Diari
El Punt
LA TRIBUNA
30/04/09 02:00 - XAVIER GARCIA,
Escriptor i periodista
El Centre d'Estudis Joan Bardina s'ha interessat, des de 1984,
pel paper de la moneda en el funcionament del capitalisme.
Ja sé que em fico en camises d'onze vares,
perquè, per no ser, no sóc economista (un ofici
que, certament, avui no és gaire d'admirar) ni estudiós
de la moneda, per bé que estudiós català,
d'una manera o altra, em sembla que sí que ho sóc.
I com a tal m'interessa el que fa la gent que considero preparada
sobre les coses que ens afecten, i més si són de
l'envergadura-l'anomenat vil metall- de tot allò a partir
del qual, si més no fins ara, ens ha permès comprar
i vendre, mercadejar i guerrejar, que és una altra forma
del comerç monetari, però amb molta sang, massa,
pel mig.
El cas és que fa uns dies -el 15, concretament-, a l'Aula
Magna de la Universitat de Barcelona, va produir-se un d'aquells
esdeveniments culturals, científics i acadèmics
(en el fons, socials) dels quals crec que caldria parlar-ne llargament,
atenent la tremenda actualitat del moment. M'explicaré,
que diu l'actor-filòsof televisiu. Es tractava de presentar
la versió catalana del documental La moneda telemàtica,
una eina per la pau i debatre (amb ponents de la talla d'Arcadi
Oliveres, Martí Olivella, Jaume Rodri, Joan Parés
i Jordi Griera, tots ells vinculats a la Fundació Lluís
M. Xirinacs), justament a causa d'aquesta actualitat crítica
del món, com l'actual i històric sistema monetari,
anònim i no documentat, permet tota mena de disbauxes comptables,
corrupcions, enganys i suborns sobre tot el que viu, passa i respira,
és a dir, sobre les realitats humanes i materials més
diverses.
Per ser honest, haig de dir que escric aquest
paper un dia abans que es produeixi el debat (al qual penso assistir),
i que si ho faig així és perquè, com a mínim
de fa vint-i-cinc anys, em conec una mica la música d'aquests
estudis catalans sobre la moneda, que són els que, des
de 1984, va tirar endavant el Centre d'Estudis Joan Bardina, amb
Agustí Chalaux de Subirà (Barcelona, 1911-2006)
al capdavant. Aquest, de molts més anys enrere, ja s'havia
interessat pel paper de la moneda en el funcionament del capitalisme,
arran d'una trobada providencial que va tenir de jovenet -estem
parlant de 1925,
Agustí
Chalaux va tractar de comprendre científicament per tal
d'actuar socialment a París,
quan Chalaux tenia 14 anys- amb el banquer francès Horace
Finaly, president de la Banque de Paris et des Pays Bas, el qual
va donar-li uns pocs consells, elementals però ben establerts,
que van servir-li per tota la vida.
Per exemple: es tractava de comprendre científicament
els fenòmens que mouen la realitat humana, al marge de
les creences ètiques, dels ideals transcendents, de les
ideologies i passions que un pugui tenir. Això és
el que ha fet la gran banca en tots els seus moments. Però,
és clar, Agustí Chalaux anà molt més
enllà: tractà de comprendre científicament
per tal d'actuar socialment, transformant la realitat, amb responsabilitat
i intel·ligència.
És el que, d'una manera o altra, tots els grans utòpics
socials han intentat, fracassant per moltes i diverses causes,
imputables en alguns casos al motllo original defectuós
i, en d'altres, a la mala estratègia de pedagogia social
que les ideologies alternatives van aplicar al conjunt de la mateixa
societat. O a les dues causes a la vegada. Tot això ho
va veure clar, aquest home que ara s'homenatja, tres anys després
de la seva mort, quan esclatà la nostra Guerra Civil i,
més clarament encara, amb la Segona Guerra Mundial.
"Els esdeveniments de 1936 -va escriure Chalaux- em mostraren
cruament que l'aspiració llibertària no era suficient
per fer la revolució", una constatació clarivident
que fou certificada ni més ni menys que per un dels grans
líders de la poderosa CNT, Abad de Santillán, el
qual li digué textualment, el setembre del mateix 36: "Ja
hem perdut la guerra i la revolució per no haver sabut,
des d'un principi, dominar la moneda i la banca com a instruments
al servei del poble; hem considerat, com uns adolescents, que
les armes i la violència ho eren tot."
En tornar a Catalunya, el 1945, començà per a Agustí
una llarga època de silenci treballat sobre les causes
de la dramàtica experiència humana viscuda i les
que es van viure en les dècades posteriors, en què
fou glorificada com a pensament únic la gran concentració
financera de la plutocràcia mundial. Amb la seva jubilació
de químic a la fàbrica familiar del carrer d'Almogàvers,
el 1968, va engegar poc després amb molts d'altres (Oriol
Albó, Xirinacs, Xavier Espar, Magda Grau, Martí
Olivella, Jordi Via i Pepe Beunza) el que seria el nucli inicial
del Centre d'Estudis Joan Bardina, en honor d'aquest altre gran
pedagog català. Una història, certament, que els
grans mitjans no han fet conèixer.
Publicat a
El Punt Barcelona 30-04-2009
Pàgina 15
El Punt Camp de Tarragona i Terres
de l'Ebre 30-04-2009 Pàgina 15
El Punt Comarques Gironines
30-04- 009 Pàgina
