Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Les «Cent passes d’una via d’humanitat» de Lluís Maria Xirinacs.
Dolors Marin Tuyà.
Articles publicats en la revista Penedès Econòmic.

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Diari d'un senador.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.

Publicacions:

Món alternatiu.
Lluís Maria Xirinacs.

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

La profecia autocomplerta.

Ara.cat. Logotip.Ara. Dissabte, 8/Diumenge, 9 de juliol del 2017.

Opinió.

La profecia autocomplerta (1).

Suso de Toro. Diumenge, 8 de juliol del 2017. 17h22'.

Suso de Toro.Si finalment Catalunya es realitza en un estat propi, una República Catalana, serà una victòria no de l’independentisme català sinó del nacionalisme espanyol. L’espanyolisme centralista és la ideologia del Regne d’Espanya, però dins d’aquest somni ideològic hi ha dues tendències, una de constructora i una altra de destructora.

La constructora és la «progressista», que pretén una Espanya uniforme lingüísticament i culturalment i centralitzada des de Madrid, una hipercapital que controla les comunicacions, la política, la ideologia i on resideixen totes les empreses financeres i d’importància. Aquesta tendència pretén que les elits retenidores de l’Estat acceptin arribar a acords acceptables amb les elits de fora de Madrid, que consideren «locals». La seu de la cort per definició no es considera «local», no és un lloc físic sinó de categoria ontològica.

Aquest espanyolisme constructiu accepta «l’accent» local sempre que sigui domèstic i inofensiu per discutir la primacia a la llengua del seu estat. En resum, Madrid i tot el que és castellà-andalús són «l’universal», i la resta, «el particular». La cort és «cosmopolita» i fora d’allà hi ha el que és «local». La cort, aquesta fantasmagoria, és la seva realitat. Aquesta tendència la van expressar des de la segona restauració de la monarquia borbònica el PSOE i el grup Prisa, però es va actualitzar amb Podem i la seva escenografia castissa a la Puerta del Sol, amb la cervesa Mahou a la mà.

L’altra tendència, destructora, és la que governa encarnada en el PP de Rajoy. És la que es torna forta amb l’hostilitat i l’enfrontament amb les tendències polítiques, socials o econòmiques dins del Regne i fora de Madrid. Que individus com Alfonso Guerra, per exemple, no siguin d’aquest partit només il·lustra la transversalitat i la profunditat de l’espanyolisme. Aquesta altra tendència defensa els mateixos interessos que la constructiva però, pel seu radicalisme, pel seu afany d’humiliar el contrari, aconsegueix posar en perill el sistema polític que defensa i portar-lo a una crisi.

Seguint la seva naturalesa destructora, Rajoy va iniciar una campanya contra interessos catalans i va recórrer l’Estatut davant d’un tribunal que va calcular que ja era seu ideològicament, i la va encertar. La faena la van concloure els magistrats a la plaça de toros de Sevilla, com no podia ser d’una altra manera, ja que tradicionalment Sevilla i Madrid van ser les seus de la cort.

L’ofensiva contra l’autogovern català es va fer en nom de la lluita contra «el separatisme»: si comptabilitzem el suport que tenia l’independentisme fa set anys i el que té ara, cal concloure que Rajoy el va sobredimensionar interessadament, va inventar un enemic que no existia. Al contrari, va ser el PP qui conscientment el va crear llavors. Sense restar mèrits als esforços de l’independentisme per convèncer els seus conciutadans que a Espanya no hi havia solució als seus problemes i que era un problema en ella mateixa, la veritat és que el convenciment actual de la meitat dels catalans que cal anar-se’n del Regne d’Espanya com més aviat millor és mèrit de Rajoy. És un cas de profecia autocomplerta: van invocar el separatisme amb acarnissament i va arribar l’independentisme. És difícil discernir quina part hi ha aquí de beneiteria, d’imbecil·litat, d’ignorància, d’ideologia franquista i de pur càlcul.

Si un dia coincideix que hi hagi a Espanya intel·lectuals amb valor i independència de criteri i també mitjans de comunicació rigorosos i no sectaris, llavors analitzaran la utilització de la comunicació i el llenguatge com a arma de lluita política en el conflicte entre l’Estat i el Procés, aquest moviment cívic i polític. Aquests usos esbiaixats es podran assenyalar en totes dues bandes però, en situar responsabilitats, no es pot comparar la màquina total que és l’estat espanyol amb aquesta ciutadania catalana mobilitzada i les institucions catalanes nascudes de l’autonomia. No es pot comparar la situació en què viu la societat catalana, on es pot escollir entre una majoria de mitjans favorables a l’statu quo regnant i una minoria favorable al referèndum i encara al sobiranisme, amb la que viu la resta de la població espanyola, on pràcticament només existeixen els mitjans que ens torturen diàriament amb «la unidad de España» i «el desafío separatista».

Profecia autocomplerta, 1./GETTY.


La profecia autocomplerta (i 2).

Suso de Toro. Dilluns, 9 de juliol del 2017. 18h51'.

