Quan la paraula «obvi» s'usa juntament amb una asseveració, No vol dir que la validesa de l'asseveració sigui tan evident que no necessiti ser demostrada o suportada. Això ho vaig aprendre durant el meu primer any a la universitat. Tenia com a professor a un eminent matemàtic la oficina del qual comunicava directament amb el saló de classes, precisament per tractat-se d'una eminència.
Recordo un cop que estava desenvolupant una demostració geomètrica: llistava les passes en una columna i les justificacions corresponents en una altra adjacent. Arribat a la tercera passa, gargotejà una ratlla al lloc corresponent a la columna «justificacions» i ens va dir que aquesta passa era obvia. Quan estava treballant en la passa següent es va aturar, es va moure cap enrere i va observar sorneguerament la pissarra. Es va tornar cap als alumnes i va dir: «disculpin, torno de seguit». Va desaparèixer a la seva oficina on va romandre un temps que ens va semblar molt llarg. Quan finalment va reaparèixer, ostentava un somriure de satisfacció «tenia raó», ens va informar, «aquesta passa era obvia».
La «obvietat» és una propietat no de les afirmacions que no necessiten demostració, sinó de les afirmacions fetes pels qui no estan disposats a que se'ls qüestionin.
Els enunciats definits com a obvis resulten sovint falsos. La seva acceptació sense qüestionaments pot ser una obstrucció per a una solució efectiva dels problemes. El cas que passo a relatar, il·lustra aquest punt.
En els temps en què el treball d'hostessa era ocupat només per dones i se'ls exigia ser solteres, vaig formar part d'un grup d'estudi que havia estat contractat per una important companyia d'aviació per millorar la programació a l'escola en la qual s'entrenava a aquestes joves. En el transcurs de la nostra tasca reparem en què la majoria dels assistents de vol volava, de mitjana, bastant menys hores per mes que el màxim permès. Investiguem l'assumpte i desenvolupem un programa que incrementaria notablement el temps mitjà de vol.
Presentem les nostres conclusions a la direcció de la companyia, els membres de la qual van quedar favorablement impressionats amb la proposta, excepte el gerent de personal. Aquest executiu va argumentar que, augmentant el temps de vol, també augmentaria l'índex de desgast i el resultat final seria un increment dels costos de reclutament i d'entrenament, no compensat pels estalvis en les despeses operatives. Això no se'ns havia ocorregut, però la nostra reacció va ser la típica dels acadèmics: «Com ho sap?», li vam preguntar. Al que ens va contestar que era una cosa òbvia per a qui tingués experiència de treball amb assistentes de vol i que, òbviament, nosaltres no teníem aquesta experiència. Insistim perquè ens rebatés amb arguments més convincents, però es va negar a prosseguir la discussió. Afortunadament els altres gerents van accedir a seguir tractant el tema i, finalment, vam obtenir l'autorització per aprofundir encara més en l'assumpte.
Ja que les assignacions mensuals de vol eren triades per les alumnes en ordre d'antiguitat, comparem les hores mitjanes de vol de qui tenien més temps a l'escola i dels que acabaven d'entrar. En contraposició amb la informació que ens havia proporcionat el gerent de personal, vam descobrir que les més antigues volaven més temps que les seves companyes de recent ingrés. Seguim investigant i vam trobar la raó: totes preferien programacions de vol que preveiessin una distribució regular dels seus dies de descans i, en el possible, més nits lliures a la base on estaven les seves cases. Vam veure també que les programacions amb aquestes característiques els permetien organitzar més fàcilment la seva vida social, però a més corresponien a les assignacions amb més temps de vol. Les primeres a triar optaven per aquestes alternatives.
Modifiquem la nostra proposta inicial, preparant un procediment de programació que permetés a totes les hostesses comptar amb dies lliures regularment distribuïts i augmentar aproximadament en un 20% el nombre de nits que passarien a casa seva. Malgrat aquestes modificacions, vam aconseguir mantenir bona part de l'increment en el temps de vol que resultava de la nostra proposta prèvia. Aquestes conclusions van ser presentades al sindicat que les va recolzar amb entusiasme i ens va acompanyar en la presentació a la direcció. Les nostres propostes van ser acceptades i posades en pràctica. Els costos de la companyia es van veure reduïts, tal com s'esperava.
Totes aquestes millores van córrer el risc de perdre's per causa d'un executiu, suposadament una autoritat en la matèria, que havia proclamat que òbviament les hostesses no acceptarien un increment en el temps de vol.
Ambrose Bierce, el gran savi nord-americà, va percebre això quan va definir «evident» un sinònim d'«obvi» –com «evident per a un mateix i per a ningú més»–.
Cápsulas de Ackoff. Administración en pequeñas dosis (Càpsules d'Ackoff. Administració en petites dosis). Russell Lincoln Ackoff (1919-2009). Editorial Limusa Noriega. Primera edició de 1989. Pàgines 128-131.
