Koldo Pereda: «És un escac i mat en quatre jugades».

Bloc de Bernat Deltell. Dimecres, 13 de febrer del 2020.

Koldo Pereda: «És un escac i mat en quatre jugades».

Traducció completa al català de l’entrevista original que alterna el català i el castellà.

General.

«El recorregut d'una justícia justa dins d'Espanya és el que és. La solució judicial del conflicte cal cercar-la al nord dels Pirineus i això ho van veure clar els exiliats des del principi».

Koldo Pereda (Basauri, 1962) s’ha convertit en pocs mesos en un referent a Twitter, una xarxa social oberta de coneixement transversal on hi circula una gran quantitat d’informació que cal saber triar i seleccionar acuradament. I això és, precisament, el que fa el protagonista d’aquesta entrevista: posar llum i interpretar la complexa teranyina i estratègia judicial internacional de l’independentisme, una batalla que es preveu llarga, difícil i de final incert però que, segons Pereda, «és l'únic terreny en el qual podem jugar de tu a tu i sense l'àrbitre comprat». Amb més de 40.000 seguidors, Koldo Pereda es defineix com «un migrant basc a Catalunya», un origen al qual no ha renunciat mai i que li aporta una certa perspectiva i desapassionament amb tot el que està succeint al nostre país.

–El seu nom és Koldo Pereda?–

–Sí, em dic Koldo Pereda i vaig néixer a Basauri, Biscaia, en 1962. El meu pare era obrer d'una multinacional i li van oferir, per motius professionals, traslladar-se a Huelva, Cartagena o Catalunya. Era una època molt dura, a Euskadi, tant des del punt de vista polític com social. I el meu pare va aprofitar l'ocasió per a marxar-se, sobretot pels seus fills.–

–I el seu pare va escollir Catalunya...–

–Sí, a ell li era igual una zona o una altra, però va considerar que per als seus fills era millor Catalunya, ja sigui per qüestions com l'esport, activitats socials, món intel·lectual, societat més oberta i plural, escolarització... i no ens enganyem, nosaltres som bascos i en aquella època hi havia molts estigmes, i aquests estigmes eren difícils de suportar i aguantar en certes zones d'Espanya. I crec que entens el que vull dir, veritat?–

–Perfectament!–

–I bé, així va ser com aterrem a Tarragona el meu pare, la meva mare, jo amb 18 anys i el meu germà amb dotze. El que va ser decisiu en la nostra vinculació amb Catalunya és que el meu pare podia triar viure en un barri prop de la fàbrica, com feien la majoria dels obrers, o en el centre de Tarragona, i va optar per assentar-se a Tarragona perquè cercava ambient de ciutat. I això va ser determinant: ràpidament vam ser «captats» per Catalunya. En una paraula: seduïts!–

–Vostè arriba amb 18 anys i...–

–Escolta, de debò, si em tractes de vostè ho deixem aquí, val? (somriu)–

–D’acord. Com li deia, vostè arriba amb 18 anys i amb l’escolarització acabada. Què fa, llavors?–

–...–

–Va, home, no siguis així... ha, ha, ha!–

–Ara molt millor. Sí, quan ens instal·lem a Tarragona jo ja tinc 18 anys i els estudis acabats. Al cap d'uns mesos, al setembre, em matriculo en la facultat de Química de la Universitat de Tarragona i quan comença el curs em trobo amb un greu problema.–

–Quin?–

–Finals dels setanta i principis dels vuitanta és una època molt convulsa i un moment molt reivindicatiu a les universitats, i és clar, em van tocar uns professors molt militants amb el català, amb la llengua, i a més hi havia també un ambient molt feixista, molt fatxa. És a dir, a la universitat es trobaven dos ambients molt radicalitzats i antagònics: els demòcrates i catalanistes que reclamaven el seu espai després de 40 anys de dictadura i ostracisme, i els sectors reaccionaris (els fatxes, vaja) que perdien terreny i això els irritava en gran manera. I al mig, alguns alumnes com jo, escolaritzat en un poble basc i nouvingut a Catalunya. Imagina't quin xoc!–

–No vas estudiar euskera, a Basauri?–

–Jo vaig néixer el 1962 en ple franquisme, i el basc, a l'escola, era inexistent. L'única cosa que fèiem era una extraescolar d'un parell d'hores a la setmana i ja està. Res més. I és més, en aquestes extraescolars no s'estudiava basc, no, estudiàvem... biscaí! Imagina't! No puc dir que sàpiga basc perquè seria mentir. En canvi, el meu germà ja el domina molt millor que jo; els sis anys de diferència es noten molt, en aquestes coses... I fixa't que la meva escola era una espècie de cooperativa de professors i pares, completament laica, molt semblant a l'escola catalana i catalanista d'aquí, però així i tot el pes del franquisme i la brutal repressió que patim en aquella època va aniquilar la nostra llengua i la nostra cultura. Per sort, a la meva escola em van ensenyar no a aprendre les coses, sinó a pensar-les, i això m'ha servit de molt en la vida...–

«Amb el temps ho he entès tot, absolutament tot».

