Guaicaipuro Cuatemoc cobra el deute a Europa.
Per: Luis Britto García (1992). Dilluns, 6 d’octubre del 2003, 9h36'.
Aquí doncs jo, Guaicaipuro Cuautémoc, he vingut a trobar als qui celebren l’Encontre. Aquí doncs jo, descendent dels qui van poblar Amèrica fa quaranta mil anys, he vingut a trobar als qui se la van trobar fa cinc-cents. Aquí doncs ens trobem tots: sabem el que som, i és bastant. Mai no tindrem una altra cosa.
El germà duaner europeu em demana paper escrit amb visat per poder descobrir als qui em Van descobrir. El germà usurer europeu em demana pagament d'un Deute contret per Judes a qui mai no vaig autoritzar voler-me vendre. El germà picaplets europeu m'explica que tot Deute es paga amb interessos, encara que sigui venent éssers humans i països sencers sense demanar-los consentiment. Ja els vaig descobrint.
També jo puc reclamar pagament. També puc reclamar interessos. Consta en l'Arxiu d'Índies, paper sobre paper, rebut sobre rebut, signatura sobre signatura, que només entre l'any de 1503 i el de 1660 van arribar a Sanlúcar de Barrameda 185.000 quilos d'or i 16 milions de quilos d’argent provinents d'Amèrica. ¿Saqueig? No ho cregués jo, perquè seria pensar que els germans cristians manquen al seu setè manament. ¿Espoliació? Guardeu-me Tonantzin de figurar-me que els europeus, igual que Caín, maten i després neguen la sang del germà. ¿Genocidi? Això seria donar crèdit a calumniadors com Bertomeu Casaus, que qualifiquen la Trobada de Destrucció de les Índies, o extremistes com el doctor Arturo Uslar Pietri, que afirmen que l'arrencada del capitalisme i de l'actual civilització europea es deguda a aquesta inundació de metalls preciosos.
No: aquests 185.000 quilos d'or i 16 milions de quilos d’argent han de ser considerats com el primer de diversos préstecs amigables d'Amèrica per al desenvolupament d'Europa. El contrari seria pressuposar crims de guerra, la qual cosa donaria dret, no només a exigir devolució immediata, sinó a indemnització per danys i perjudicis. Jo, Guaicaipuro Cuautémoc, prefereixo creure en la menys ofensiva de les hipòtesis. Tan fabuloses exportacions de capital no van ser més que l'inici d'un Pla Marshalltzuma per garantir la reconstrucció de la bàrbara Europa, arruïnada per les seves deplorables guerres contra els musulmans, conreadors de l'àlgebra, la poligàmia, el bany quotidià i altres èxits superiors de la civilització.
Per això, arribat el Cinquè Centenari del Emprèstit, podem preguntar-nos: han fet els germans europeus un ús racional, responsable, o almenys productiu dels recursos tan generosament avançats pel nostre Fons Indoamericà Internacional?
Deplorem dir que no. En l’estratègia, els van dilapidar en batalles de Lepant, Armades Invencibles, Tercers Reichs i altres formes d'extermini mutu, sense més resultat que acabar ocupats per les tropes ianquis de l'OTAN, com Panamà (però sense canal). En les finances, han estat incapaços –després d'una moratòria de 500 anys– tant de cancel·lar capital o interessos, com d’independitzar-se de les rendes líquides, les matèries primeres i l'energia barata que els exporta el Tercer Món.
Aquest deplorable quadre corrobora l'afirmació de Milton Friedman segons la qual una economia subsidiada mai no podrà funcionar. I ens obliga a reclamar-los –per seu propi bé– el pagament del capital i interessos que tan generosament hem demorat tots aquests segles. En dir això, esclarim que no ens rebaixarem a cobrar als germans europeus les vils i sanguinàries taxes flotants d'interès d'un 20% i fins a un 30% que els germans europeus cobren als pobles del Tercer Món. Ens limitarem a exigir la devolució dels metalls preciosos avançats, més el mòdic interès fix d'un 10% anual acumulat durant els darrers tres-cents anys.
Sobre aquesta base, i aplicant l'europea fórmula de l'interès compost, informem als descobridors que només ens deuen, com a primer pagament del seu deute, una massa de 185 quilos d'or i una altra de setze milions de quilos d’argent, ambdues elevades a la potència de tres-cents. És a dir: un nombre per l'expressió total del qual serien necessàries més de tres-centes xifres, i que supera àmpliament el pes de la terra. Molt pesades són aquestes moles d'or i d’agent. Quant pesarien, calculades en sang?
Adduir que Europa en mig mil·lenni no ha pogut generar riqueses suficients per cancel·lar aquest mòdic interès, seria tant com admetre el seu absolut fracàs financer i/o la demencial irracionalitat dels supòsits del capitalisme. Aquestes qüestions metafísiques, per descomptat, no ens inquieten els indoamericans. Però sí exigim la immediata signatura d'una Carta d'Intenció que disciplini als pobles deutors del Vell Continent, i els obligui a acomplir els seus compromisos mitjançant una ràpida Privatització o Reconversió d'Europa, que els permeti lliurar-nos-la sencera com a primer pagament del seu deute històric.
Diuen els pessimistes del Vell Món que la seva civilització està en una fallida que li impedeix acomplir els seus compromisos –financers o morals–. En aquest cas, ens acontentaríem amb què ens paguessin lliurant-la bala amb la que van matar al poeta.
Però no poden: perquè aquesta bala, és el cor d'Europa.
Enllaç de l'article original en castellà:
https://www.aporrea.org/actualidad/a5059.html
