Cive Pérez.
Membre de l'Observatori de Renda Bàsica de Ciutadania de ATTAC Madrid.
Público. 02-06-2015.
Rendes mínimes: esperant a Godot per solucionar la pobresa.
Després de les primeres lleis de Pobres (Poor Laws) promulgades al començament del segle XVII amb el propòsit de facilitar auxili als pobres d'Anglaterra, en 1795 va entrar en vigor l'anomenada llei de Speenhamland, reguladora d'un sistema de socors que va venir a reforçar poderosament el sistema paternalista de l'organització del treball llegat pels Tudor i els Estuard.
En un episodi que s'ha fet cèlebre en la història de la protecció social, els magistrats de Berkshire, reunits el 6 de maig de 1795, època de gran escassetat, a la posada del Pelicà, en Speenhamland, prop de Newbury, van decidir que era necessari concedir subsidis complementaris d'acord amb un barem establert a partir del preu del pa, si bé era també necessari assegurar als pobres uns ingressos mínims independentment dels seus guanys.
Però aquest dret a l'existència dels pobres entrava en contradicció amb els principis del naixent capitalisme: impedia eficaçment la formació d'un mercat concurrencial del treball i incrementava les partides destinades a la concessió d'ajuts públics. Tot això va donar lloc a una reacció conservadora que va il·luminar la nova Llei de Pobres de 1834, basada en l'aspra filosofia que considera la pobresa entre persones físicament capacitades com una debilitat moral.
En conseqüència, la nova llei va deixar de subministrar ajudes als pobres robustos, als quals se'ls enviava a la workhouse amb l'objectiu d'estimular-los a buscar feina regular en lloc de demanar caritat. La nova reglamentació prohibia als pobres residir a les pròpies llars, de manera que tot el que aspirés a rebre un ajut havia obligatòriament residir a la workhouse, el règim, dissenyat amb científica crueltat, era deliberadament dur i degradant amb vista a dissuadir els pobres de sol·licitar l'ajut parroquial.
En paraules de l'historiador Karl Polanyi: «Va ser així com la humanitat es va veure forçada a seguir el rumb d'un experiment utòpic. Molt possiblement no es va perpetrar en l'època moderna un acte tan implacable de reforma social. En pretendre simplement establir un criteri d'indigència autèntica amb la prova de foc de les workhouses, multituds de vides es van veure aixafades. Benèfics filantrops van promoure fredament la tortura psicològica i la van posar dolçament en pràctica, ja que la consideraven un mitjà per engreixar els engranatges del molí del treball».
El sistema de workhouses es va mantenir fins a finals del segle XIX. Al segle XX, el fenomen de la desocupació industrial va demostrar que la pobresa era una qüestió que implicava aspectes molt més complexos que el simplisme moralitzant. A poc a poc, les legislacions socials dels anys 1930 i 40 van ser reemplaçant les prestacions de les Lleis de Pobres per sistemes públics de protecció social.
No obstant això, en la pràctica, aquests sistemes públics han heretat la tradició de sospita cap a la persona sol·licitant d'un ajut social. La llegenda negra teixida al voltant de qui malviuen amb aquestes rendes suggereix que els perceptors perllonguen indegudament la situació per viure a costa del pressupost públic sense fotre brot.
Més enllà de la col·lecció de tòpics gratuïts, les investigacions de camp realitzades amb objectivitat conclouen que la veritable raó per la qual els perceptors d'aquestes prestacions s'«enganxen» a elles no obeeix a una especial proclivitat a la mol·lície. Més aviat és el propi sistema el que els atrapa en el que s'ha denominat trampes de pobresa (poverty traps) o trampes d'atur (unemployed traps).
Per definició, tant les rendes mínimes d'inserció com els subsidis per desocupació estan subjectes a la condició que el perceptor no efectuï cap tipus de treball remunerat. El que vol dir que si a un perceptor de l'ajuda se li ofereix l'oportunitat de realitzar algun petit treball s'enfronta a un gran dilema: si accepta la feina perdrà el subsidi i tornarà a la pobresa; si rebutja el treball mantindrà el subsidi, però com la seva quantia està per sota del llindar de pobresa, seguirà sumit en aquesta. No estem parlant, per descomptat, d'una feina ben remunerada, sinó d'alguna activitat eventual que li permetés complementar el magre ingrés del subsidi.
Això condueix a una situació dramàtica. Els perceptors d'una renda d'aquest tipus, aconseguida després de superar ardus tràmits administratius, no poden permetre el luxe de perdre aquesta ajuda per una eventualitat passatgera. Per exemple, acceptar una feina de temps parcial o complet el salari net, aproximant-se al nivell del benefici net, suposi per a l'interessat la pèrdua de la totalitat del benefici.
Si a una persona que percep un subsidi de 55 se li ofereix un salari de 100, que una vegada efectuada la retenció fiscal es queda en 90, és normal que ho rebutgi ja que el fet mateix de treballar genera costos addicionals (transport, menjar fora de casa, guarderies, etc.) que anul·len el diferencial de benefici obtingut amb la venda de temps vital. Davant el dilema, l'opció més freqüent sol ajustar-se al principi de «més val ocell en mà». Optar per l'ajut oficial assegura almenys certa continuïtat en l'obtenció d'un ingrés.
Un problema addicional sorgeix des del moment en què les ajudes mai són individuals, sinó que, per regla general, el test de recursos s'aplica sobre l'ingrés conjunt del grup familiar. En aquest cas, la condicionalitat també desanima l'acceptació d'ocupacions de temps parcial o temporals per part d'un o dos membres del grup, per evitar superar el límit per sobre del qual es veurien privats del subsidi.
En qualsevol cas, a aquests problemes «funcionals» de les rendes condicionals, cal afegir que es tracta d'una mesura doblement conjuntural, lligada a la circumstància econòmica i la relació de forces polítiques. Un govern progressista pren la decisió d'implementar una renda mínima condicional -generalment, insuficient en quantia i cobertura- que dura fins a l'arribada del següent govern conservador, que l'elimina o endureix les condicions d'accés. Tenim un exemple recent a l'antic subsidi per desocupació per a majors de 52 anys a Espanya.
En definitiva, des de la promulgació de les Poor Laws fins avui, el fet que de tant en tant reaparegui de manera recurrent la proposta de crear rendes mínimes és una signe inequívoc de la seva ineficàcia política i social. Això, unit al fenomen comprovat que, per circumstàncies tecnològiques i socioeconòmiques, el volum global d'ocupació disponible al sistema productiu d'un país és decreixent, vol dir que ha arribat l'hora de posar fi a aquesta interminable espera a Godot per solucionar la pobresa de la gent amb rendes mínimes i condicionals d'inserció.
Això implica assumir la idea de garantir a tota la ciutadania l'accés a un ingrés mínim concebut no com una ajuda condicional, sinó com un dret la legitimitat, eficàcia i operativitat sigui equivalent a la del sufragi.
