L’Agustí Chalaux ens recorda que, quan es va proclamar la Segona República Espanyola, el nou govern va aprovar una norma, segons la qual, els militars provinents del règim d’Alfons XIII que volguessin es podrien jubilar anticipadament amb la meitat del seu sou, però permetent que poguessin tenir una altra feina. En cas de dur-se a terme, els càlculs optimistes permetien vaticinar que, al final, aquells militars retirats estarien satisfets, doncs cobrarien més diners abans que després del seu retir.
Però va arribar la crisi econòmica i d’aquells militars retirats que només cobraven la meitat del seu antic sou, molts es van quedar a l’atur. Per aquesta causa, la majoria eren partidaris que es produís un aixecament militar per sumar-s’hi i recuperar les seves velles remuneracions.
Amb aquest cas l’Agustí es va adonar que, si un polític o un equip de polítics volia implantar una reforma ètica dins d’una administració pública, calia donar l’oportunitat als vells funcionaris de jubilar-se amb el doble de l’import del seu antic sou, o bé continuar amb la seva antiga feina cobrant el mateix. D’aquesta forma, s’aconseguia treure sense violència els beneficiaris d’un sistema més corrupte, a costa d’un sacrifici econòmic que duraria el que durava aquella generació.
Segons el mateix Agustí, el general Franco, que era un dels militars que s’havia quedat en actiu després d’aquesta reforma, anava avisant el seu govern que es preparava un aixecament militar. Però, sempre segons en Chalaux, quan Franco va rebre un milió de les antigues pessetes en el compte corrent d’un banc suís, llavors va callar.
L’aixecament militar que en resultà va provocar la posterior guerra incivil del 1936-1939, perquè de civil no en tenia res.
Una altra anècdota que ens recordava l’Agustí Chalaux era que, en aquella contesa, venien militars professionals estrangers de graduació a fer pràctiques. Alguns d’ells ho feien tres mesos en un bàndol, tres mesos en l’altre i, finalment, marxaven. Altres, només visitaven un bàndol. El que va explicar a continuació va ser una oportunitat perduda perquè els republicans guanyessin la guerra.
Va venir un militar francès a fer pràctiques en el front republicà. Volia fer una demostració de noves i eficients tàctiques de guerra. Va participar en la direcció de la primera part de la Batalla de Brunete, aconseguint trencar el front de l’exèrcit facciós. Com que aquell militar ja havia fet la demostració, i li tocava l’hora del comiat, va deixar en mans dels seus col·legues espanyols la continuació d’aquella batalla. La segona part de la batalla de Brunete va consistir en el tancament de la bretxa per part dels rebels, doncs els militars republicans van ser incapaços de comprendre les noves tàctiques assajades. Aquell militar francès era el llavors coronel Charles de Gaulle.
Un cop Franco va guanyar la guerra i Hitler va ocupar França, els dos tirans es van trobar a Hendaia per provar d’establir una col·laboració. Franco va proposar a Hitler de ser el seu aliat durant la Segona Guerra Mundial, però el preu que Franco va exigir a Hitler va ser considerat desmesurat.
Franco va demanar a Hitler que l’ajudés a expulsar de tots els seus territoris la població de les províncies que havien estat fidels a la República durant la revolta (Catalunya, País Valencià, País Basc, Astúries, etc.), territoris que havien de ser repoblats amb gent de les províncies inicialment revoltades. Amb tota aquella gent del primer grup, repoblaria l’Àfrica nord-occidental, que Franco exigia a Hitler.
Franco va veure frustrats els seus plans expansionistes i després va mentir a la seva població estenent el seu mite pacifista per no haver entrat en aquella guerra. Per això, aquesta proposta no la va arribar a conèixer l'Agustí Chalaux. Hitler s’hi va negar, i després va comentar als seus subordinats: «Parlar amb en Franco és pitjor que anar al dentista».
Fent memòria, Chalaux relatava que l’any 1979, quan Narcís Serra va prendre possessió del primer ajuntament democràtic de Barcelona després del franquisme, va decidir, tot i mantenint els vells funcionaris, de suprimir les comissions que rebien en virtut de les obres públiques municipals. Va ser un intent frustrat, i l'Agustí va explicar com va succeir.
Els alts funcionaris van comunicar als mitjans i baixos funcionaris que «a partir d’ara, ja no hi ha més corbates» (sobres amb diners en efectiu fruit de les comissions d’obra). Llavors es va produir una vaga que va paralitzar tot l’Ajuntament.
L’endemà, l’alcalde Narcís Serra va entrar amb el seu cotxe oficial a l’Ajuntament, completament aturat, on va ser rebut per tots els alts funcionaris en ple. Quan el batlle es va atansar a ells, un dels funcionaris li va dir, amb tot el cinisme: «¿Veu senyor alcalde, com només ens té a nosaltres?».
Brauli Tamarit Tamarit.
Data de creació: Diumenge, 13 de novembre del 2016.
Darrera modificació: Dijous, 17 de novembre del 2016.
Enllaços relacionats:
Durruti i Irurita.
Els terroristes són els altres.
Federica Montseny i Mañé. Agustí Chalaux de Subirà (vídeo).
Muncipalització i urbanisme (pdf).
Cronstadt. La seva significació en la Revolució Russa. E. Yarchuck (en castellà).
