El Nacional. Divendres, 12 de juliol de 2019.
Opinió.
Ho tinc clar, i vostès?
Gonzalo Boye.
Madrid. Divendres, 12 de juliol de 2019.
Temps estimat de lectura: 4 minuts.
No som pocs els que fa temps que diem que la repressió no passa per un únic judici i que existeix un autèntic pla per implementar-la a diversos àmbits. Els fets d'aquestes últimes setmanes ens estan donant la raó i haurien d'ajudar a comprendre la immensitat del concepte «tot és el procés», que tant agrada a algun fiscal del Tribunal Suprem.
Les actuacions repressives no sempre són clarament visibles, però sempre responen a un mateix patró: intimidar l'afectat directe i, alhora, servir d'avís a navegants. Això és, justament, el que s'està fent cada vegada més visible i, especialment, en aquestes últimes setmanes.
Muntar una operació policial en territori francès, i ampliar-la a la part alemanya, per detenir i traslladar ràpidament a Espanya el president Puigdemont i Toni Comín, saltant-se els molestos tràmits d'un procés d'extradició, és només un símptoma de fins on estan disposats a arribar alguns per salvaguardar la «indissoluble unitat de la nació espanyola» i, també, un avís a navegants: ni les fronteres ni les lleis no els detindran perquè tot és el procés.
Acusar el president Torra d'un delicte de desobediència per una denúncia d'una polititzada entitat anomenada Junta Electoral Central, actualment en mans d'autèntics talibans, també és una mostra de fins on estan disposats a arribar i quantes persones estan preparades per «ajudar», fins i tot a risc de carregar-se l'ordenament, la credibilitat professional i, fins i tot, la imparcialitat que es pressuposa als jutges.
Imposar multes, per presumpta temeritat, als qui sol·liciten mesures cautelars per garantir els seus drets i el dels seus electors, com ha fet la Sala Tercera del Suprem respecte del president Puigdemont i Toni Comín, així com deduir testimoni en contra del seu advocat per preparar i presentar aquests escrits, no són més que mostres del mateix, però, en aquest cas, amb un plus afegit: no volen que siguin defensats, els prefereixen indefensos... per acabar ja amb el procés.
Investigar durant més d'un any Laura Borràs, diputada, fer-ho en secret i per part d'una jutgessa que és obertament incompetent per investigar-la, bé com a diputada autonòmica o com a diputada a les Corts, només és un nou exemple que contra els independentistes tot s'hi val i les lleis no són més que una referència... mentre no molestin l'objectiu de criminalitzar el procés.
Haver espiat les comunicacions entre la Generalitat i les seves delegacions a l'exterior, juntament amb les possibles conseqüències legals que això tingui aquí o més enllà dels Pirineus, és un altre clar símptoma de com menyspreen la llei i els drets fonamentals i de com estan disposats a endinsar-se en una guerra bruta a fi d'acabar amb el procés.
Els anteriors són només alguns exemples dels molts actes repressius que hem vist en aquests dies, però, sens dubte, podríem continuar exposant casos per arribar a la mateixa conclusió: tot forma part d'un pla perfectament orquestrat per reprimir a uns i acovardir a uns altres i, així, poder-se carregar el procés.
La repressió ni està començant ni està acabant, simplement s'està fent més i més visible perquè la seva aplicació, cada vegada, requereix més dosis de desvergonyiment. El que va arrencar sent quelcom subtil s'està demostrant ineficaç davant de la persistència del poble català i, per tant, els mètodes són cada vegada més bastos, més descarats i, per què no dir-ho, més il·legals.
Alguns estaments de l'Estat han decidit travessar la frontera del que és el comportament propi d'un estat democràtic i de dret per endinsar-se en un laberint d'il·legalitats en què l'únic que es té clar és on va començar però no on acabarà. En altres moments històrics s'ha incorregut en el mateix error i s'han buscat diversos mètodes, inclosos els violents, per intentar aconseguir el mateix: aniquilar el dissident.
Els fets d'Estrasburg, del 2 de juliol, m'han recordat molt –mantenint les distàncies– el que va passar al sud de França durant l'apogeu dels GAL, i hem de confiar que no s'arribi a aquests extrems, però, insisteixo, un cop es travessen determinades línies vermelles, és molt difícil desfer el camí.
L'actuació de la Sala Tercera del Suprem, en contra del president Puigdemont, Toni Comín i, també, en contra meu, em recorda molt algunes decisions de tribunals turcs en què no només es persegueix sancionar el dissident, sinó, de passada, privar-lo d'un dret tan bàsic com és tenir un advocat de confiança que el defensi.
La laxitud i imparcialitat amb la qual es pretén asseure al banc dels acusats el president Torra i amb la qual s'ha estat investigant en secret l'Excma. Sra. Borràs són altres clars exemples d'una justícia polititzada i tremendament compromesa amb una idea del que ha de ser Espanya, que poc i malament encaixa amb el context europeu en què se suposa que ens situem.
Del Borrellgate millor ni parlar-ne, perquè això, segurament, acabarà sent investigat per tribunals d'altres països amb més cultura democràtica i on no miraran a un altre costat davant una il·legalitat tan gran.
Exemples a part, la qüestió de fons no és quant reprimiran, que serà molt, sinó si estem disposats a tolerar-ho o no. És a dir, com ens posicionarem davant la repressió i si aconseguirà o no el seu objectiu: castigar-ne uns per atemorir-ne d'altres. En el meu cas, que sé molt bé el que és patir la repressió, no ho aconseguiran.
La defensa dels drets humans i dels drets civils i polítics sempre ha comportat el risc d'acabar sent víctima de la repressió a la qual es combat. I davant situacions com les que estem vivint, ve bé recordar José de San Martín quan va dir: «L'enemic és gran si se'l mira de genolls», o a José Martí quan va explicar: «Val més un minut dempeus que una vida agenollat». Jo ho tinc clar. I vostès?
Enllaç de l’article original en català:
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-tinc-clar-vostes_403057_102.html
Enllaç relacionat:
Aquí no passaria. Gonzalo Boye. El Nacional.
