El Punt Avui+. Diumenge, 2 de desembre del 2018.
Política.
Xirinacs com a referent.
- El filòsof i polític antifeixista i independentista va fer fins a sis vagues de fam per reclamar l’amnistia dels presos polítics, entre altres causes.
- Sànchez va demanar a un vaguista defensor del català com havia preparat la protesta.
Xirinacs durant una plantada a la plaça de Sant Jaume l’any 2000. Foto cedida per la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs.
Xavi Aguilar. Barcelona.
Per l’extrem risc que comporta i la gran fermesa i convicció moral que requereix, la vaga de fam és una via de protesta molt poc freqüent, però no aliena a les reclamacions del catalanisme, i encara menys a la dels líders polítics pacifistes en general. L’inici, ahir, de la vaga de fam de Jordi Sànchez i Jordi Turull va tenir lloc el mateix dia en què, 45 anys enrere, el polític, sacerdot i filòsof Lluís Maria Xirinacs també en va iniciar una. Corria, per tant, el 1973 i l’activista estava en règim de presó preventiva a la Model, acusat de difusió de propaganda il·legal i en espera de ser jutjat pel règim franquista. La seva acció reclamava l’amnistia dels presos polítics i especialment la llibertat dels 113 detinguts durant una reunió de l’Assemblea de Catalunya a l’església Santa Maria Mitjancera de Barcelona, entre els quals es comptava.
Doctor en filosofia, religiós compromès i clarament alineat en un moviment antifeixista, pacifista i independentista, Xirinacs clamava –com fan ara Sànchez i Turull– contra «un sistema que refusa els drets més elementals». Aquella vaga va durar 42 dies i, malgrat la censura, va tenir una gran repercussió social fins que va abandonar-la a petició dels metges i creient que els companys havien estat alliberats.
Xirinacs, que durant la Transició va ser senador i candidat al Nobel de la pau en diverses ocasions, va recórrer a la vaga de fam amb certa assiduïtat. El primer cop va ser el 1969 a Santa Cecília de Montserrat, juntament amb mossèn Josep Dalmau, per reivindicar la separació entre l’Església i l’Estat. Un any després hi va tornar en suport dels presos d’ETA que es jutjaven en l’anomenat procés de Burgos i per demanar la unitat de les forces democràtiques catalanes. El 1972, mentre estava empresonat a Zamora, va fer vaga de fam i set, i va ser traslladat a l’hospital al cap de nou dies pel seu deteriorament físic. L’any 1975 encara va fer tres protestes més, la darrera per reclamar l’amnistia coincidint amb la mort de Franco.
Un altre referent més proper en el temps és Jaume Sastre, un mestre mallorquí que el 2014 va fer una vaga de fam de 41 dies per defensar l’educació en català a les Balears i per demanar al president José Ramón Bauzá que dialogués amb la comunitat docent sobre el decret de llengües aprovat pel govern de les Illes, però el líder popular no va fer cap moviment respecte a aquesta qüestió.
Sastre recordava ahir a Catalunya Ràdio que durant una trobada amb Jordi Sànchez en el marc d’una assemblea sobiranista, el llavors dirigent de l’ANC li va demanar com s’havia preparat per a la protesta, «perquè no descartava haver-hi de recórrer en un moment o altre».
Sastre, que va perdre 17 quilos, s’havia preparat parlant amb Jaume Bonet, un altre metge que l’havia precedit amb la mateixa finalitat i a través de documentació relativa a Xirinacs o Gandhi. I és que si hi ha un nom vinculat al dejuni voluntari per atreure l’atenció contra les injustícies o les reivindicacions polítiques i socials és el de Mahatma Gandhi, un dels pares de la independència de la nació índia mitjançant l’ús de la no-violència. Ell va popularitzar internacionalment aquest sistema de lluita, perfectament compatible amb el seu tarannà pacifista i antiviolent recorrent-hi en diverses ocasions mentre va estar empresonat pels britànics, que no es podien permetre que morís mentre l’estaven custodiant.
Bobby Sands, un cas extrem.
També ben sonada va ser la protesta de Bobby Sands i d’altres presos republicans irlandesos el 1981. Protestaven perquè el govern britànic els havia retirat la condició de presoners especials com a membres d’una organització paramilitar i volien que els la restituís. Era el segon cop que s’hi posaven, perquè anys enrere també ho havien reclamat i el govern els havia enganyat. La primera ministra, Margaret Thatcher, fent honor al seu ferri sobrenom, no va cedir a la pressió. Durant la vaga, Bobby Sands va ser escollit diputat pel Sinn Féin, fet que va atraure encara més l’atenció mediàtica fins que va acabar morint als 27 anys, com també nou presos vaguistes més. Això va permetre al moviment republicà irlandès fer un enorme salt polític endavant i convertir-se en el partit polític dominant.
L’Estat ja hi té experiència.
En època democràtica, l’Estat ja ha hagut de fer front a diferents vagues de fam, com les dels presos del Grapo, dos dels quals van morir (1981 i 1990), o l’exmembre d’ETA Iñaki de Juana Chaos (2006). També en té la Generalitat amb l’anarquista Amadeu Casellas, que va durar 76 dies (2008).
Enllaç de l’article original en català:
http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1513578-xirinacs-com-a-referent.html
