La progressiva mecanització i telematització dels diferents processos productius, en tots els sectors, comporta una disminució dràstica de la labor feta manualment per l'ésser humà. Això suposa que cada cop hi ha menys feina remunerada a fer per les persones, fent que les xifres d'atur s'incrementin cada cop més. Els treballadors amb treball que no tenen una molt alta capacitació veuen empitjorats els seus salaris i les seves condicions laborals degut a la concurrència d'un major nombre de candidats en atur per ocupar el seu mateix lloc.
Si a això afegim la cada cop major concentració d'empreses en un cada cop més reduït nombre de propietaris, la tendència actual consisteix en que tota la feina estarà feta per màquines i robots, propietats d'un sol propietari, el qual no podrà donar sortida als seus estocs indefinidament acumulats, degut a que la resta de la població restarà a l'atur sense cap ingrés i, per tant, en plena indigència.
Per tal de canviar aquesta dinàmica, dins del Centre d'Estudis Joan Bardina s'ha elaborat un model polític, econòmic i social que inclou la proposta de la Renda Bàsica, que permet eliminar la misèria material de les persones que no tenen cap ingrés, donant sortida als estocs de productes de primera necessitat i que tenen una mínima garantia de qualitat. No es tracta aquí d'intentar eliminar el mercat com es feu en temps de l'antiga Unió Soviètica, on la gent feia llargues cues per comprar els escassos productes bàsics de primera necessitat, i on tenia que anar al mercat negre per adquirir aquests mateixos productes de primera necessitat i d'altres. Es tracta d'establir un mercar clar i transparent on hi participin tots els seus agents sense excepció i on no quedin marginats els més febles.
A això cal afegir la forma com aquesta renda bàsica és finançada. Només amb una moneda telemàtica nominativa i amb un mercat transparent es pot fer un càlcul precís de la massa monetària que es pot inventar per fer efectiva aquesta despesa dins d'una comunitat amb moneda pròpia. L'Agustí Chalaux (1911-2006) apunta que les rentes produïdes pels invents que ja no tributen drets de patent i els excedents de productes de primera necessitat són dues possibles manifestacions d'aquesta riquesa amagada, que l'Agustí anomena capitalisme comunitari. Fins al punt que el propi Agustí deia que el comunisme llibertari s'esdevindira el dia que les rendes del capitalisme comunitari siguin superiors a les del capitalisme privat.
Recordem aquí com l'Agustí Chalaux ens recordava, al seu torn, com Bèlgica va aprovar l'anomenat Minimex, o salari social, un concepte precursor de la Renda Bàsica: «Sense el Minimex, un terç dels aturats sense subsidi es dedicaria a la delinquència, la prostitució, el tràfic de drogues, i una part ingressaria a la pressó, amb les despeses polítiques pressupostàries i despeses socials que tot plegat comporta. Un terç més dels aturats sense subsidi es dedicaria a la medicitat, assaltant els indigents a les persones al seu pas per les vies públiques; alguns dels indigents necessitarien menjadors i dormitoris públics per subsistir; altres indigents moririen al carrer; tot plegat, més despeses. Finalment, el terç restant acceptaria d'anar a treballar, però com que en el fons són mandres i no els hi agrada treballar, emprenyarien els seus companys de feina i promourien vagues innecessàries; tot plegat més despeses que es poden evitar. Per tots aquests motius, surt més a compte implementar el Minimex».
Directa 316. Dijous, 9 de maig de 2013. Així està el pati. Pàgina 6.
Drets.
S'inicia la recollida de signatures perquè el parlament català aprovi un subsidi per a les persones sense ingressos.
Renda Garantida Ciutadana: una ILP de supervivència.
Mariana Cantero
@La_Directa
LES DADES DE LA POBRESA:
902.300 PERSONES A L'ATUR.
24,53% DE LA POBLACIÓ.
267.000 LLARS AMB TOTES LES PERSONES ACTIVES DESOCUPADES.
23.100 MÉS QUE EL PRIMER TRIMESTRE DE 2012.
Diferents agents socials es van posar en marxa, el 2011, per presentar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per demanar la implementació d'una Renda Garantida Ciutadana (RGC): una prestació econòmica de fins a 660 euros que percebrien aquelles persones que no tenen ingressos o que en tenen, però mínims. Amb l'Estatut de Catalunya a la mà (l'article 24.3 diu que «les famílies o persones en situació de pobresa tenen dret a accedir a una Renda Garantida Ciutadana que els garanteixi una vida digna») i en l'actual context de crisi, sindicats com UGT, CCOO i la IAC, l'Assemblea de Treballadors i treballadores aturades de Barcelona, entitats com Attac-Acordem o Justícia i Pau i partits com ERC, ICV i el PSC han engegat motors per començar a recollir les signatures necessàries per l'admissió a tràmit de la iniciativa, que hauran d'entregar abans de l'octubre d'enguany.
