L'experiència de Léon Blum.
Léon Blum (1872-1950), dirigent socialista francès, en les seves memòries citades primer per l’Agustí Chalaux i després per Joan Parés, recorda que les arques del seu partit estaven massa eixutes com per pagar la seva propera campanya electoral.
Llavors, va demanar ajut al banquer Horace Finaly, en aquell moment president de la Banca Nacional de París i dels Països Baixos (PARIBAS).
Finaly va oferir a Blum mig milió de francs francesos de l’època.
Llavors Blum, adreçant-se als seus col·laboradors, va dir: «Visca en Finaly, el banquer de les esquerres! Engegueu les màquines, que aquest cop guanyarem les eleccions!».
I, efectivament, Léon Blum va guanyar aquelles eleccions.
Una de les primeres activitats dins el seu nou càrrec executiu va ser rebre la visita d’un alt funcionari francès que duia un llibre a la mà, amb una relació de diferents secrets d’estat.
El funcionari va dir a Blum: «Segons la constitució no escrita de l’Estat francès, aquí teniu aquest llibre de secrets oficials. Podeu consultar-lo quan vulgueu i fer anotacions del seu contingut, però no podeu fer-ne còpia ni difusió».
Léon Blum va llegir aquest llibre, descobrint que en aquelles eleccions que havia guanyat, el banquer Finaly havia donat mig milió de francs a cadascun de tots els partits polítics francesos, exceptuant el Partit Comunista i el partit de l’extrema dreta, als quals els havia donat un milió de francs a cadascun.
Blum es va emprenyar molt amb en Finaly, doncs es pensava que li havia ofert un suport exclusiu. Però també el mandat d’aquell dirigent va ser relativament breu.
Aquesta anècdota és un exemple de com funciona la política de partits en un règim parlamentari. Els gestors de la gran banca ofereixen diners a totes les candidatures per assegurar l’obediència del futur govern, guanyi qui guanyi les eleccions. Després de les eleccions i constituït el nou govern, aquesta gran banca es cobra amb escreix la inversió realitzada, normalment amb mesures que van en detriment dels interessos i necessitats de la resta de la població.
Experiències pioneres.
Dins la nació catalana, existeix l’experiència pionera d’una formació política, una de les característiques de la qual és que no demana préstecs a les entitats bancàries, a l’hora de pagar les seves despeses electorals i el seu funcionament.
Un element clau que ha facilitat aquesta independència econòmica és l’aparició d’Internet i de les noves tecnologies. Abans del naixement d’aquests instruments, era fàcil pels poders fàctics censurar les opinions d’una persona, d’una nova idea o d’un nou corrent de pensament, a causa del quasi monopoli informatiu dels mitjans convencionals d’informació controlats per aquests mateixos grups de pressió. Però, amb les noves eines que ofereix Internet, els continguts fins ara censurats poden arribar a una massa social crítica que els permet superar les barreres electorals i informatives destinades a marginar les minories.
Per tal de compensar aquesta limitació en els seus ingressos, el seu sistema de presa de decisions procura ser més participatiu i transparent que el de la resta de partits, amb l'objectiu de desvetllar l’interès dels electors. Això permet que aquests li donin prou donatius, basats sobretot en petites aportacions. Els electors que els donen suport normalment estan decebuts per les altres candidatures més condicionades per les decisions de la plutarquia.
Alhora, la major austeritat d’aquesta formació política en les seves despeses facilita el fet de no tenir un balanç negatiu en els seus comptes.
Pel seu caire més assembleari, el ritme de presa de decisions és més lent i, com que no pateix tant els condicionants econòmics dels poders fàctics, pot atrevir-se a fer propostes més agosarades que les seves competidores, en diferents àmbits de la seva activitat.
El requisit de practicar una major transparència informativa en les seves decisions suposa que aquesta formació no fia tant la seva imatge pública als mecanismes clàssics de la publicitat partidista i comercial, acostumada a vendre gat per llebre. Il·lustrativa és l’anècdota següent. Quan se li va fer al mateix Agustí Chalaux aquesta pregunta: «Què opines de la publicitat enganyosa?», i ell va respondre: «La publicitat és sempre enganyosa!».
És així com aquesta organització pionera ha assolit un cert grau d’independència econòmica.
Aquest exemple polític pioner ha incentivat una altra formació política, competidora de l’anterior i del mateix àmbit geogràfic perquè, aprofitant un moment favorable en l’estat de les seves arques, fruit d’uns millors resultats electorals, saldi completament els seus deutes amb els grans bancs i decideixi no tornar a endeutar-se amb aquests en el futur.
Aquesta darrera acció obra la via a què altres formacions polítiques més aconsegueixin la seva independència econòmica, superant les dificultats corresponents, facilitant que algun dia totes les que han assolit aquest objectiu puguin esdevenir majoria en cada institució.
Això no garanteix, ni molt menys, que una formació política d’aquestes característiques prengui en tot moment decisions més encertades que les altres, d'acord amb les necessitats dels seus electors, sinó que el seu plantejament econòmic de funcionament intern pot ser la condició, primera i indispensable, per assumir continguts programàtics i propostes concretes que puguin fer front als interessos dels poders fàctics que acumulen la major part del capital.
Experiències polítiques d'aquest tipus necessiten, però, d'un mínim grau d'encert en les seves decisions, si volen continuar rebent un suport suficient dels seus electors. Per això, un projecte basat en una major participació i transparència ha d'anar substituint 4300 anys d'habilitat acumulada dels grans banquers, que serveixen els seus propis interessos a curt termini, per la saviesa dels qui serveixen tothom qui ho necessita.
Propostes complementàries.
En aquest sentit, Lluís Maria Xirinacs denuncia que les grans assemblees multitudinàries són molt manipulables. Per intentar corregir aquest problema, va dissenyar el seu projecte d'arbre d'assemblees.
Per la seva banda, l'Agustí Chalaux proposa, pels òrgans executius de decisió, una estructura que combina elecció democràtica, acumulació d'experiència, eficiència i exercici de la responsabilitat.
L'òrgan executiu es composa d'un nombre senar de membres. Màxim set. Cada càrrec disposa d'un àrea de responsabilitat i tots ells van numerats. En un òrgan de set persones, el president de l'executiu és el número u i el darrer és el número set.
En les votacions de l'organització, s'escull només un membre, en aquest exemple el càrrec número set. El qui fa de set passa al sis, el que fa de sis passa al cinc, etc. El número u cessant passa públicament comptes de la seva gestió. Si després vol participar de nou en el mateix òrgan executiu, ho ha de fer com candidat electe al càrrec número set, per així fer de nou tot el recorregut.
Conclusió.
Amb aquesta condició clau d'independència econòmica, propostes com les del Sistema General, elaborat per l’equip encapçalat per l’Agustí Chalaux i Lluís Maria Xirinacs, precisament encaminades a disminuir al màxim la misèria material, la corrupció i els abusos de poder, poden trobar una via per la seva aplicació pràctica.
Aquest no és un escrit destinat a elogiar una o unes formacions polítiques en concret, però sí que podem afirmar que el seu exemple ens informa d'una important passa en el camí que han de seguir les persones i els col·lectius que són seguidors del Sistema General o bé d’un sistema encara més evolucionat que aquest, sistemes fets amb la intenció de servir la totalitat dels éssers humans i les seves nacions, amb el degut respecte als ecosistemes formats amb les altres espècies de la Natura.
Brauli Tamarit Tamarit.
Dimecres, 22 de juny del 2016.