–I clar, quan arribes a la Universitat de Tarragona et topes amb el català...–

–Sí, és clar, allò em va deixar en fora de joc. Amb el temps ho he entès tot, absolutament tot, però jo llavors tenia 18 anys, venia d'Euskadi, una zona en conflicte permanent, i quan entro a la universitat catalana penso «oh no, una altra vegada problemes no!». No vaig acabar la carrera; als dos anys ho vaig deixar. En fi...–

–La teva família militava en algun partit polític?–

–No, la meva família no tenia carnet polític, però era una família molt polititzada. La política sempre ha estat present en la nostra família i en la nostra vida.–

–I després de la facultat, què fas?–

–Els meus pares vivien molt a prop de l'antiga presó de Tarragona, i en el veïnat hi havia gent que treballava allí, amics dels meus pares, i els van dir que anaven cercant gent per a treballar, i així vaig entrar jo en la presó. Això va ser el 1982. Llavors no era fàcil trobar una ocupació per la crisi i tot això, i jo havia deixat els estudis a la universitat, així que era el moment. Vaig entrar a treballar a la presó de Tarragona amb vint anys. Bons horaris, bon sou... i molta inconsciència per part meva. Era molt jove i vaig creure que seria un treball puntual i temporal.–

–I continues treballant a la presó.–

–Sí, porto 38 anys treballant en la presó de Tarragona. Sóc funcionari de presons.–

–Has treballat amb interns?–

–Els primers temps; des de fa uns vint anys que estic a oficines.–

–Suposo que aquesta resposta desconcertarà a molta gent...–

–És possible. Sí, sóc funcionari de presons, i això m'ha servit per a dues coses fonamentals. La primera m'ha servit per a entendre l'Estat espanyol, i em refereixo a l’«Estat», a l'estat profund i com actua aquest estat. La presó és un microcosmos i allí pots entendre moltes coses. I la segona cosa del meu aprenentatge: treballar en oficines durant més de vint anys vol dir que has hagut de llegir milers de sentències, actuacions i el que se't posi per davant. I no es tracta només de llegir, sinó també de saber interpretar correctament el que està escrit. Hi ha molt en joc i el futur de moltes persones. Sempre he pensat que el meu treball és un servei a la societat, intentant reinserir a ciutadans que per circumstàncies diverses passen per la presó.–

–A veure, centro la conversa. Pensaves que l’Estat espanyol actuaria com ho ha fet contra els polítics catalans?–

–(S'ho pensa una estona). Mira, la resposta és la següent. El dia 27 d'octubre del 2017 alguns familiars molt propers a mi em van dir d'anar a Barcelona a celebrar la República, i jo els vaig respondre que «això acabarà malament, que ho sapigueu, prefereixo veure-ho per la tele». Tenia molt clar que Catalunya no podia proclamar la República i que l'Estat espanyol no s'encreuaria de braços. No t'oblidis que jo sóc basc, i hi ha certes coses que sé com funcionen per una simple qüestió d'experiència històrica, per dir-ho així. Catalunya no tenia múscul suficient per a proclamar la República, i en el fons el que volien era arribar a un pacte o a un acord amb l'estat. I aquesta va ser, precisament, la gran errada d'Espanya. Si en aquell moment s'haguessin negociat les condicions per a, què sé jo, un pacte fiscal o plenes competències en algunes matèries considerades «sensibles» i importants per a Catalunya, l'independentisme, avui, estaria desarticulat. Però...–

–Espanya no falla mai!–

–Exacte. I Espanya va fer el pitjor que podia fer: presó, repressió, 155, exili, etc. Ara estem en aquest terreny de joc. A partir d'aquí, Espanya ha anat ensopegant una vegada i una altra: el judici als polítics catalans va ser no només una farsa, sinó que no té cap antecedent al qual agafar-se. Cap! Aquí s'ha aplicat un dret nou «a la carta» per a condemnar els polítics. I clar, el conflicte s'internacionalitza. I són precisament els polítics exiliats els que poden aconseguir un referèndum per a l'autodeterminació. Ells són la solució.–

