Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Nous apartats:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Diari d'un senador.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.

Publicacions:

Món alternatiu.
Lluís Maria Xirinacs.

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Juan Torres: «La banca ha finançat els informes que amb més insistència han tractat de demostrar erròniament que les pensions públiques són insostenibles».

Ancians a sobre d'una pila de monedes.En l’entrevista que us oferim a continuació, l’economista Juan Torres argumenta la viabilitat del sistema públic de pensions. Juan Torres arriba a afirmar que els informes que intenten fer-nos convéncer de la manca de viabilitat de les pensions públiques estan pagats pels mateixos que volen impulsar els plans de pensions privats.

Recordem que Agustí Chalaux (1911-2006), que va participar en la fundació del Centre d’Estudis Joan Bardina i en l’elaboració del Sistema General, és un ferm defensor de les pensions públiques i del caràcter públic, o més ben dit comunitari, de les vocacions lliberals com la sanitat i l’educació. A més, Chalaux insisteix en separar clarament els estatuts de les professions mercantils, de les vocacions lliberals i de les artesanies amb estatut mixt. Per exemple, en una de les seves dites que ell repetia sovint, afirmava que la bona qualitat d’una sanitat pública es mesura per l’adscripció o no de la població a les sanitats privades.

Unes pensions, una sanitat i una educació associades a una rendibilitat econòmica fan que les persones de baix poder adquisitiu restin desamparades. Si el que es tracta es d’acabar amb la misèria material, la corrupció i els abusos de poder, cal defensar i mantenir els drets conquerits i assolir-ne els que manquen. Tot plegat no nega que haguem de respectar la Natura i els ecosistemes, ni tampoc nega el dret de lliure determinació dels pobles.

Equip del Centre d’Estudis Joan Bardina.
Dimecres, 23 de febrer del 2022.


Juan Torres: «La banca ha finançat els informes que amb més insistència han tractat de demostrar erròniament que les pensions públiques són insostenibles».

El Diario.es. Logotip.El Diario.es. Dissabte, 16 d'octubre del 2021.

Entrevista - Economista.

Juan Torres: «La banca ha finançat els informes que amb més insistència han tractat de demostrar erròniament que les pensions públiques són insostenibles».

«El que ha posat en relleu la pandèmia –en part també va ocórrer en la crisi anterior– és que no es poden resoldre els problemes més greus de la societat o del planeta sense recórrer a la intervenció pública», assenyala l'economista.

Juan Torres, catedràtic d'Economia Aplicada en la Universitat de Sevilla. Planeta.
Juan Torres, catedràtic d'Economia Aplicada en la Universitat de Sevilla. Planeta.

Rodrigo Ponce de León.
16 d'octubre del 2021. 21h18'.

Actualitzat el 18/10/2021. 09h16'.

És temps de tombar mantres econòmics que no tenen justificació ni argumentació. Juan Torres (Granada, 1954), catedràtic d'Economia Aplicada en la Universitat de Sevilla, s'atreveix amb el seu últim llibre, «Econofakes» (Editorial Deusto). Si ha escoltat infinites vegades que el sistema de pensions públic no és viable o que baixar els impostos beneficia a tots està davant el que Torres defineix com «la manera d'entendre l'economia que beneficia als qui tenen el poder, tant el poder de generar discursos en la societat, com de crear simbologies i d'aprovar i executar polítiques». Per a no caure en el que Galbraith deia un frau innocent, aquest catedràtic d'Economia desmunta en el seu nou llibre 10 discursos de l’«economia dominant», que realment són opcions polítiques amb impacte directe en la vida de les persones. En els temps convulsos postpandèmics, Torres defensa que «s'ha demostrat una vegada més que la idea que defensen els neoliberals que l'Estat és el problema és falsa», ja que sense la intervenció pública «s'hauria provocat un col·lapse generalitzat en tota l'economia mundial» i argumenta que «el capitalisme exageradament concentrat en l'afany de lucre ha provocat la mort d'èxit del capitalisme neoliberal».

–Voldria començar amb una frase del final del seu llibre: l'economia no és el coneixement científic, objectiu, neutral i la posada en pràctica del qual hagi de quedar, per tant, només en mans dels tècnics, tal com se li presenta habitualment. Què és llavors l'economia?–

–L'economia és un saber, una anàlisi de la realitat que es tradueix en propostes polítiques i per tant ha d'estar sotmesa als principis de la democràcia, com qualsevol altra mesura de caràcter polític. Els problemes econòmics no tenen solucions tècniques, sinó polítiques, ja que influeixen d'una manera molt desigual en cada grup de ciutadans i, per tant, la solució econòmica que es proposa no és indiferent a cada persona. En conseqüència, cada persona hauria de tenir el dret de pronunciar-se sobre la resposta econòmica que cregui que li interessa.–

–En el seu llibre utilitza constantment el concepte d'economia dominant. Per què hi ha una economia dominant?–

–Es pot veure fàcilment en els manuals d'economia, en el relat, en el discurs i en les polítiques. En tots hi ha una coincidència en uns principis i en una manera d'explicar l'economia. És lògic que ocorri així perquè és la manera d'entendre l'economia que beneficia als qui tenen el poder, tant el poder de generar discursos en la societat, com de crear simbologies i d'aprovar i executar polítiques. En definitiva és un corrent majoritari en el pensament que aconsegueix imposar-se en universitats, centres de recerca i en la vida política.–

–Aquesta economia dominant és una conseqüència del Consens de Washington o té un origen anterior.–

–Aquesta economia dominant comença a consolidar-se a la fi dels anys 70, amb el que es va conèixer com a revolució conservadora que es va iniciar amb Augusto Pinochet, Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Posteriorment es va anar reformulant amb principi recollits del vell neoliberalisme del segle XIX, que s'havien adaptat als temps. El Consens de Washington és una expressió d'aquest corrent majoritari, és una espècie de traducció en una sèrie de grans principis neoliberals d'aquest credo que és l'economia dominant.–

–Durant la pandèmia s'han utilitzat mesures econòmiques reivindicades per l'esquerra encara que l'objectiu va ser salvar als mercats. Sembla que la pandèmia ha estat la confirmació de la tesi de Fukuyama de la fi de la història: Ja no hi ha ideologies, només hi ha mercats.–

–El que ha posat en relleu la pandèmia –en part també va ocórrer en la crisi anterior– és que no es poden resoldre els problemes més greus de la societat o del planeta sense recórrer a la intervenció pública. S'ha demostrat una vegada més que la idea que defensen els neoliberals que l'Estat és el problema és falsa, una altra mentida. Si no fos per l'Estat haurien fet fallida milions d'empreses i s'hauria provocat un col·lapse generalitzat en tota l'economia mundial. Amb la crisi provocada pel coronavirus, una vegada més no han estat els mercats els que resolen els problemes, ha estat des de l'Estat des d'on s'han aportat les solucions.–

«Amb la crisi provocada pel coronavirus, una vegada més no han estat els mercats els que resolen els problemes, ha estat des de l'Estat des d'on s'han aportat les solucions».

–Vostè en el seu llibre també dedica un dels capítols a com la defensa a ultrança del capitalisme com a sistema s'utilitza perquè no es pugui posar en dubte la manera de resoldre les grans qüestions relatives a quins béns produir, com fer-ho i per a qui. És per la falta d'un sistema alternatiu?–

–Al llarg de la història és molt difícil trobar un sistema econòmic que sigui pur. En cada sistema econòmic sol haver-hi elements d'altres sistemes. En el sistema capitalista dels nostres dies hi ha comunisme. Què deia Marx que era el comunisme? «De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats». Això són els serveis públics. Per això al capitalisme el molesta tant el que considera una pedra en la sabata com és la sanitat pública, l'educació pública o les pensions públiques. Insisteixo, dins del capitalisme hi ha elements de societats alternatives, igual que hi ha elements del socialisme també podem trobar encara elements feudals de servitud o fins i tot d'esclavitud. Per tant, qui digui que no hi ha alternatives al capitalisme és que s'ha tapat els ulls i no veu el que hi ha al seu voltant.–

