Tecnologia i comunicació (fragment). Isaac Asimov.

(...) Un cop es compti amb l'existència de suficient informació emmagatzemada en una xarxa cibernètica mundial, en una forma capaç de manipulació instantània, també podríem imaginar un món sense diners... cosa que representaria un pas més en un canvi que s'ha mogut cap endavant en la mateixa direcció al llarg de la història de la civilització.

Els darrers cinc mil anys han conegut la creixent espiritualització de les transaccions financeres, i això a un pas accelerat. Al principi, els éssers humans realitzaven intercanvis, intercanviant directament objectes materials i serveis. Les monedes de metall es van posar després en ús com una mesura universal d'intercanvi. El paper moneda, arbitràriament marcat, va resultar més eficaç que les monedes. Els xecs, que són bitllets personals de qualsevol quantia, encara van resultar més convenients. Les targetes de crèdit, finalment, van concentrar tots els xecs del mes en un de sol.

Les coses s'han perfeccionant constantment, però la tendència ha estat crear una societat cada dia més complexa. El metall té un valor intrínsec, mentre que el paper té només el valor que li confereix l'estabilitat econòmica de la societat que l'emet. Els xecs suposen una vasta xarxa de comptabilitat en el sistema bancari, i les targetes de crèdit exigeixen l'ús de computadores.

Per continuar en aquesta direcció, hem d'imaginar posant tots els assumptes financers a l'ordinador i permetent que petits corrents elèctrics facin tot el necessari per realitzar el que sempre ha estat (encara que molt espiritualitzat) una forma de bescanvi.

Suposem que es col·loquen a la xarxa cibernètica les disponibilitats dineràries de tot el món (la quantitat a ser emprada en transaccions financeres), i que tots poguéssim ser registrats en un aparell apropiat que es pogués accionar amb una impressió digital, un cop de veu, un compost químic de transpiració, o alguna cosa més subtil. Amb qualsevol manipulació apropiada, una persona podria sempre saber la situació exacta dels seus diners.

Suposem que qualsevol transacció en què hagués de participar una persona -guanyar, dipositar, invertir o gastar qualsevol suma de diners- es dugués a terme només quan els aparells de cada part de la transacció fossin col·locats a l'entrada d'un ordinador, la qual transferiria llavors les sumes pertinents mitjançant impulsos electrònics, d'una targeta a una altra.

Els impostos també podrien automatitzar-se. El Govern podria assignar automàticament una participació en els diners de cada transacció, basant la seva imposició en la grandària del negoci i dels béns de l'individu que rep els diners. S'haurien d'atendre acuradament altres complexitats i realitzar ajustos (d'una manera més justa, equitativa i adequada a la persona del que ara és possible), d'una manera o altre, al final de l'any fiscal.

La manipulació computeritzada de la informació pot ser procliu a abusos, per descomptat. Hi ha el risc d'abús en gairebé tot, i desitjar els avantatges que ens posaria reportar una societat més complexa significa acceptar el risc inherent de major oportunitat d'abús. (Un indigent no pot témer que li robin joies, però a la majoria de la gent li agradaria ser rica i acceptarien el risc de ser robats).

En aquest sentit, l'ús d'ordinadors, encara que pugui semblar un risc de pèrdua de la nostra intimitat i comportar un risc d'oculta manipulació fraudulenta i corrupció, pot proporcionar les tècniques necessàries per evitar l'abús.

De tant en tant, hom llegeix notícies sobre ordinadors que fan coses increïblement estúpides, o que són burlades per algú poc escrupolós, però això és sempre el resultat d'una programació inadequada i es tracta d'un error humà. Segons els ordinadors es facin més avançats i complexes, és de suposar que podran arribar a «aprendre» cada cop millor a reconèixer les programacions defectuoses i a qüestionar-les. Cada cop serà més difícil burlar-les.

A mesura que la possibilitat d'evasió d'impostos i irregularitats financeres es vagi fent més difícil, la gent deixarà d'intentar-ho, amb la qual cosa l'honradesa serà inevitable i, per tant, de bon to (...).

Isaac Asimov.
Text editat per primer cop el maig del 1977.
Extret del llibre Vida y tiempo. Plaza y Janés. Edició del febrer del 1980. Pàgines 221 a 223.