari-inversiu (solvent) és concedit:

1. després d'un estudi tècnic seriós de les inversions projectades per un empresari o un candidat a empresari, tècnicament capacitat a judici responsable del banc creditor.

2. sense haver de pagar interessos durant els 3 primers anys després de la concessió, car és un termini necessari per a posar en marxa una inversió amb cara i ulls de forística rendible.

3. comporta un co-gerent nomenat pel banc en l'empresa acreditada, durant tot el temps en què no serà retornat el capital atorgat. (Per tal d'evitar que s'utilitzi per ús privat, ha de ser per al projecte que s'ha creditat).

4. obliga l'empresa receptora del crèdit a pagar al banc creditor, un interès doble del lliure interès bancari:

4.1 la meitat és per pagar els serveis del banc creditor al servei de la comunitat geopolítica en la concessió del crèdit comunitari inversor

4.2 l'altra meitat és perquè la comunitat geopolítica augmenti la seva tresoreria especialitzada en la racionalització d' algun bé que fins ara ha estat utilitari-privat i que hom vol convertir en útil-comunitari, és a dir, per a tots els "habitants" o "posseïdors" del país. (Municipalitzar terres.)

5. mentrestant l'empresa acreditada vagi pagant aquest interès doble i la seva gerència sigui normalment intervinguda per la co-gerència bancària, no necessita procedir a la devolució del crèdit.

6. l'empresa pot retornar el crèdit quan a ella lliurement li convé, després d'un estudi seriós de la seva potencialitat, perquè se sent prou forta per aquesta devolució que l'allibera de l'interès doble i de la co-gerència bancària.
(Al final si l'empresa funciona, torna els diners i queda lliure de les anteriors obligacions.)

PRÉSTEC BANCARI:

El "préstec bancari" es fa amb estalvis-capitals privats-solvents, concrets, en valors mercantils reconeguts legalment; el prestatari s'obliga, per contracte molt precís, a la devolució de capital i interessos a data fixa, generalment a curt termini. Per a la concessió de "préstecs", el banquer o el prestamista demana una garantia, generalment en béns immobles, molt superior a la suma sol·licitada.