–Per què són la solució?–

–El recorregut d'una justícia justa dins d'Espanya és el que és. La solució judicial del conflicte cal cercar-la al nord dels Pirineus i això ho van veure clar els exiliats des del principi. La qüestió és que els exiliats són ciutadans de la Unió Europea i consegüentment tenen els seus drets.–

–Hi ha molta gent escèptica sobre aquest punt.–

–És normal. La gent creia que Espanya era un estat que podia fer el que volgués, i ara s'està adonant que des del Tractat de Lisboa les coses són molt diferents.–

–Què implica el Tractat de Lisboa?–

–El Tractat de Lisboa (TFUE, Constitució Europea) estableix unes normes comunes d'obligat acompliment per a tot el territori de la Unió Europea. El Tribunal de Justícia de la UE, amb seu a Luxemburg (l'ara conegut com TJUE) és l'òrgan judicial que interpreta les normes del TFUE. Per tant, el TJUE pot canviar per interpretació els tractats de la Unió perquè està per sobre de tots els òrgans judicials nacionals, inclosos el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem d'Espanya. Com tu deies recentment, Europa no és un club d'estats, sinó un estat amb una sèrie de clubs, i aquests clubs estan tots sotmesos a les mateixes directrius.–

–Però Espanya no fa cas.–

–A veure a veure, sobre la qüestió d'Oriol Junqueras, per exemple, ¿no?–

–Sí, seria un cas. El TJUE diu que pot ser eurodiputat i Espanya es nega a deixar-lo en llibertat.–

–Cert, el TJUE diu que Junqueras pot ser eurodiputat, i el TS espanyol fa la seva pròpia interpretació, però això torna al TJUE i llavors dirà «ho sento, vostè està interpretant això de manera incorrecta i, per consegüent, ha de deixar en llibertat a Oriol Junqueras». I això ocorrerà, no tinguis dubte. Només és qüestió de temps.–

–Per tant, vaticines que Oriol Junqueras serà eurodiputat?–

–Sí.–

–Com arribes a aquestes conclusions?–

–L'agost de 2018 estava com tothom descol·locat i em vaig tancar durant quatre dies a casa meva i vaig fer anàlisis detallades de tot el que succeïa i el que podia succeir. I vaig arribar a una sèrie de conclusions que una a una s'han anat acomplint.–

–El dijous sis de febrer hi ha un sopar a Barcelona en el qual coincideixes amb, entre d’altres, els advocats Isabel Elbal i Gonzalo Boye, i tots dos queden sorpresos de la teva capacitat analítica i grau d’encert. Puc donar fe del que es va dir, en aquell sopar...–

–Sí, va ser un moment molt emocionant i emotiu per a mi. Jo vaig conèixer a Gonzalo Boye en un acte a Reus i vam poder parlar sobre la situació actual dels exiliats, els presos i Catalunya en general. Quan ens vam tornar a trobar en aquest sopar que esmentes em va fer molta il·lusió que d'alguna forma reconegués la meva visió sobre la situació actual. Per cert, el sopar va ser molt interessant... i aquí ho deixo! Ha, ha, ha!–

–Ho té complicat, Espanya?–

–Sí, hi haurà un moment en que Espanya no podrà fer res, estarà emmanillada de peus i mans. Falta un temps, però això succeirà. La qüestió és si l'Estat reaccionarà abans i tallarà –metafòricament– el cap a Felip VI o persistirà en la seva errada. Ho comentem en el sopar que abans esmentaves: aquí la qüestió és saber si Felip VI està per sobre de les altes instàncies judicials (TC, TS i AN) o bé per sota. En el cas que estigui per damunt la solució és bastant fàcil, doncs els alts representants judicials d'alguna forma podrien argumentar que acomplien ordres. En l'altre cas, en el cas que Felip VI estigui per sota, la cosa es complica perquè això implica una neteja a fons de l'alta judicatura, i evidentment es resistiran amb urpes i dents.–

«L'alta judicatura té agenda pròpia».

