El Punt Avui+. Barcelona. Dilluns, 1 d’octubre del 2018.
Societat.
El dia que vam ser invencibles.
Per a psicòlegs, sociòlegs i filòsofs, l’1 d’octubre va ser clau per consolidar vincles i reforçar la consciència nacional.
Lluitar per un bé superior amb les armes de la resistència pacífica i la solidaritat ha apoderat el poble.
La desconnexió mental amb l’Estat ja no té marxa enrere.
Centenars de persones que van votar l’1 d’octubre van defensar aquell dia el seu col·legi electoral i van reivindicar la resistència pacífica / Foto: Elisabeth Magre.
Laia Bruguera, Barcelona.
«L’1-O es tenia clar que s’estava al servei d’una causa major».
Portàvem dies d’infart i encara n’havien de venir molts més –qui sap quants en queden–, però la muntanya russa emocional viscuda per més de dos milions de catalans l’1 d’octubre és, a hores d’ara, incomparable. Els sentiments van ser molts i totalment contradictoris, però quan es van tancar els col·legis electorals van convergir en una eufòria col·lectiva que psicòlegs, sociòlegs i filòsofs consultats remarquen que ha reforçat les conviccions, els vincles i les ganes de lluita. Vam ser invencibles perquè malgrat tot vam votar i perquè vam respondre a l’agressió no només d&rsquo una manera pacífica sinó, a més, festiva, i com recorda el sociòleg Salvador Cardús, això ha «consolidat i completat el sentiment de pertinença» no només des del punt de vista polític sinó també «ètic», ja que «ens sentim part d’un moviment que es carrega de raó cada cop que té un entrebanc».
«Ara hi ha una lluita pel relat, però les emocions són reaccions, i l’1 d’octubre vam percebre una clara victòria, l’esclat de masses al carrer els dos dies després va ser brutal, el més fort de tots, i va ser possible gràcies a l’apoderament col·lectiu de l’1 d’octubre», reflexiona el psicòleg psicoterapeuta Albert Vidal. «Tot i que després s’hagi volgut crear un relat de derrota, aquell dia tots teníem clar que es tractava d’una victòria sense precedents que es convertiria en una data històrica del nostre país.»
Per a Vidal, el dia de la consulta va marcar un abans i un després perquè «vam ser conscients de l’enorme responsabilitat personal i col·lectiva que suposava seguir plantats als nostres col·legis, vam sentir que el moment històric ens transcendia i van aflorar sentiments molt forts de solidaritat i fraternitat amb els nostres veïns i també amb el país». El resultat és que «es va produir una presa de consciència nacional que ens va teixir encara més com a poble». Un poble enfortit, remarca el psicoterapeuta, també perquè aquell dia «vam saber que podem controlar la por i la ràbia». «Davant l’agressió policial, la reacció pràcticament unànime va ser de resistència pacífica, que és més elaborada psicològicament que la violenta», recorda. «Com aquella gent que va tenir davant la policia colpejant-la va poder reaccionar d’aquella manera tan impecable?», es pregunta, i conclou: «Això és molt difícil de fer i, com a poble, dona molta força i poder.»
Qui va lluitar perquè el referèndum es fes, fos amb els preparatius previs, fos el dia que va tocar defensar-lo fins i tot amb el propi cos, tenia clar que estava al servei d’una causa major. I, com relata Salvador Cardús, quan van anar mal dades es va «reforçar» el sentiment de pertànyer «als bons de la pel·lícula» –«els pacífics, els que volen democràcia, els que es volen expressar deixant que cadascú expressi el que vulgui»– i això no només ha enfortit els convençuts, sinó que «ha eixamplat la base». Com indica el sociòleg, els arguments racionals –com ara que l’espoli fiscal perjudica el sistema sanitari– s’han d’explicar però són coneguts i estan esgotats. «La base s’eixampla amb adscripció emocional, amb aquells elements lligats a la dignitat, els drets civils, la pau com a resposta a la violència» que aquell dia vam reivindicar. La mateixa visió la té la psicòloga clínica i comunitària Dolors Marín, que té molt clar que «sense emoció no es fa comunitat».
Un honor, viure-ho.
«Una cosa és que a títol individual aquell dia veiessis coses que et provoquessin ràbia o por –relata Marín–, però a nivell col·lectiu et senties molt acompanyat.» «Tenim un viu sentiment de poble, l’1 d’octubre vam ser un sol jo comunitari» i «vam cedir la millor part de la nostra ment per enriquir la nostra personalitat comunitària», assegura. I malgrat la impotència i la ràbia, «vam tenir la capacitat d’apartar temors» perquè «vam gaudir de l’honor de participar en una realitat francament superior».
Per a Marín, el més important de tot és que l’1 d’octubre «va ser la porta a l’acció». «La construcció comunitària la tenim perquè és molt forta i antiga i en els últims anys l’hem enfortit manifestació rere manifestació –argumenta–, però l’1 d’octubre vam compartir un acte polític, vam ser subjectes sobirans.» I el resultat va tenir èxit: «Vam actuar amb maduresa comunitària i vam enfortir la nostra consciència nacional, fent un gran salt endavant.»
