|
 El Ciudadano. Dissabte, 17 de juny de 2017.
|
Equador: sobre la revolució ciutadana.
Entrevista a Alberto Acosta, promotor de l'Aliança País.
Expresident d'Assemblea Constituent de l'Equador: «La Constitució és un projecte de vida en comú».
L'economista que va encapçalar el procés constituent equatorià crítica al govern de Correa per no concretar l’enfoc per la carta magna, ja que –segons argumenta– «en el polític es va haver de donar una democràcia radical, més horitzontal i més participativa en tots els àmbits, i es va fer tot el contrari». «No hi ha ni revolució ni ciutadania, hi ha cabdillisme pur i dur», assegura.
Economista de 68 anys, Alberto Acosta va ser un dels promotors de les bases programàtiques amb les que Aliança País, a través de Rafael Correa, proposava a l'Equador tirar endavant l'anomenada Revolució Ciutadana, la qual ara, sota el mandat de Lenin Moreno, busca donar un nou impuls davant les exigències de les equatorianes i equatorians.
Ex ministre d'Energia i president de l'Assemblea Constituent fins pocs mesos abans que fos aprovat el nou text constitucional, Acosta sosté que el projecte polític original plasmat en la Constitució no va ser dut endavant per Rafael Correa durant els deu anys de la seva gestió. En aquest sentit, sosté que «malgrat que es van omplir la boca amb discursos anticapitalistes i revolucionaris, es va mantenir el model de producció capitalista i l'aprofundiment del extractivisme».
La seva mirada és crítica respecte del procés de la Revolució Ciutadana que avui impulsa el recentment assumit Moreno, recalcant que en aquest període el concepte de Bon Viure, clau programàtica d'Aliança País, va ser «vampiritzat, se li treu el seu contingut per aprofundir l’extractivisme». Nota que es va desaprofitar l'oportunitat de tirar endavant un procés totalment democràtic, doncs creu que l'actual Constitució és «la més equatoriana de totes» i que Correa «es va sentir incòmode perquè no va entendre de què es tractava».
Enmig de la seva visita al país per presentar el llibre «Sortides al Laberint Capitalista: Decreixement i Postextractivisme», Acosta conversa amb El Ciutadà per fer una revisió del procés equatorià i llatinoamericà on destaca que «en el nostre continent es pot dir que hi ha un ADN extractivista, som països productors i hem anat assumint que no hi havia una altra opció».
—A deu anys de l'Assemblea Constituent equatoriana, quin és l'anàlisi que realitza del procés?—
—Caldria primer esmentar que l'Equador és un país amb addicció a les assemblees constituents. Nosaltres existim com a república independent des de 1830 i a la data tenim 21 constitucions, el que no és un èxit sinó que un greu problema; no tant perquè sigui complex canviar-la quan sigui necessari, sinó que no respectem les constitucions, que haurien de ser un marc referencial del desenvolupament de la societat. Avui, fins i tot, s'està plantejant canviar novament la Constitució.—
—¿I això per què es dóna?—
—El saldo d'aquest període és que molts elements, fins i tot d'abast civilitzatori, no han estat respectats pel Govern que va ajudar a aprovar la nova Constitució. Això perquè acabem per construir un règim cabdillista; Rafael Correa es va transformar en el cabdill del segle XXI i la Constitució li va acabar resultant una camisa de força en alguns aspectes, com aquells que buscaven aprofundir la democràcia, canviar el model de societat i d'economia. En altres aspectes, es va sentir incòmode perquè no va entendre de què es tractava, per exemple, en el tema dels drets de la natura.—
—Com va ser avaluat per la ciutadania?—
—Faria una puntualització que crec fonamental. Equador amb tantes constitucions i constituents tenia una tradició que es reflectia en processos constituents en els quals participaven persones elegides pel poble o pel dictador de torn. Aquest procés constituent de 2007/2008 va ser molt obert, amb una enorme participació. Lamentablement aquest procés de discussió no va tenir continuïtat, encara que malgrat això crec que segueix sent la Constitució més equatoriana de totes. La Constitució és un projecte de vida en comú i una caixa d'eines per a construir una societat democràtica, drets i deures. Estan prefigurades les institucions polítiques per a aquest projecte de vida en comú que ha de ser equitatiu, democràtic, llibertari i igualitari.—
—¿No hi va haver majors transformacions a partir del procés constituent?—
—No. En el polític es va haver de donar una democràcia radical, més horitzontal i més participativa en tots els àmbits, i es va fer tot el contrari. No hi ha ni revolució ni ciutadania, hi ha cabdillisme pur i dur. En termes econòmics, no hi va haver canvis en la matriu productiva, s'aprofundeix l’extractivisme, s'amplia la frontera petroliera, s'enforteixen els monocultius, s'estrena la megamineria. I en termes socials es viu en un procés molt interessant: es redueix la pobresa però augmenta la desigualtat i la concentració de la riquesa. Tot i que es van omplir la boca amb discursos anticapitalistes i revolucionaris es va mantenir el model de producció capitalista i l'aprofundiment de l'extractivisme.—
—En el cas de l’extractivisme, per què no es fa el pas de transformar la matriu productiva al continent?—
—Cal fer diverses reflexions: En el moment que el preu de les matèries primeres augmenta, els governs progressistes, que venien amb una crítica al model primari-exportador, s'acostumen a tenir diners per al desenvolupament de les seves polítiques socials i amplien l’extractivisme per tenir una major quantitat de recursos per a aquestes polítiques.—
—Diner fàcil...—
—Sí i sense enfrontar-se als poders econòmics. Aquests discursos van resultar buits perquè no venien amb una proposta de fons per avançar cap a una transformació, i això passa amb governs que porten 10 o 15 anys en el poder. S'entén que són processos llargs però han tingut temps suficient per desenvolupar plataformes per iniciar les transformacions; al contrari, s'ha aprofundit l’extractivisme. En el nostre continent es pot dir que hi ha un ADN extractivista, som països productors i hem anat assumint que no hi havia una altra opció. Digueu-me quin país s'ha desenvolupat realment només explotant les matèries primeres.—
«Els ciutadans haurien de portar una Constitució a la butxaca».
—¿Amb l'elecció de Lenin Moreno es modifica aquesta ruta?—
—Hi ha tints de canvi, certs senyals que apunten que hi haurà canvis respecte de l'esquema anterior. El llicenciat Moreno és una creació d'Aliança País, és una creació del que es va conèixer equivocadament com «Revolució Ciutadana» i es pot dir que és un titella de Correa, almenys, en la seva presentació electoral. Fins i tot li van imposar el seu binomi, Jorge Glass. Aquest govern té una pesada herència i ve amb una forta inèrcia, perquè Correa va aconseguir instal·lar el control de l'Executiu en tots els espais de la institucionalitat. I això configura una mena d'olla de pressió, perquè la situació econòmica és molt complexa i la societat està vivint els embats d'una economia subdesenvolupada.—
—Quines són les senyals diferenciadores de Moreno?—
—En el seu discurs inaugural va fer crítiques molt potents contra Correa. Es preguntava com un país amb tantes capacitats tingués un atur tan alt o com no s'havia transformat la matriu productiva. Ha pres certes mesures, com tirar a terra l'anomenat «Pla Família» que avui és controlat per propers a l'Opus Dei. A l'Equador, amb Correa, la restauració conservadora ja estava en marxa.—
—Quin és el paper de la ciutadania actualment?—
—Hauria de jugar un paper fonamental, però això no es veu tan clar. Hi ha diverses observacions per a això: No es va finalitzar el debat del procés constituent; una altra té a veure amb la història de l'Equador, ja que no hem assumit que aquesta és la nostra Constitució... els ciutadans haurien de portar una Constitució a la butxaca. El que em queda clar és que els processos constituents no necessiten només que s'obrin les vies institucionals, sinó que els processos constituents s'han d'iniciar des de les bases i no de les cúpules; acció política ciutadana per plantejar-se una vida en comú.—
—La història de Llatinoamèrica que es troba es va omplir de cabdills. La ciutadania llavors es va acostumar a esperar que sigui el líder el que faci les coses?—
—Hi ha una mena d'acceptació que sigui el cabdill el que faci les coses. I potser això tingui a veure amb les estructures pròpies d'economies primàries exportadores, ja que els extractivismes fan que visquem de les rendes de la natura i això de viure de les rendes es permeabilitza en la societat. Tenim empresauris, caçadors de la renda que ni tan sols dins de la lògica capitalista són innovadors. I això configura societats clientelars —atès que la renda es troba aquí— per rebre aquests beneficis i això genera governs autoritaris. L'autoritarisme és una característica de les economies primàries-exportadores, sobretot en les de caràcter petrolier o miner; en aquest context apareixen les figures messiàniques.
La seva gran crítica al procés encapçalat per Correa, si fem la síntesi, és que no va tirar endavant el mandat constitucional És tan conservador com qualsevol altre govern?
Hi ha coses que es poden rescatar, però caldria cercar molt a fons. És un procés que es va iniciar amb molt d'entusiasme, moltes expectatives, sobretot en els dos primers anys fins a l'aprovació de la nova Constitució. S'estableixen drets de l'aigua –com dret humà–, es proposen drets col·lectius i la idea d'iniciar un procés basat en el Bon Viure. Però en la pràctica res d'això es va posar en marxa, el govern de Correa no compleix amb la Constitució. En la Constitució es prohibeix l'acaparament de terres i Correa no fa la reforma agrària per redistribuir l'aigua i la terra; els drets col·lectius són subsumits en la lògica d'un Estat més fort, però no participatiu ni comunitari. Respecte del concepte del Bon Viure, aquest es vampiritza, se li treu el seu contingut per aprofundir l’extractivisme.—
—¿Però hi va haver avenços?—
—Al final hi ha avenços en la disputa del sentit històric, però no s'avança en la construcció d'un model econòmic diferent i, a sobre, Correa tanca el període obrint pas a pràctiques neoliberals: Es duen a terme privatitzacions dels camps petroliers, s'obra la porta de la megamineria, es lliuren —sense licitació— els ports més importants a grups econòmics transnacionals vinculats als grups econòmics nacionals en concessió per 50 anys; es dóna pas a un procés de flexibilització laboral deixant-se en allò que s'ha avançat en la Constitució, s'aprofundeix l'endeutament extern i, com la cirereta del pastís, se signa un tractat de lliure comerç amb la Unió Europea. Hem viscut una mutació del neoliberalisme, hem tornat a la cleda de l'FMI i del Banc Mundial.—
—Hi ha una alternativa política a l'Equador que faci front a aquesta mena de «Neo-neoliberalisme»?—
—El camí més llarg per tornar al neoliberalisme és el progressisme, que va posar la brúixola cap a l'esquerra i van acabar a la dreta. El problema és que els moviments socials estan molt debilitats, les esquerres van perdre el rumb... alguns creuen que el Govern era d'esquerra, altres es van pujar a la tarima del candidat banquer. Finalment, la disputa electoral del 2 d'abril passat era entre la dreta del segle XX, liderada per Guillermo Lasso, i la dreta del segle XXI, encapçalada per Correa. És el moment de repensar l'esquerra no només des d'una lectura classista sinó que, simultàniament, ha de ser classista, feminista, ecologista i decolonial.—
José Robredo Hormazábal.
Enllaç de l’entrevista original en castellà:
http://www.elciudadano.cl/entrevistas/ex-presidente-de-asamblea-constituyente-de-ecuador-la-constitucion-es-un-proyecto-de-vida-en-comun/06/17/
Enllaços relacionats:
Has sentit mai parlar de Curitiba? Dario Fo, Franca Rame i Jacopo Fo.
Històric discurs de José Mujica a l'ONU contra l'ordre mundial (en castellà).
«Abordant allò gris, que sembla la teoria», escrits de Jorge Aniceto Molinari.