«La iniciativa de la RGC neix d'una realitat caòtica, del creixement de la pobresa i del fet que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya recull el dret de tenir cobertes les necessitats bàsiques. Amb aquest marc legal que reconeix aquest dret, impulsem una ILP perquè el Parlament de Catalunya hagi, com a mínim, de debatre sobre el tema», explica Cristina Faciaben, secretària de Socioeconomia de CCOO, un dels sindicats impulsors de la iniciativa. L'any 2011, es va conformar el grup promotor de la iniciativa, que nou mesos després va constituir la comissió promotora, amb un llistat de membres que es presenten de manera individual, encara que pertanyen a diferents col·lectius (com els secretaris generals de CCOO i UGT o d'altres entitats). «En el marc d'aquesta comissió promotora, es va aprovar el text de la ILP», relata el portaveu de la Coordinadora de les Assemblees d'aturats de Catalunya, Diosdado Toledano.
El text es va presentar amb el segon govern de Mas constituït, un executiu que, en principi, es mostra contrari a tirar endavant la RGC al·legant motius econòmics. Finalment, però, la pressió social, les manifestacions d'aturades i l'actuació de diferents grups polítics van fer que, el 12 de març, el Parlament admetés a tràmit la iniciativa per unanimitat. Des d'aleshores, s'han convocat les fedatàries, prop de 225 persones que donen fe que les signatures són vàlides. «Ja tenim els plecs per recollir firmes i ara tenim quatre mesos, prorrogables a dos més, per recollir les signatures. La nostra idea és aprofitar aquest temps per explicar la iniciativa, el contingut del text, a la ciutadania i generar una consciència i mobilitzar la gent», diu Toledano.
Manca de voluntat política.
Després que el govern espanyol del PP hagi tombat la ILP per la dació en pagament i davant el conegut argument economicista de no tenim calés, és factible presentar una iniciativa d'aquesta mena i arribar a aconseguir l'objectiu? «Des del primer moment, la consellera de Benestar Social ha manifestat la impossibilitat de dur a terme una renda d'aquestes característiques. Però nosaltres no volem entrar en discussions sobre la viabilitat econòmica de la iniciativa perquè la veiem com una necessitat, creiem que és una qüestió de voluntat política. Hi ha altres coses que no són importants per les persones perquè no resolen els seus problemes del dia a dia i, per tant, els diners han de sortir d'on sigui. Els polítics tenen l'obligació d'atendre les necessitats de les persones. A part, la implementació d'aquesta mesura pot repercutir positivament en una reactivació del consum, que ara esta mig mort perquè la gent no té cap mena de capacitat de compra», contesta Faciaben.
«Nosaltres optem per la RGC per adreçar-la a la gent que no té ingressos o que gairebé no en té. Calculant amb l'Indicador Públic de Renda a efectes Públics (l'IPREM, que ha substituït el salari mínim com a paràmetre) –a Catalunya són 537 euros al mes per dotze pagues–, exigim 664 euros, una xifra petita per poder viure, pagar un lloguer i menjar. És més que el PIRMI, però no molt», valora Toledano, que afegeix que l'argument del dèficit pressupostari que esgrimeix l'administració en aquest sentit no és vàlid.
«El cost total de la RGC són prop de 2.000 milions d'euros, un 6% del pressupost de la Generalitat. La seva resposta és que l'aplicació d'aquesta mesura en el context actual no és possible, però aquests diners es poden treure de polítiques d'ingressos, perquè la RGC s'hauria de posar en marxa el més aviat possible. Nosaltres pressionarem perquè sigui així. Contràriament al govern, que diu que no ens ho podem permetre, nosaltres diem que no podem permetre aquestes situacions. Catalunya no es pot permetre que la gent visqui així». Tot i que Toledano reconeix que la solució, a llarg termini, passa per canviar les polítiques per generar ocupació, diu que la necessitat immediata exigeix donar una resposta ràpida a la població que no cobra cap prestació.
Diferències entre Renda Bàsica i Renda Garantida Ciutadana.
La Renda Bàsica és una prestació econòmica que dóna l'Estat sense tenir en compte condicionants de cap tipus, ja sigui edat o ingressos, ni demanar cap mena de requisit a canvi, com ara demostrar que s'està desenvolupant una recerca activa de feina. Encara que hi ha diferents interpretacions sobre el tema, l'economista marxista Miren Etxezarreta explica que «és una renda obligatòria i universal per a tota la ciutadania, sense contrapartides, sense requisits i que tampoc implica un control sobre les persones que la reben, perquè tothom hi té dret. És un dret universal, com si fos l'educació. La podria rebre la filla d'un immigrant o la del Botín. Però això, dins un sistema capitalista, és gairebé impossible d'implementar perquè no hi ha voluntat».
La Renda Ciutadana és una reinterpretació de la primera, una adequació del concepte, però que parteix d'una concepció dels drets socials ben diferent, perquè només hi poden accedir les persones que reuneixin una sèrie de requisits. Només tenen dret a percebre-la aquelles persones que estan a l'atur, no tenen ingressos i/o acompleixin uns paràmetres determinats per l'Estat. Ni és universal ni s'atorga sense contrapartida. La renda ciutadana, doncs, constitueix una renda d'assistència.
Darrere aquestes dues opcions, hi ha diferents concepcions de la teoria econòmica i del repartiment de la riquesa que genera un país, amb la conseqüent disputa entre diferents corrents de pensament. «Hauríem de lluitar per una renda bàsica que sigui universal; no entenc l'obligació d'acomplir amb determinats requisits, de dir a la gent que ha d'anar a treballar quan no hi ha feina. Com volen que treballi, la gent, si no hi ha feina? S'ha d'anar cap a la universalitat. Però, en les condicions actuals, lluitar per una renda garantida per les més pobres és una emergència; llavors, crec que esta bé», valora Etxezarreta. No obstant això, l'economista creu que el més adient és la generació d'ocupació, un fet que implicaria que la gent no hagi de cobrar cap mena de subsidi.
José Iglesias, sociòleg i economista, va una mica més enllà i relaciona la renda garantida a una mena d'ajut a la mà d'obra barata, que exigeix fer una distinció entre «el pobre autèntic» i el que fingeix ser-ho, una tasca que històricament «ha estat administrada per una relació de convivència entre l'Estat i l'Església». L'existència d'aquesta mena d'ajuts, afegeix Iglesias, col·labora a forjar un «estigma del subsidiat» i promou l'economia submergida, sense oblidar que «els requisits exposats exigeixen que els possibles beneficiaris siguin pobres d'autèntica solemnitat».
Les experiències del Canadà, el Brasil i el País Basc.
No hi ha cap país on s'apliqui la renda bàsica com a prestació de dret universal a la qual puguin tenir accés totes les ciutadanes, però els territoris on s'han implantat les mesures que es podrien acostar més a una renda bàsica universal són el Canadà i el Brasil.
El Canadà és el país que es troba més a prop d'aplicar una renda d'aquest tipus, ja que totes les persones jubilades (a partir dels 65 anys) tenen dret a una prestació acumulable a la pensió. Els diners que l'Estat canadenc destina a aquesta prestació provenen dels impostos que apliquen a la indústria extractiva del petroli.
El Brasil, per altra banda, va aprovar, el 2004, una llei que establia el dret de cobrar una renda bàsica per a totes les ciutadanes i estrangeres que fa més de cinc anys que resideixen al país; aquesta normativa, però, encara no s'ha dut a la pràctica. L'Estat francès és un dels territoris on el tema s'ha portat al debat públic, però, fins ara, només s'ha aconseguit que el govern reconegui que aquesta mena d'ajudes són útils per pal·liar la pobresa.
Pel que fa a l'Estat espanyol, la Comunitat Autònoma Basca és la que té una prestació econòmica, en aquest cas, un PIRMI «millorat», segons veus expertes, ja que, si es concedeix, l'administració té l'obligació de pagar. Aquesta prestació és vinculant, és a dir, l'administració no pot al·legar excuses pressupostàries per no fer-la efectiva.
Llicència Creative
Commons.
Reconeixement.
Heu de reconèixer el crèdit de l'obra de la manera especificada per
l'autor o el llicenciador.
No comercial. No
podeu utilitzar aquesta obra amb finalitats comercials.
Sense
obres derivades. No podeu alterar, transformar o generar una
obra derivada d'aquesta obra.