–A l'agost de 2019 el grup dels majors empresaris del món reunits en l'associació Business Roundtable va redefinir el propòsit de l'empresa, que anteriorment seguia el clàssic de proporcionar el màxim benefici als accionistes, posant els interessos dels empleats, clients, proveïdors i comunitats a l'una amb els dels accionistes. És creïble?–

–És natural que les empreses intel·ligents l'hagin plantejat perquè la realitat també ha demostrat que la maximització del benefici costi el que costi i sense cap altra consideració és insostenible. Entre altres coses, perquè porta a una crisi climàtica sense precedents, a una desigualtat menyspreable moralment que també frena la demanda i, per tant, els ingressos de les empreses i, en definitiva, perquè crea una crisi darrere d'una altra i no resol problemes que requereixen l'ús col·lectiu, solidari i comú dels recursos. És normal que iniciatives d'aquest tipus s'estiguin produint igual que ara es parla de capitalisme inclusiu.

Però a més el capitalisme exageradament concentrat en l'afany de lucre ha provocat la mort d'èxit del capitalisme neoliberal. Ha tingut tant d'èxit a concentrar riqueses que ha destruït el que sempre havia estat el gran atribut que s'utilitzava per a defensar al capitalisme: una florida econòmica del qual gaudien tots, incloent a les classes mitjanes i a les classes treballadores. El capitalisme neoliberal ha aconseguit concentrar tant la renda que ha provocat la seva pròpia mort.–

«El capitalisme neoliberal ha aconseguit concentrar tant la renda que ha provocat la seva pròpia mort».

–Vostè explica en el seu llibre que el Nobel d'Economia és realment un invent del Banc Central Suec en la seva croada particular contra la socialdemocràcia, que no s'ha d'assumir com un premi a altres disciplines científiques, fins i tot si l'últim premiat, David Card, precisament trenca la teoria que el smi destrueix ocupació?–

–Aquest premi té una importància grandíssima, però el que cal saber és que, primer, no és un premi Nobel, no estaven en el testament de Nobel. El que va fer el Banc de Suècia va ser crear aquests premis i tractar que semblessin com un Nobel més en una etapa en la qual estava en una pugna ideològica amb la socialdemocràcia sueca, que en aquest moment era molt poderosa. Per què? Perquè Nobel té aquesta pàtina de premi a la ciència. Si l'economia tenia un Nobel, perquè volia dir que l'economia era com la física o la química. El que digués un economista hauria de ser assumit com una ciència a qui ningú hauria de posar objeccions. No és casualitat que la immensa majoria dels premiats al llarg de la història hagin tingut un perfil molt homogeni, pertanyents a l'economia dominant, encara que, naturalment, hi ha brillants excepcions.–

–En un altre capítol vostè parla que la mentida que el sistema públic de pensions és inviable ha estat «la millor orquestrada i massivament difosa» i assenyala directament a la banca.–

–Ha estat la banca qui ha finançat els informes que amb més insistència han tractat de demostrar erròniament que les pensions públiques són insostenibles i que, per tant, cal fomentar les anomenades pensions privades, que en realitat són vehicles d'estalvi dels més rics, però no una pensió. La banca propícia aquesta idea d'insostenibilitat de les pensions públiques i el següent missatge és «vagi vostè al banc i faci's una pensió privada». I aquí hi ha molta mentida. Si dins de 30 anys o 40 anys no hi hagués suficients persones treballant per a finançar les pensions públiques, tampoc hi hauria estalvi per a finançar les privades. Els diners que ara es fiquen en un fons d'estalvi privat no es queda aquí esperant que hom es jubili, sinó que es posa en moviment, s'inverteix, i arribat el moment de jubilar-se aquests diners s'han convertit en actius que cal fer-los líquids, és a dir, algú els ha de comprar perquè els diners li arribin a aquest estalviador.

