Protecció de les espècies animals depredadores.
Una vegada, el parlament del Canadà va decidir aprovar una llei
per l'eliminació total dels llops al seu pais.
El govern canadenc, abans d'aplicar aquesta llei, va voler saber el
parer dels indígenes indis i esquimals i va cridar a un cap de la
policia muntada per a poder contactar amb els seus representants.
Aquest oficial va convenir un dia per trobar-se en un lloc. Va arribar
a aquell lloc i va veure que, on ell volia posar la tenda de campanya,
hi havia un camí de llops. D'una manera deliberada i provocativa
va posar la seva tenda en el camí dels llops.
Quan van arribar els llops, el llop dominant s'hi va repensar i es va
seure. Al cap d'un cert temps, va decidir de donar la volta a la tenda
de campanya.
L'oficial, en la seva tenda, i la llopada van viure en pau i tranquilitat.
Va arribar un moment en que a aquest oficial se li acavaren els queviures,
i ell no duia armes. Però va veure que una lloba, de tant en tant,
agafava alguna cosa i se la menjava. L'oficial s'en va adonar que allò
que agafava la lloba era ratolins i va decidir caçar i menjar ratolins.
Quan va arribar el seu primer invitat, que era l'indi, aquest li va
renyar perquè deia que menjar ratolins disminuïa la virilitat
del qui ho feia i li va dir que no calia que els cacés perquè
ell duia menjar per tots dos.
Aleshores van començar a parlar dels llops. L'oficial li va explicar
el perquè el govern canadenc li havia enviat, a resultes de la nova
llei, i l'indi li va respondre que no matessin els llops, perquè
els indis els necessiten.
L'oficial li va preguntar perquè, i l'indi li va contestar que
l'endemà veuria com es comportaven els llops i que ell mateix en
treuria les conseqüències.
L'endemà
van anar tots dos a una muntanyeta que dominava una vall plena de caribús,
que són uns cèrvols molt petits. Enfront d'on ells eren hi
havia una ramada de llops, amb un llop dominant i varis llobatons.
Durant tot el dia no van fer altra cosa que badallar, dormir i jugar
entre ells. Quan va venir el moment en que el ramat de caribús s'en
anés, com sempre ho fan, van sortir disparats. Els ramats de caribús
solen ser d'uns quants milers de caps i, per anar-s'en, necessiten una
mica de temps.
Quan els caribús van començar a fugir, els llops es van
despertar i van seguir les incidències de la fugida dels caribús
amb molta atenció. Quan la fugida ja estava al final, els llops
es llençaven sobre els caribús que no podien córrer
com el ramat i els van massacrar.
Fou aleshores que l'indi digué a l'oficial: «-ho veus?.
Els llops són els nostres veterinaris i només ataquen els
malalts, els invàlids, els que no poden seguir el ramat. D'aquesta
manera, estem segurs que, al matar un caribú d'un ramat qualsevol,
mengem carn molt bona i no carn de caribús malalts o poc alimentats
per invalidesa. Així és que no mateu els llops, perquè
nosaltres els necessitem-».
Al cap d'uns pocs dies, va venir l'esquimal i li va dir el mateix.
A resultat d'aquesta enquesta de l'oficial canadenc, el govern va fer
entendre al Parlament de canviar aquesta llei, però en el sentit
que volien les tribus que vivien de la cacera, en els immensos pasturatges
del Canadà nòrdic, evitant que es matessin sistemàticament
els llops.
Aquest és un cas típic d'on porta la persecució
sistemàtica dels llops en un pais en que se'ls vol protegir contra
el parer dels ramaders autòctons.
En una muntanya de Galícia, els protectors dels
animals salvatges, entre aquests els llops, van dir als ramaders que pagarien
per cada animal de pastura matat pels llops.
Però no en van tenir prou, i van convèncer un ramader
de tancar el seu ramat durant la nit a dins d'un cercat de parets molt
altes.
Es van trobar amb una decepció previsible: un llop va saltar
la paret molt alta del cercat, però no va matar només una
ovella, que sabia que no podria treure-la del cercat. Aleshores, utilitzant
la seva inteligència, va massacrar més ovelles de les necessàries
per fer un pla inclinat a l'interior del cercat i un altre a fora del cercat,
i així tota la llopada va poder entrar a menjar el que volguessin.
Barcelona, a dimarts 2 de novembre del 1999.
Guió: Agustí Chalaux de Subirà.
Transcripció i dibuix: Brauli Tamarit Tamarit.
