És ben sabut pels físics que, si s’aplica sobre un cos dues forces iguals en sentit contrari, aquell cos no avança ni en un sentit ni en l’altre.
Després de la Segona Guerra Mundial, el món es va dividir políticament entre els defensors del capitalisme anomenat «democràtic» i els defensors del capitalisme d’estat, també anomenat «comunista», sota un règim de partit únic.
Després de la mort del tirà Francisco Franco i l’adveniment del règim parlamentari, a la Catalunya del Sud, la societat es va dividir majoritàriament entre els qui tenien com a prioritat la defensa d’una major justícia social envers les classes socials desfavorides, i els qui tenien com a prioritat la defensa d’una major llibertat de Catalunya com a nació.
La política del pal i la pastanaga dels diferents grups de pressió queda recalcada mitjançant el procediment de donar la pastanaga cada cop que l’actuació individual o col·lectiva afavoria els interessos del grup de pressió beneficiat, o bé donar un cop de pal, quan aquesta actuació era contrària al grup de pressió perjudicat.
Un cop definida l’especialització prioritària de cada formació política catalana, qui defensava més la justícia social, però renunciava a l’objectiu de la llibertat de la nació catalana, era respectat o afavorit pels grups de pressió a favor del manteniment del poder de l’Estat espanyol.
De la mateixa manera, qui defensava més la llibertat de la nació catalana, però renunciant a objectius de justícia social i repartiment de la riquesa, era respectat o afavorit pels grups de pressió a favor de la plutocràcia catalana.
A nivell català, qui tenia la vida regalada eren els qui alhora defensaven el poder de l’Estat i el poder de la plutocràcia catalana, perquè rebien pastanagues per les dues bandes, mentre qui ho tenia malament eren aquelles persones o col·lectius que volien arreglar-ho tot i defensaven tant la justícia social com la llibertat de seva pròpia nació, perquè rebien garrotades de tots dos costats.
Alguns dels col·lectius que més van patir les provocacions dels grups de pressió van ser l’independentisme d’esquerres i l’ecologisme polític.
L’ambient de convivència, durant molts anys, dins de l’independentisme d’esquerres català va ser d’un relatiu infern i, mostra d’això, eren les nombroses escissions produïdes en aquells temps.
Entre els militants verds catalans circulava la informació provinent d’un agent anomenat Luengo, del CESID, antic servei d’intel·ligència espanyol. Ell havia declarat, en el seu llit de mort, que aquesta agència havia estudiat aquest moviment, i sabia que hi havia un potencial mínim com per obtenir entre cent mil i dos-cents mil vots, suficients per entrar a les institucions. Però com que els verds catalans estaven plens de «comunistes» i «independentistes», segons el parer del mateix CESID, l’ecologisme polític català havia de patir contínues provocacions per tal de no aconseguir mai la representació parlamentària en aquelles condicions.
A nivell planetari, i durant la Guerra Freda, els defensors d’una tercera via entre la primera del capitalisme democràtic i la segona del comunisme tirànic, disposaven de la simpatia i adhesió dels dissidents de tots dos bàndols, i probablement de la majoria de la població mundial, però com es va veure a Xile per un costat, i a Hongria i Txecoslovàquia per l’altre, havien de patir la fulminant repressió per part dels seus respectius gendarmes.
La caiguda de la Unió Soviètica va demostrar que el Pla Marshall era un simple esquer per incentivar la població d’occident perquè no es passés al comunisme. Un cop desmantellat el contrapès del bloc de l’Est, la plutocràcia occidental ja podia aspirar a fer-se amb totes les riqueses de la Terra, eliminant impunement els drets socials conquerits per la resta de classes en el període de la Guerra Freda.
A Catalunya, Lluís Maria Xirinacs va ser el màxim exponent d’un polític ètic que reivindicava tant la llibertat de la seva pròpia nació, com el benestar de les classes socials desfavorides. A nivell planetari, va defensar una tercera via entre els dos blocs contraposats, que aprofiti el millor de cadascuna de les dues bandes. Aquests posicionaments demostraven en ell una gran fortalesa. Un cop va establir contacte amb l’Agustí Chalaux, junts van elaborar el Sistema General, el disseny d’una nova societat on la llibertat sigui compatible amb la responsabilitat, la lluita de classes acabi amb un empat, les relacions entre les nacions siguin lliures i alhora fraternals, facilitant alhora el respecte envers la salut dels éssers vius i la Natura.
Com deia Xirinacs: «La veritable pau és més dura que la guerra».
Brauli Tamarit Tamarit.
Data de creació: Dilluns, 14 de novembre del 2016.
Darrera modificació: Dilluns, 20 de març del 2017.