Suso de Toro.Que un exministre qualifiqui directament tres quartes parts dels catalans adults de terroristes no és una anècdota extemporània, simplement revela el que estan fent la política espanyola i els seus mitjans de comunicació a la ciutadania catalana davant la resta de la població espanyola: aplicar-li el mateix procés d’estigmatització que s’havia aplicat abans a ETA i als seus suports polítics. Aquestes tres quartes parts de persones adultes de Catalunya són reduïdes cada dia a destructores de l’harmonia fraternal espanyola, tutelada pel seu rei i el seu president legítims. Són lacais d’una egoista «burgesia catalana», sectaris del nacionalisme identitari, bojos adeptes al separatisme, i la seva demanda d’un referèndum es qualifica de «desafío independentista», ja que la ideologia nacional espanyola és militarista i la dissidència i practicar la llibertat és un «desafío». Ja no entro en el fet que des del nacionalisme espanyol tan impregnat del feixisme espanyol s’identifiqui els nacionalistes catalans amb nazis i terroristes, cosa que han fet i fan polítics i intel·lectuals a tots els mitjans de comunicació madrilenys.

Que amb aquest bombardeig ideològic hi hagi només un quaranta per cent d’espanyols fora de Catalunya que desitgin que la Guàrdia Civil o l’exèrcit tanquin el Parlament català i detinguin els seus governants demostra que hi ha més bones persones del que pensem.

La paradoxa de tot plegat, el més aberrant, és que van ser els catalans en general i el catalanisme en concret els que més es van implicar en la política espanyola, buscant un encaix per als seus interessos i per al seu país. A diferència del nacionalisme basc, que es va concentrar a conservar la seva sobirania fiscal i que mai es va implicar en el model d’estat i va mantenir les distàncies respecte de l’Estat, el nacionalisme català va assajar diferents maneres de participar en l’Estat i en les seves polítiques, des de la participació en la redacció de la Constitució vigent fins a l’«operació Roca». L’intent del PSC de Maragall era renovar l’encaix, i Rajoy va aprofitar l’oportunitat per utilitzar-ho per atacar Zapatero i el seu tímid intent d’una «Espanya plural».

Després de la fotografia dels tres expresidents del govern espanyol en un fòrum del diari ABC denunciant l’autoritarisme del Procés, caldrà reconèixer a Rajoy que és un estrateg a la seva manera. Utilitzant l’article de la Constitució redactat en el seu dia pels militars sobre «la unidad de España» com un sac, va aconseguir ficar-hi totes les forces polítiques estatals i lligar-lo. Sánchez intenta esgarrapar el sac per escapar-se’n, però Rajoy no deixarà anar els seus ostatges.

La seva estratègia d’enfrontament amic/enemic obliga a retratar-se: d’una banda, els que estan amb l’Estat i la seva interpretació de la Constitució, avalada per un TC que és seu, i de l’altra, la població catalana que insisteix a exercir el vot en un referèndum propi. Rajoy no va deixar cap escletxa legal per a alguna via de diàleg i exigeix que tothom esculli bàndol, amb ell o amb el referèndum. Cadascú justifica després el camp en què se situa.

De totes maneres, la victòria d’aquest gran estrateg és pírrica ja des d’ara. Entre els seus mèrits hi haurà, a més de regnar gràcies i sobre la corrupció i aconseguir que la societat ho acceptés i li donés impunitat electoralment, haver saquejat el país per donar els diners als bancs, haver perseguit les llibertats democràtiques per llei i amb una policia política, haver eliminat drets i cobertura social, haver buidat la caixa de pensions... haver sigut l’artífex d’un moviment cívic i polític a Catalunya que va conduir a aquesta crisi d’estat. No obstant això, contra la seva voluntat, ha facilitat a la població catalana el fet d’haver-se transformat en una veritable ciutadania activa i protagonista del seu destí. Mai havia existit abans a dins de l’estat espanyol una ciutadania tan informada, polititzada, amb aquesta exigència democràtica i capacitat d’organització. Va obligar la prudent Catalunya, sempre a mig camí, sempre rebaixant-se per aconseguir alguna cosa del seu amo, a convertir-se en una nació sobirana. Catalunya ja és una nació sobirana, dins d’un marc que la limita fortament i que pretén ofegar-la, però està decidint els seus propis actes, la seva pròpia política. I no pot deixar de fer-ho perquè només li exigeixen la rendició.

Això és el que Rajoy i aquesta Espanya van desencadenar. I això és el que es va perdre, perquè quan la societat catalana es va sentir obligada a rebel·lar-se es va retratar davant d’ella mateixa com a població adulta, però durant aquest procés també va contemplar despullada una Espanya mesquina, incapaç de reconèixer i acceptar la diferència i el diàleg. Això no té una marxa enrere fàcil.

No, cap demòcrata pot acceptar que el problema d’Espanya sigui una població demòcrata i lliure. Catalans, el problema no són vostès, el problema d’Espanya és a Madrid. Un Madrid que no reconeixem com a capital nostra els que volem viure en un estat democràtic i on funcionin regles de poder no abusives.

Això no és un altre 98 per a Espanya, que va desencadenar una volta essencialista sobre ella mateixa. Aquest esperit del 98 regnant ja és el que despulla i venç netament les persones lliures que desafien un estat ranci, centralista, avantatgista, nacionalista uniformista i autoritari. Autoritari, sí. Només en un estat així poden governar i regnar l’Espanya de sempre, la del Borbó i la de Rajoy.

Profecia autocomplerta, 2./Cristina Calderer.

Enllaç de la primera part de l'article original en català:

http://www.ara.cat/opinio/profecia-autocomplerta_0_1829217100.html

Enllaç de la segona part de l'article original en català:

http://www.ara.cat/opinio/profecia-autocomplerta_0_1829817012.html


Enllaços relacionats:

Dos països, dues realitats. Suso de Toro.

Suso de Toro: «El procés sobiranista és d'allò més modern de tot Europa».

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte