La transició demogràfica.

(...) la humanitat ha passat per diferents etapes en la seva evolució, des del que es pot anomenar règim demogràfic antic, en què el creixement va ser lent i fluctuant, fins al règim modern, on s'ha arribat a un creixement mai abans conegut, al qual s'apliquen termes com a revolució demogràfica o explosió demogràfica. En el començament d'aquesta nova etapa es va arribar a suscitar una preocupació pel que podria arribar a suposar aquest creixement, si no era frenat.

En 1798, el religiós anglicà T. R. Malthus en el seu conegudíssim Assaig sobre el principi de la població, va plantejar el problema que es derivaria d'una població creixent en progressió geomètrica, amb uns recursos alimentaris que només ho feien en progressió aritmètica. L'explosiu creixement de finals del segle XX semblava corroborar aquesta temença, en passar-se de 3.000 a 6.000 milions d'éssers, en menys de 50 anys i en apreciar-se una escletxa cada cop major entre rics i pobres, amb situacions de misèria, i fins i tot de fam física, en algunes regions del món. La constatació actual de l'alentiment del creixement sembla posar-nos en un altre escenari, que pot conduir a una estabilització de la població, en un futur difícil de precisar.

Des dels anys trenta del segle XX s'ha anat desenvolupant un model explicatiu de l'evolució de la població, basat en els canvis dels valors de natalitat i mortalitat, amb la seva repercussió en el creixement, que es produeix a conseqüència del progrés econòmic.

Es dona el nom de transició demogràfica al procés segons el qual una població passa d'una situació caracteritzada per valors alts de natalitat i mortalitat a una altra oposada, en la qual en tots dos casos els valors són baixos, a conseqüència del desenvolupament econòmic. La teoria va ser inicialment formulada per W. Thomson el 1929, i posteriorment precisada a la fi dels anys quaranta per Davis i Blacker, i per Notestein.

A partir de l'evolució de les taxes de natalitat, mortalitat, i consegüentment la de creixement d'una població, es perfila l'existència de tres etapes diferenciades, que poden subdividir-se.

1. La primera etapa, o tradicional, és la prèvia a la revolució demogràfica. Es caracteritza per tenir taxes elevades de natalitat i mortalitat, les darreres de les quals, fluctuants, a conseqüència de la incidència d'epidèmies, guerres, etcètera. El creixement de la població resulta molt feble i fins i tot nul.
2. Etapa de transició. És el període en què es produeixen les transformacions. Subdividida en tres moments:
• A l'inici de la transició comença a descendir la mortalitat, mentre la natalitat es manté elevada, i fins i tot augmenta, per les millores sanitàries. Comença a créixer la població.
• A continuació la mortalitat continua disminuint i s'inicia un descens de la natalitat. És el moment de major creixement de la població.
• Al final de la transició la mortalitat ja resulta baixa i descendeix molt feblement, mentre que la natalitat disminueix a gran ritme. El creixement es desaccelera respecte al moment anterior.
3. Etapa final o evolucionada. Una vegada acabada la transició, la població presenta baixes taxes de natalitat i de mortalitat, sent, en tot cas, fluctuant la natalitat. Consegüentment, el creixement és molt feble o nul, igual que al començament.

Model de transició demogràfica.

Com diu Arango (ARANGO, 2004)¹, la pretesa teoria no ho és totalment, sinó que és una generalització de base històrica, derivada de l'experiència de l'evolució dels països que van conèixer abans la industrialització. Suposa una bona síntesi del que ha succeït en el que solem anomenar el món occidental i s'ha anat estenent. En línies generals, s'ha comprovat que es compleix la teoria en l'evolució de nombrosos països desenvolupats. Hi ha, no obstant això, excepcions i matisos. Més problemàtica resulta l'aplicació del model als països subdesenvolupats. En aquests, els condicionants de natalitat i mortalitat són diferents. La mortalitat ha començat a descendir molt de temps després i ho ha fet, fins i tot, deslligada del desenvolupament econòmic, per importació d'avenços mèdics i sanitaris.

La natalitat, que parteix de valors inicials més alts, es manté encara molt elevada en molts països del Tercer Món, que posseeixen un creixement fort. En canvi, quan descendeix, ho pot fer a un ritme molt més ràpid que el que es va produir en la transició demogràfica europea.

A escala mundial, es pot afirmar amb Noin (NOIN, 1979)², que va estudiar l'adequació de la teoria amb la realitat, que hi ha països les situacions demogràfiques dels quals serveixen per a il·lustrar totes les etapes, excepte la inicial, que potser es troba encara en alguns grups aïllats de l'Amazònia o Àfrica Equatorial.

El que és clar és que el model es va difonent cap a tota la població amb els seus trets diferenciadors, entre els quals hi ha la distància en les dates en què es produeix i la durada del procés, més ràpid per als que s'incorporen més tard.

Hi ha també, no obstant això, crítiques al model i múltiples versions. Molt generalitzada és la de Trewartha, que utilitza sobre el mateix esquema una diferent terminologia i parla de quatre etapes:

• estacionària alta (equivalent a la tradicional)
• de primera expansió
• de segona expansió, equivalent a la de transició
• estacionària baixa (equivalent a l'evolucionada)

Finalment, hi ha algun autor que opina que es pot considerar ja la possibilitat d'una fase posterior, en la qual la característica és un decreixement de la població, a l'ésser les taxes de natalitat inferiors a les de mortalitat, la qual cosa de fet ja s'aprecia en 18 països, si ens atenim a les dades més recents facilitats pel Population Reference Bureau (2005).

Essent, de fet, una constatació de la realitat, autors com Chesnais diferencien, segons la durada i el seu màxim creixement vegetatiu, tres tipus de transició demogràfica als països desenvolupats. El nòrdic, en el qual el creixement vegetatiu anual màxim és molt baix, menys del 2%, i la transició demogràfica és molt llarga: dura entre 150 i 200 anys. El centre occidental, de més curta durada, entre 90 i 100 anys, també amb un creixement vegetatiu anual màxim menor del 2%, que s'aconsegueix al començament del segle XX. I el meridional i oriental, d'uns 90 anys de durada, i igual que els anteriors amb un creixement vegetatiu anual màxim menor del 2%, però que s'aconsegueix molt més tard, cap als anys 50 i 60.

Tipus de transició demogràfica segons Chesnais.

María José Aguilera Arilla. María Pilar Borderías Uribeondo. María Pilar González Yanci. José Miguel Santos Preciado. Geografía General II. Geografía Humana (Geografia General II. Geografia Humana). Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED). Unitat didàctica. Madrid. Primera edició: gener del 2008. ISBN: 978-84-362-5522-5. Pàgines 71 a 74.

---

Referències bibliogràfiques:

¹ Arango, J. (2004): «La población mundial» («La població mundial»), en Geografía Humana, Romero, J. (coordinador). Barcelona, Editorial Ariel, pàgines 55-99.

² Noin, D. (1979): Géographie de la population. París, Masson, 320 pàgines.

Agraïm les correccions ortogràfiques i gramaticals d'en Jordi Bancells.