Carolina del Olmo.
Directora de Cultura del Cercle de Belles Arts de Madrid i assagista.
Público. 05-06-2015.
La Renda Bàsica és una mesura tremendament eficaç en la lluita contra la pobresa i l'exclusió.
La primera vegada que vaig sentir parlar d'una renda bàsica universal incondicionada (d'ara endavant RB) no donava crèdit al fet que estúpida que em va semblar la idea. ¿Universal i incondicionada? O sigui, ¿una renda per a tothom, amb independència de si necessites diners o nades en l'abundància? ¿No és molt més raonable donar diners només als pobres? ¿Reformar o dotar millor les rendes mínimes d'inserció existents? Afortunadament, abans de llançar-me a ridiculitzar la proposta, em vaig informar una mica millor.
La RB no són un dinerets extra per gastar en el que hom vulgui, la renda bàsica és una mesura tremendament eficaç en la lluita contra la pobresa i l'exclusió.
Potser l'única veritablement eficaç. Naturalment, la RB és una mesura de redistribució de la riquesa que s'ha d'acompanyar de reformes en el sistema fiscal.
Així, al marge de quina sigui la seva principal font de finançament, per la majoria de la població el seu funcionament es resumiria en que si tens uns ingressos més o menys elevats, el que reps en concepte de RB et toca després retornar-lo en la declaració de la renda, mentre que si els teus ingressos són escassos o inexistents, la RB es converteix en una assignació lliure d'impostos que et treu de la pobresa.
Quin és el seu avantatge fonamental enfront d'altres formes -com la que proposen CCOO i UGT- d'intentar garantir un ingrés mínim als que ho necessiten? En ser incondicionada, desapareixen els tràmits i la paperassa, de vegades tan complexos que, segons reconeix la Conselleria d'Afers Socials de la Comunitat de Madrid, només un 10% dels expedients que reben per tramitar la Renda Mínima d'Inserció (RMI) arriben complets.
La seva simplicitat fa que pugui arribar a tothom, també als que mai han treballat en l'economia formal ni tributat, la qual cosa la converteix en una aportació veritable i totalment esqueixada de l'àmbit contributiu, aquest sector que el nostre sistema de benestar privilegia en benefici de les classes mitjanes i en detriment dels més pobres.
També fa que arribi a temps: en la Comunitat de Madrid, per exemple, la demora des que se sol·licita la RMI fins que s'obté sol ser d'un any, i en ocasions arriba als 18 mesos.
El seu paper és, doncs, preventiu: a diferència de les rendes mínimes condicionades, no cal ser ja pobre per rebre-la. I, sobretot, no cal ser-ho i, a sobre, haver de demostrar-ho.
Una altra dels seus avantatges és la de ser individual, independent, doncs, dels ingressos de la llar en el qual habita el seu perceptor: això és important des de la perspectiva de gènere, ja que ofereix la possibilitat real d'independència econòmica a moltes dones l'existència està avui vinculada al manteniment d'una relació de parella de la qual potser desitgen o necessiten escapar.
La RB també atorga seguretat econòmica a les persones -en la seva majoria dones- que es dediquen a tenir cura, una opció vital seriosament penalitzada en el nostre sistema. A més, la seva percepció és independent de si es treballa o no, a diferència de la proposta de les rendes mínimes a l'ús i, pel que es veu, de la proposta de CCOO i UGT, destinada als que «volent treballar no puguin fer-ho».
Aconsegueix així fer-se càrrec de la realitat rampant dels working poors (la taxa de risc de pobresa entre les persones que tenen feina arriba ja al 14%), una realitat que, de nou, té una important lectura de gènere i gran incidència a la hora d'entendre les altíssimes taxes de pobresa infantil al nostre país: segons l'ECV de 2014, un increïble 42% de les llars formades per un adult amb un o més fills dependents està en risc de pobresa i, com és sabut, en la immensa majoria d'aquestes famílies monoparentals (el 82%) l'adult a càrrec és una dona.
La RB permetria compaginar una feina a temps parcial amb la cura dels fills (l'opció ideal per a la immensa majoria de dones amb fills petits) sense que això suposi caure en la indigència.
Per la resta, en ser independent de la percepció d'un salari, s'evita també l'anomenada «trampa de la pobresa»: quan estàs rebent una renda condicionada a la teva falta d'ingressos i t'ofereixen una feina precària i amb un salari baix (com els que, amb sort, es troben avui en dia), no val la pena agafar-lo i perdre un subsidi que després hauràs de tornar a tramitar quan perdis l'ocupació. El més probable és que tampoc valgui la pena emprendre, i potser sí, en canvi, treballar «en negre»...
Per descomptat, en la situació de veritable emergència social en què es troba Espanya, qualsevol proposta que pretengui millorar la cobertura de rendes mínimes existents és més que benvinguda (encara que la certament miserable assignació de la proposta sindical no és ni de lluny suficient perquè seus perceptors surtin de la pobresa).
A més, tenint en compte la tremenda disparitat territorial de les rendes mínimes que manegen les Comunitats Autònomes (la cobertura oscil·la entre el 4,6% de les persones que viuen en llars sense ingressos a Castella-la Manxa, fins a més del 100% en el País Basc i Navarra, i la quantia va dels miserables 300 € de Ceuta o Múrcia fins als 660 € del País Basc), la idea que l'estat central prengui cartes en l'assumpte com proposen CCOO i UGT sembla més que raonable (encara que no m'ha quedat gens clar com s'articularia la intervenció estatal amb les de les comunitats autònomes ni com de compatibles serien les ajudes).
No obstant això, la seva proposta presenta (en acte o en potència) els mateixos problemes que les rendes mínimes condicionals que hem anat repassant i dels que són bona mostra la majoria de les rendes mínimes autonòmiques (amb la important excepció de les del País Basc i Navarra).
M'imagino que el principal avantatge de la proposta de CC OO i UGT és el seu cost moderat, enfront al cost major d'una autèntica eina per eradicar la pobresa i disminuir la desigualtat com és la renda bàsica.
De ser així, em semblen molt més interessants les propostes de RB «sectorials» que s'ocupen dels col·lectius més vulnerables, com les que proposen una assignació universal per a nens, una assignació per a majors i una altra per a dependents.
Aquestes propostes, totalment compatibles amb l'ocupació o altres fonts d'ingressos dels adults a càrrec de llars amb nens o dependents, o amb altres fonts d'ingrés per als jubilats, no requereixen de la vigilància, els controls i els tràmits complexos de les rendes condicionades.
Donen resposta al greu problema de la pobresa infantil, i es fan càrrec més adequadament de la complexa economia de les cures que és en gran part responsable de la feminització de la pobresa.
A més, tenen la gran avantatge de posar en marxa per fi un tipus de subsidis totalment deslligats del món de l'ocupació -una cosa que potser no agradi als sindicats majoritaris, però que és absolutament imprescindible a dia d'avui- i decididament allunyats de la perversa ideologia del workfare que, a poc a poc, sembla haver anat permeant fins a les propostes de lluita contra la pobresa suposadament crítiques.
