Manifestació comunitària.

Penedès Econòmic. Novembre del 2021. Pàgina 22.

Manifestació comunitària.
Dolors Marín Tuyà. Psicòloga i membre del Grup d’Investigació Globàlium de la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs.

La diferència entre una Comunitat i una massa rau en la diversitat de components i d’interaccions, segons el Globàlium de Xirinacs. Un tren ple a vessar tracta els humans que l’atapeeixen només com a mers viatgers. En aquest cas, no hi ha gens de Comunitat. La igualtat genera Objectes constants. La variació que acostuma a coexistir en un grup indica situacions sempre diferents, bé sigui per qüestions superficials o bé per les causades per subjectes, lliures i, per tant, imprevisibles, que componen i donen vida al grup. La Comunitat és immergida en els elements canviants de la història, i si vol sobreviure ha de mirar d’interaccionar encertadament, cedint i canviant, de vegades, imposant-se i mantenint-se, d’altres. Així com els fenòmens van modelant la Comunitat viva, aquesta de retruc també afecta i pertorba l’esdevenidor.

La Comunitat té relació experiencial a través de les seves fronteres exteriors. La quantitat d’informació i les sol·licituds d’acció indueix la Comunitat a ampliar la seva capacitat de sensibilitat i d’acció. Però d’altra banda un excés d’informació o d’activitat la pot matar. Totes les Comunitats vivents tenen filtres i llindars que limiten tant l’excés d’imputs com d’outputs.

Cal encertar el moment d’obrir o de tancar les portes: tot un Art. És mortal per a la Comunitat la porta sempre oberta o sempre tancada. Perquè en l’interior com en l’exterior cal diversitat en segons què, però també permanència en segons què. Si es tractava de manipular una massa o de muntar una màquina s’haurien d’aplicar les lleis científiques de la física. Però som davant d’una Comunitat viva, canviant, creativa, adaptativa amb la sensibilitat i l’habilitat despertes i a flor de pell. La vida és Art i allò que no té Art és inert, és mort, és pura cosa mecànica.

Les masses, plebs tristament han de menester protectors que passin davant. La Comunitat, el poble no ha de menester líders. La figura del Defensor del Poble és una aberració: Al poble li cal Defensor en tant en quant deixa de ser poble i esdevé massa plebea. I el poble tampoc mai no va un pas enrere. Fa cap al lloc oportú en el moment oportú i això és exactament Exactitud, ex actis, segons esdevenen les coses.

Dolors Marín Tuyà.
Psicòloga i membre del Grup d’Investigació Globàlium de la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs.