El 14 de febrer del 2016 va morir la qui fou presidenta d'Òmnium Cultural i lluitadora per la llibertat de la nació catalana, la diputada del Parlament de Catalunya Muriel Casals.
Va ser víctima a Barcelona de l'atropellament per una bicicleta, quan intentava travessar el carrer. Diuen que el semàfor dels vianants de la cruïlla on ella travessava s'estava tornant vermell.
Aquest fet no és ni més ni menys que un signe dels temps en els quals vivim en la nostra societat occidental, i us ho demostrarem en el present article.
La clau ens la va proporcionar qui fou primer regidor verd de l'Ajuntament de Barcelona, Pep Puig, el qual va afirmar que els partits governants del mateix consistori estaven incentivats a afavorir el transport del cotxe a l'interior de les ciutats. La raó és que l'entitat o les entitats bancàries que paguen les campanyes electorals a aquests partits volen, com contrapartida, que puguin concedir un nombre, el més gran possible, de préstecs personals bancaris per permetre l'adquisició de vehicles privats.
Aquesta mateixa lògica fa que el transport públic no es millori ni s’ampliï prou per substituir l'ús del cotxe. Per exemple, no hi ha prou línies de metro disponibles, les antigues correspondències entre diferents línies s'habiliten amb comptagotes, el nombre d'autobusos en alguns trajectes és insuficient, la seva cadència de pas en certs casos pot ser més lenta i no totes les parades adverteixen del temps que triga l'autobús següent en venir.
Gairebé totes les vies públiques barcelonines tenen la major part de l'espai reservat a la circulació dels cotxes i de la resta de vehicles. Lluny queda l'exemple de ciutats com Curitiba, al Brasil, convertida en una gran illa de vianants. A Barcelona i a les poblacions catalanes són pocs els barris i passos reservats exclusivament als vianants i al transport públic, on els aparcaments dissuasius estiguin disposats a la perifèria per tal de pacificar el trànsit.
La mateixa lògica serveix perquè s'ofereixi espai a la bicicleta, en alguns casos no en detriment de l'espai reservat al cotxe, sinó en detriment de l'espai i la seguretat dels vianants. Els ciclistes solen circular en paral·lel amb els cotxes i la regulació del seu pas és coincident amb aquests.
Les empreses que gestionen la concessió dels semàfors no estan motivades per afavorir el pas dels vianants, sinó per afavorir el pas dels cotxes i el de la resta de vehicles. En les grans vies, el temps reservat al pas dels vianants és insuficient, i és normal que alguns d'aquests vianants, com la mateixa Muriel, perdin prou la paciència com per travessar el pas del semàfor quan es posa vermell.
Algunes administracions incentiven el vehicle privat per interès propi, per tal d'aconseguir més ingressos, doncs, com més cotxes hi ha, més ingressos tenen en concepte de multes de trànsit, aparcaments de pagament, impostos de circulació, etc. A Catalunya, incentivades, a favor del cotxe, estan també les empreses concessionàries dels peatges de les autopistes de pagament.
Dins dels grans canals de televisió que es veuen a Catalunya, com a tots els països d'occident, els anuncis de cotxe privat destaquen pel seu cost, la seva complexitat i per la seva capacitat de seducció. Amb un bon cotxe nou i car sempre es pot fer més el guapo que amb un cotxe barat de segona mà. A més, hi ha economistes que associen la riquesa de la seva pròpia nació a la quantitat de la facturació anual per l'adquisició de cotxes nous.
La cosa empitjora quan sabem que la major part dels cotxes no consumeixen energies renovables, sinó que gasten un combustible basat en una matèria primera, el petroli, el control del qual vol ser monopolitzat per una minoria de caps de grans multinacionals petrolieres que empenyen els governs d'occident a fer la guerra o a provocar, per tots els mitjans, enfrontaments a dins dels estats dels països productors.
En conseqüència, milers, per no dir milions, de refugiats procedents d'aquests països productors de petroli, es dirigeixen, sense papers, cap als països d'occident, per esdevenir mà d'obra barata que provoca, al seu torn, que els salaris i les condicions laborals dels treballadors amb papers dels països on arriben es vagin igualant a la baixa amb els dels nouvinguts.
No, la mort de la Muriel no és un simple atropellament. És una mostra d'un immens atropellament col·lectiu. És una mostra clara del camí cap a on va el món si no corregim el rumb, i que la consecució del nou estat català només serà una passa més per intentar alliberar-nos de cadenes encara molts més pesants que les dels estats que abandonem.
Brauli Tamarit Tamarit.
Dimarts, 26 d'abril del 2016.
Enllaços relacionats:
Has sentit mai parlar de Curitiba?
Taxis elèctrics i restricció del tràfic a l'interior de les ciutats.
Municipalització i urbanisme (PDF).
