Segons el testimoni d'Agustí Chalaux (1911-2006), ell ens recorda que abans, a l'Estat francès, hi havia una llei que establia que tota persona que demostrés que era pobre i indigent tenia dret a un salari social, una renda vitalícia pagada pel mateix estat.
El problema era que, quan una persona pobre anava a demanar l'acompliment d'aquest dret davant el funcionari corresponent, el funcionari li demanava al pobre un primer document per fer el tràmit. Quan el indigent havia aconseguit lliurar al funcionari aquest document número u, llavors el funcionari demanava a l'indigent el document número dos, i així successivament, fins que la pobra persona indigent es cansava de sol·licitar la seva renda.
Per tal d'intentar resoldre aquesta situació, una fundació creada amb finalitats benèfiques es dedicava, un cop a l'any, a acollir una persona indigent, contractar un bon advocat, i fer que aquest es presentés davant del funcionari amb el indigent i tots els documents necessaris per tramitar aquesta renda.
Llavors l'advocat, adreçant-se al funcionari, li deia: «Senyor funcionari: aquí té aquesta persona pobra. Aquí té també tots els documents necessaris per tramitar la seva renda. Faci el favor de gestionar la renda d'aquesta persona».
Llavors el funcionari es veia obligat a tramitar la pensió del pobre indigent, emprenyat, perquè, en el fons, al funcionari no li agradava treballar.
Aquesta anècdota explicada pel mateix Agustí il·lustra el que ell anomenava «burrocràcia», els excessos de les administracions públiques, atapeïdes de personal, que sovint paralitzen la possible acció d'alguns polítics amb bona voluntat.
Contrasta aquesta situació amb el propòsit del Sistema General, dissenyat per l'equip del mateix Agustí Chalaux, d'abolir el poder sobre les persones, substituint-lo pel comandament responsable, i establir el poder automàtic sobre les coses, minimitzant la «burrocràcia».
Una de les mesures que proposa el Sistema General pel dia de la seva aplicació és una transició destinada a disminuir al màxim el nombre de funcionaris, pagant als empleats cessants, si cal, el doble del salari que tenien, per tal que, amb aquest sacrifici econòmic, -un sacrifici que és temporal d'acord amb la vida que li resta a aquestes persones-, facilitin la transició cap al nou sistema.
A continuació, compartim amb vosaltres un molt aconsellable article que il·lustra aquest problema a nivell de l'Estat espanyol.
Brauli Tamarit Tamarit.
Dimecres, 20 de juliol del 2016.
Ara. Dissabte, 17 de juliol del 2016.
Economia. Anàlisi.
El poder ocult que governa Espanya.
Una nebulosa de tècnics de l’Estat impregna tota l’administració fins a bloquejar-la quan li convé.
Àlex Font Manté. Cap d’Economia. Actualitzada el 16/07/2016. 19:40.
La sobirania del poble espanyol recau en el Congrés dels Diputats, en teoria, segons la Constitució espanyola./J.J. Guillén/EFE.
Àlex Font Manté.
Conversa amb un dels líders empresarials catalans amb pes a Madrid. L’experiència a la capital d’Espanya li permet conèixer els seus laberints com pocs catalans, i la xerrada acaba derivant en una explicació de com funciona l’Estat. «Els polítics d’aquí -proclama amb rotunditat- no tenen ni idea de com funciona el poder a Madrid. Van amb el lliri a la mà. Allà mana una tecnoestructura brutal». Aquest mateix empresari explica com havia pactat amb el partit del govern unes esmenes a una llei, però uns dies després es va trobar que «els de la tecnoestructura van tombar les esmenes». «La tecnoestructura té més poder que els ministres», sentencia.
Per a qui no hi estigui acostumat, el panorama que dibuixa és inversemblant. ¿Tècnics de l’Estat tombant coses que ordena un ministre? D’exemples, n’hi ha molts.
Trobada recent amb un organisme supervisor. La conversa acaba desembocant en aquesta mateixa qüestió. «La tecnoestructura ho domina tot», lamenta un dels directius. «L’administració espanyola està plena de tècnics. Tots aquests tècnics eren les elits del franquisme i no han digerit que això ara és un estat de les autonomies de tipus quasi federal. En la transició a la democràcia van arribar a un pacte tàcit amb l’Estat, en què van dir: «Nosaltres us deixem, als líders polítics, el vostre espai de discrecionalitat política [mentre diu això separa un parell de centímetres els dits polze i índex per indicar que, en realitat, és un espai molt petit], però nosaltres pilotem la resta»».
El relat, més esfereïdor si es té en compte que qui l’explica coneix la qüestió molt a fons, prossegueix: «Els pitjors són els interventors, que són a tot arreu. Els interventors, com que estan escampats per tots els racons de l’administració, viuen de tenir informació de tothom, i poden paralitzar l’Estat si volen. Després dels interventors vénen els advocats de l’Estat i els inspectors d’Hisenda... els economistes de l’Estat no manen tant perquè estan menys organitzats. Però la resta no fan més que socialitzar-se junts tot el dia: fan dinars, sopars, organitzen campionats de golf... passen tot el dia junts, i es protegeixen entre ells. Bloquegen el que no els agrada. I es blinden els privilegis: quan algú vol que els interventors d’un organisme determinat cobrin menys, entre altres coses perquè no cobrin més que el president d’aquell organisme, ells ho impedeixen».
Hi ha hagut persones que han intentat restar poder a aquesta tecnoestructura, però han fracassat amb estrèpit. Per exemple, Jordi Sevilla, exministre d’Administracions Públiques en l’era de Zapatero. Sevilla va crear una cosa anomenada AEVAL, una agència estatal de polítiques públiques nascuda el 2006 per tutelar l’administració i obligar-la a ser transparent. Poques persones recorden l’AEVAL, però, per sorprenent que sembli, encara existeix. El seu objectiu, s’explica a la web, és implantar «un nou model de gestió pública» basat en la «responsabilitat, eficiència, participació, obertura i coherència». L’AEVAL és el símbol de com funcionen les coses a l’Estat: arriba un ministre amb decisió, la tecnoestructura li diu que sí a tot, passen els dies i aquell projecte ambiciós cada cop ho és menys i, finalment, l’organisme simplement sobreviu als llimbs, potser per vergonya d’eliminar-lo. Els projectes sovint no moren sinó que queden bloquejats, i així se’ls acaba la vida. Això passa també en altres administracions autonòmiques, com la catalana, però a l’Estat el poder de bloqueig és molt superior, ja que la tecnoestructura estatal influeix i decideix en temes més importants.
De vegades, però, la tecnoestructura liquida els projectes a plena llum del dia. Un cas clar va ser el traspàs de la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat, una qüestió que semblava que s’inclouria en l’Estatut del 2006. Tot i que semblava que Zapatero ho acceptaria, finalment va emergir un bloqueig ocult que va impedir el traspàs. És el mateix obstacle inexplicable que té avui dia el corredor mediterrani. Un empresari vinculat amb el projecte assegura que ni la ministra de Foment sap explicar el motiu dels endarreriments. És la tecnoestructura en la seva esplendor.
Per acabar, una conclusió. Aquestes deficiències administratives, i fins i tot democràtiques, no apareixen per art de màgia ni perquè en un territori les persones siguin millors o pitjors. Són el resultat d’una consolidació de males pràctiques i de la inexistència d’elements de control sobre l’administració i de contrapesos en el sistema polític. La pregunta és, ¿ho té clar qui vol construir una república catalana?
Enllaç de l'article original en català:
http://www.ara.cat/economia/ocult-que-governa-Espanya_0_1615038551.html