Res ha estat igual. Aquell dia i també la repressió posterior –els empresonaments, els exilis, l’escola catalana de nou en el punt de mira...– han fet que, per a molta gent, no hi hagi marxa enrere. «Mentalment, el que va passar va suposar per a molts el trencament definitiu amb l’Estat? Globalment sí, però els clics han estat continus, cada manifestació de l’11 de setembre hi ha ajudat. A la Via Catalana segur que molta gent hi va anar de manera menys conscient i compromesa i en va sortir canviada veient tanta solidaritat i sabent-se tan acompanyat», opina Cardús. Abans de respondre la mateixa pregunta, el psicòleg Albert Vidal vol recordar que «les emocions són volàtils, pugen i baixen, però el que queda, el sentiment, és estable». I al seu entendre, passat un any, el sentiment que ha quedat respecte a l’Estat espanyol és el de «desafecció». «És pitjor que l’odi –considera–, és una distància, una fredor, un sentiment de no pertinença.» Per a aquest professional, això s’explica no només per les càrregues sinó pel silenci i fins i tot la complicitat que van acompanyar moltes humiliacions. «Crec que el que va fer més mal és aquell «A por ellos» corejat per gent del carrer, allò va trencar per dins molta gent.»
Ràbia i impotència.
Però la violència explícita va ser, és clar, el gran detonant. Rosa Jové forma part del grup de psicòlegs d’emergències de la demarcació de Lleida. Malgrat la intensitat emocional dels esdeveniments, ni el dia 1 d’octubre ni els posteriors l’administració no va activar aquest servei, així que ella i diversos companys es van autoorganitzar i van anar a fer xerrades a diferents pobles i barris lleidatans. «Treballàvem amb la gent les emocions viscudes i pensàvem que la predominant seria la por, però era la ràbia, la impotència, el no creure’s que en un estat democràtic pogués estar passant allò.» «Als pobles petits hi havia molta gent que no volia anar a votar però va veure com pegaven els seus veïns... L’1 d’octubre molta gent es va acabar de convèncer, per això a les eleccions del dia 21 de desembre els partits independentistes encara van tenir més vots», argumenta. Jové assegura que un any després «encara repetim aquell «No tenim por»». «Amb el que va passar, qualsevol estaria sota el llit –afirma–, però no va ser així i estic segura que la gent ho tornaria a fer perquè s’ha apoderat.»
Han passat 365 fulls del calendari i les sensacions són ara agredolces. Per al filòsof Francesc Torralba, «per a alguns ciutadans el record és positiu, reflex d’una ciutadania responsable que pren consciència de la seva dignitat», però per a altres «és un record amarg, perquè no es va reconèixer allò pel qual s’havia lluitat aferrissadament». Però, per sobre de tot, hi ha la sensació d’haver fet història. Per això Cardús reflexiona: «És una llàstima perquè l’1 d’octubre va ser extraordinari i no vam tenir temps de celebrar-ho, ho teníem pendent.» Aquests dies, centenars d’actes a tot el país intenten retre-li el merescut homenatge.
Les frases:
«L’1 d’octubre va acabar de consolidar i completar el sentiment de pertinença»
(Salvador Cardús, sociòleg).
«Vam sentir que el moment històric ens transcendia i van sorgir forts sentiments de fraternitat»
(Albert Vidal, psicòleg).
«Es va fer un gran salt endavant perquè vam compartir un acte polític, vam ser subjectes sobirans»
(Dolors Marín, psicòloga).
«El record pot ser amarg o positiu, reflex d’una ciutadania que pren consciència de la seva dignitat»
(Francesc Torralba, filòsof).
La sospitosa «bona consciència» de l’Estat.
Per al filòsof Joan-Carles Mèlich, el que va passar l’1 d’octubre no és un debat polític sinó ètic. «Des del punt de vista ètic, res no pot legitimar la violència, i menys la política.» Si ho fa, adverteix, estem davant d’un Estat autoritari o, «com a mínim», no democràtic. A aquest filòsof, doncs, el preocupa no només que l’Estat apliqués la llei tal com la va aplicar, sinó que en tingui «bona consciència». «Tota legalitat hauria de tenir mala consciència perquè sap que cap llei serà mai prou legítima, prou bona, de manera que almenys ha d’escoltar els que estan fora de la llei vigent», adverteix.
Els psicòlegs asseguren que aquesta bona consciència de l’Estat, aquesta legitimació de la violència, ha perjudicat les persones que van patir les agressions policials. Albert Vidal i Dolors Marín formen part de la sectorial de psicòlegs de l’ANC, que recorda que «les víctimes d’una agressió necessitem ser escoltades i compreses, se’ls ha de donar un espai que els ajudi a elaborar correctament l’experiència traumàtica viscuda». Però la negació de la violència que va fer l’Estat ho va dificultar perquè «va arribar a culpabilitzar les víctimes per haver portat els nens i la gent gran als centres de votació o simplement per haver organitzat un acte il·legal».
Els professionals de l’ANC asseguren que les setmanes posteriors a l’1 d’octubre a les consultes privades van «observar les conseqüències de la repressió policial» en forma d’augment de l’ansietat, l’estrès, les pors i les inseguretats. «No se n’ha fet un seguiment coordinat que ens permeti tenir una idea de l’abast del dany psicològic ocasionat.» Per evitar que torni a haver-hi aquesta desprotecció, estan treballant en uns protocols que permetin activar els psicòlegs d’emergències en esdeveniments similars als de l’1 d’octubre.
Enllaç de l’article original en català:
http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1476576-el-dia-que-vam-ser-invencibles.html
