|
 Diari de Vilanova. Divendres, 17 de març del 2017. Des del campanar.
|
La República del 100%.
Jordi Griera.
El proper 11 d'abril farà quatre anys del manifest del Procés Constituent, presentat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres al programa «Singulars» del Canal 33.
Gairebé 50.000 persones van subscriure'l, 750 al Garraf, el que mostra el ressò de la seva radicalitat democràtica, molt treballada en les assemblees territorials i sectorials. A l'octubre del mateix any, el Procés Constituent va proclamar l'objectiu d'assolir «la República Catalana del 99%», per treure el poder a l'1% que el deté.
Ara no se'n sent a parlar; ha passat a la Història? Si acceptem que la pervivència de les bones idees és més important que les sigles i les persones, les tesis i la metodologia del Procés Constituent van ser adoptades pels fundadors de Podemos. En bona mesura tant Podem com els Comuns en són els continuadors, especialment ara que adopten posicions clares a favor del Dret a Decidir, tant al país com a fora. A subratllar que Albano Dante ha fet el pas des del PrC cap a la secretaria general de Podem Catalunya.
Però del que es tracta és d'aconseguir una democràcia real, la real capacitat de decisió del poble; i crec que enfrontar el 99% amb l'1% és un error. Un procés constituent ha de definir el nou marc de convivència per a tota la població, el 100%; no podem deixar ningú a fora. Qui se senti exclòs d'un procés polític farà tot el que pugui per dinamitar-lo i, si té molt de poder, és probable que ho aconsegueixi. Jo diria que ja ha succeït: després de demanar l'excedència al convent per poder ser candidata a la presidència de la Generalitat, la sorpresa de la Teresa Forcades devia de ser majúscula quan una assemblea l'hi va fer tornar sense presentar-se. Estava l'assemblea infiltrada per agents enemics? Ho sembla.
Aleshores què han de fer les formacions d'esquerres amb el problema de reciclar l'1%?
M'aventuro a dir que no hi ha altra sortida que acceptar que aquells que viuen molt bé des del dia que van néixer no saben viure d'una altra manera; la majoria han estat educats en el benestar. Opino, doncs, que la millora de la situació del 99% passa per garantir a l'1% que podran seguir gaudint de la bona vida.
Buf! Que difícil! Suposa trencar amb el concepte marxista de la lluita de classes, vencedors i vençuts. Sí, però sortir de la zona de confort del conflicte clàssic seria un exercici col·lectiu de realisme social. Sempre n'hi haurà uns que viuran millor que els altres; del que es tractaria és de no fabricar una nova classe de rics, com fan totes les revolucions, sinó d'acceptar els mateixos d'avui, mentre acceptin ells també que les coses han canviat i ara cal aplicar una part de la seva riquesa, innecessàriament elevada, a millorar l'economia general. Sense aquesta garantia política i l'acceptació de la gent, cada euro d'impostos addicionals els semblarà una derrota en una guerra en la que l'enemic els vol desposseir de tot i dur-los a la misèria.
Però no ens enganyem, el poble ho ha de tenir molt clar i la seva força s'ha de manifestar amb gran energia. Els de dalt no tenen cap motiu per a canviar l'estat de les coses, ha de ser la ciutadania qui forci el canvi amb accions a les institucions, a les votacions i sobre tot al carrer. La novetat que introduiria és algun tipus de seguretat de l'Estat, tal com una renda vitalícia garantida, pels rics que voluntàriament aportin recursos privats al comú o que acceptin tipus impositius més elevats del que marca la llei. No tot han de ser càstigs, hem d'instituir premis. Hem d'aconseguir un gran pacte social: poder popular real, que inclou els media, a canvi de seguretat del benestar dels poderosos.
Em sembla que no estic dient res d'inassumible. És el mateix en tot; com podria un castellanoparlant donar suport a la Catalunya lliure si no estigués segur de poder seguir emprant la seva llengua? Com podrien els homes donar suport a la causa feminista sense tenir clar que les dones no cerquen el poder sobre ells? Ara que els processos contra la corrupció estan tristament de moda, el clima és favorable a canvis profunds, que seran més viables si hi ha transaccions i es fa justícia sense demonitzar tota una classe política.
La unitat, el consens, tenen un valor superior a qualsevol altra consideració, quan parlem de la comunitat humana, perquè la definició del bé i del mal inevitablement la fem entre tots.
Enllaç de l'article original en català:
http://www.ddc.cat/post/Jordi-Griera/La-Republica-del-100/250
Enllaços relacionats:
I gràcies sempre, Arcadi: de per vida. David Fernàndez. Ara. Dimarts, 6 d’abril del 2021.
Arcadi Oliveres: «Creure en la dignitat humana i associar-nos entre persones per poder avançar». El Punt Avui+. Diumenge, 31 desembre 2017.
Conferència dels economistes Miren Etxezarreta i Arcadi Oliveres.