–Estem davant d’un estat governat pels jutges?–

–Sens dubte. L'alta judicatura té agenda pròpia. La qüestió és saber qui està apuntant les coses a l'agenda.–

–Vostè sempre parla dels quatre passos. Quins són aquests passos, de manera resumida?–

–La primera jugada que vaig plantejar va ser recórrer a la justícia europea utilitzant l'article 267 del TFUE. La segona jugada és aconseguir que el TJUE reconegui el dret d'autodeterminació dels pobles d'Europa. La tercera jugada és convocar un referèndum unilateral i legal, aprofitant la resolució del TJUE. I, finalment, la quarta jugada és fer efectiva la DUI. Per dir-ho així, és un escac i mat en quatre jugades.–

–Com veu la qüestió del suplicatori a Puigdemont, Comín i Ponsatí?–

–Depèn de com es moguin les peces, però hi ha una cosa clara: el president Carles Puigdemont va ser jutjat a Alemanya per rebel·lió, sedició i violència (Sentència Schleswig-Holstein) i va ser declarat innocent. I ara el TS espanyol demana la seva extradició per rebel·lió i sedició. Tenim un problema perquè en el marc del dret europeu no poden haver-hi diferents interpretacions d'un mateix fet. El TJUE serà l'encarregat de dir la darrera paraula. Com bé diu Gonzalo Boye, el judici al judici. És la segona jugada. Podria dir més però entén que hi ha coses que de moment han d'estar en secret. La qüestió és que la cosa va més enllà de la situació personal dels exiliats. I per cert, podria explicar-t'ho en català, però penso que el missatge va adreçat més enllà de les nostres fronteres, als espanyols en el seu conjunt, que són els que haurien de reflexionar sobretot el que està succeint.–

–Expliqui’m la diferència entre TJUE i el TEDH i com pot afectar en cada cas amb la qüestió catalana.–

–El TEDH revisa un cas judicial mirant els drets humans. En el cas del judici del 1-O pot dir que són innocents i condemnar econòmicament Espanya per la repressió, però no evita repressions futures. El TJUE interpreta els tractats de la Unió sobre la base dels drets fonamentals dels ciutadans europeus. Els ciutadans europeus s'agrupen en comunitats europees. Aquí és on entra en joc el concepte de minoria nacional. Resumint el TEDH serveix per a persones individuals, els presos i exiliats, i el TJUE serveix per a comunitats, el «poble català».–

–Què és la defensa de les minories nacionals? Quin impacte pot tenir aquesta qüestió en els actuals processos judicials? I el Tribunal Penal Internacional?–

–Les minories nacionals estan expressament protegides en el Tractat de la Unió Europea. Catalunya ja és una minoria nacional espanyola reconeguda en el règim del 78. Té representació política mitjançant un parlament i un govern propi. Això ho té perfectament assumit la justícia europea. Reconeguda la minoria nacional, ara cal argumentar la repressió cap a aquesta minoria nacional. Ja tenim la repressió de l’1-O i està reconeguda per organismes internacionals. Ara s'ha de demostrar la repressió judicial, la qual cosa Gonzalo Boye defineix com lawfare sobre una minoria nacional. Demostrada una repressió injusta és on entra el TPI. La presó de la Haia està plena de persones que van pensar que el seu estat els protegiria.–

–Optimista?–

–Sí, mai l'independentisme no havia arribat tan lluny. I et diré més: encara que algun dia perdi les eleccions (entra dins de les meves anàlisis) això és imparable. Mariano Rajoy fins i tot no és conscient del que va fer... En tot el procés la justícia espanyola ha realitzat actes previs que Gonzalo Boye pot utilitzar per a demostrar la lawfare, com l'ascens de Llarena al TS i l'assumpte de la seva dona, la designació de Llarena com a instructor, l'assumpte de la filla de Marchena i l'informe a la FAES de l'ex jutge Adolfo Prego. Tot indica una preparació i programació prèvies per part de l'estat.–

–Has patit la repressió?–

–Sí, molt a prop meu, molt a propet.–

–Tot controlat?–

–Més o menys.–

–Vius a Reus?–

–Sí, encara que treballo a la presó de Tarragona jo resideixo a Reus des de fa molts anys amb la meva dona i els meus dos fills. Viure a Reus és un luxe!–

–Després de Vilanova i la Geltrú...–

–Per descomptat! Ha, ha, ha...–

–Gràcies, Koldo!–

–A tu, amic.–

Bernat Deltell. Entrevista feta el dijous 13 de febrer de 2020.

Enllaç de l’article original en català i en castellà:

https://bernatdeltell.cat/es-un-jaque-mate-en-cuatro-jugadas/