Una altra de les mentides és que el finançament de les pensions públiques depengui només de la demografia. És fàcil de demostrar que encara que hi hagués una sola persona treballant però guanyés el 60% del PIB, com ara el poden guanyar 20 milions de persones, perquè amb el sou d'aquesta persona es podrien finançar les pensions de la resta. És a dir, l'important no és quantes persones treballen, sinó quant reben les persones que treballen. Llavors, si dins de 30 anys es treballa la meitat però s'obté el doble de producte, es podrà finançar moltes més pensions. No és veritat que sigui la demografia la que determina les pensions. És una mentida tan gruixuda que produeix fàstic.–

–Quin seria el principal centre emissor o prescriptor en l'actualitat de les «fakes» de l'economia?–

–En els manuals que estudien els universitaris. Al principi de cada capítol del llibre esmento els manuals on hi ha mentides. També en els mitjans de comunicació i els líders, ja siguin periodistes o polítics, que solen reproduir el que se'ls diu. Un missatge orquestrat i finançat per la banca i les grans empreses, però principalment per la banca. En una certa manera és lògic que la banca tracti de quedar-se amb l'estalvi de la gent perquè és un negoci, però que ho faci mentint no està bé.–

Portada del llibre Econofakes, de Juan Torres. Deusto.
Portada del llibre Econofakes, de Juan Torres. Deusto.

–El que sí que sembla és que la balança està descompensada, no hi ha molts economistes o líders d'opinió que es dediquin a qualificar com a mentides suposades teories econòmiques que ens tracten de col·locar com a veritats irrefutables. A què creu que és degut?–

–Anar en contra del saber establert és dur, és ingrat i, a vegades fins és perillós. En els anys 70 i primers anys 80, en la universitat dels Estats Units, que sempre es posa com a exemple de gran sistema universitari, als professors d'esquerres se'ls va expulsar. Va haver-hi una purga d'economistes d'esquerres, que era gent molt important. Normalment, en les universitats al docent a qui es premia és al qui segueix el saber majoritari. Després també hi ha molt de comoditat, és a dir, reproduir les idees majoritàries és més fàcil que posar-se a contracorrent i defensar tesi que són contràries al que la gent espera sentir. Així es comet el que John Kenneth Galbraith deia un frau innocent, però un frau, al cap i a la fi.–

–Quan surt un polític amb la suposada responsabilitat de Pablo Casado i diu en una entrevista: «Espanya s'encamina a la fallida, estem abocats al rescat» sense explicar bé ni argumentar un tema tan seriós, què opina?–

–Aquesta declaració de Pablo Casado és una cosa menyspreable. No és una opinió, és una mentida. El que passa és que Pablo Casado és un mentider. El problema que tenim en la nostra societat és que els dirigents polítics poden mentir perquè no hi ha rendició de comptes. És una mentida sobre una qüestió tan important que és una irresponsabilitat gegantina. És també una traïció, tan patriotes com són i tan defensors d'Espanya, per a després dir aquesta mentida que objectivament li fa mal a Espanya. Però clar, porta mentint des que va començar en política i, sobretot, es permet perquè aquesta és la manera d'aconseguir el que no es pot aconseguir per una altra via. És un colpisme verbal inacceptable.–

–Igual la classe empresarial li hauria d'advertir a Casado del mal que poden fer aquest tipus de declaracions.–

–La immensa majoria de la classe empresarial està tractant de tirar les seves empreses avant com pot, amb gran dificultat, són exemplars. El que passa és que hi ha dirigents de la patronal que són líders polítics, que representen a la gran empresa, no representen a la immensa majoria de les empreses. La CEOE defensa polítiques que són contràries als interessos de la majoria de les empreses espanyoles, només respon als interessos de les grans companyies. I això és una desgràcia, perquè deixa sense veu a uns agents econòmics que són molt importants.–

Economia / Capitalisme / Juan Torres.

Enllaç de l’entrevista original en castellà:

https://www.eldiario.es/economia/juan-torres-banca-financiado-informes-insistencia-han-tratado-demostrar-erroneamente-pensiones-publicas-son-insostenibles_128_8398561.html


Enllaç relacionat:

Miren Etxezarreta, economista: «La suposada crisi de les pensions no existeix». Directa 451. Júlia Gamissans Martínez. Dimecres, 4 d’abril de 2018. Miralls, pàgines 12-15.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte