Homenatge a Xirinacs.

En ocasió del norantè aniversari del seu naixement i del quinzè de la seva partença, vull recordar algunes dades biogràfiques d’en Lluís Maria Xirinacs que el van caracteritzar i que han passat desapercebudes en els mitjans anomenats d’informació.

En primer lloc, Xirinacs va ser un lluitador no violent molt perseverant en favor de l’amnistia dels presos i pels drets i llibertats individuals, socials i nacionals. Gràcies a aquest carisma, va ser candidat al Premi Nobel de la Pau en els anys 1975, 1976 i 1977. Perquè no va aconseguir aquest guardó?

El nostre amic Agustí Chalaux (1911-2006) ens va dir la seva versió de l’assumpte.

Resulta que dins del grup organitzador de la candidatura del Nobel per Xirinacs, Mossèn Josep Dalmau va aportar tota l’obra escrita del Xiri que tenia al seu abast per a transmetre-la al comitè del parlament noruec que decidia quina era la candidatura guanyadora.

El Premi Nobel de la Pau, a diferència dels altres guardons Nobel que els concedeix l’Acadèmia Sueca, és atorgat pel Parlament de Noruega, perquè en el temps de la instauració d’aquests premis, Alfred Nobel considerava que Suècia era llavors una potència militar dominadora de primer ordre. Segons el parer d’aquest inventor, millor oferir el Nobel de la Pau a un país recentment independitzat que no abusés d’aquest guardó en favor seu.

El problema és que Noruega, a l’ésser una potència militarment incipient, va entrar dins l’òrbita dels EUA, la qual cosa va fer que el Premi Nobel de la Pau fos atorgat a personalitats afins als EUA o bé que no donessin mostres de simpatitzar amb les potències rivals.

Com que a dins dels documents del Xiri tramesos a Noruega hi havia algun escrit més aviat comprensiu cap a la realitat de l’antiga Unió Soviètica, fou quan el grup d’avaluació del Nobel va decidir vetar la concessió del seu guardó a Xirinacs.

Xirinacs va arribar a ser el senador independent més votat l’any 1977 i de tota la història dels règims parlamentaris a l’Estat espanyol fins llavors. El President del govern, Adolfo Suàrez, volia que l’Estat espanyol formés part de la que en aquell temps es deia Comunitat Econòmica Europea, però es resistia a formar part de l’Aliança Atlàntica. Posteriorment, allò va provocar que el govern Suárez patís diferents provocacions al final del seu mandat: El muntatge de la Síndrome Tòxica de l’any 1981, l’explosió d’un camió cisterna al seu pas pel càmping dels Alfacs que podria haver estat un possible atemptat i finalment l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer del 1981.

Abans que passessin totes aquestes calamitats, Xirinacs va rebre una proposició deshonesta de part d’algun emissari, possiblement proper a l’administració estatunidenca. Ell en va dir «Un home de Madrid».

Aquesta proposició era la següent: En Xiri havia de rebre un bilió de les antigues pessetes a canvi de presidir un Principat de Catalunya convertit en un estat portaavions dels Estats Units de cara a controlar l’Àsia Sudoccidental. O sigui, sortir del foc per anar a parar a les brasses.

Ell va respondre llavors irònicament que aniria a preguntar als soviètics per si li oferien una proposta encara millor.

Cal tenir en compte que una proposició així amaga un parany. Si el Xiri hagués acceptat el suborn, a partir d’aquell moment ell hagués tingut que convertir-se en un titella a les ordres de qui l’ha subornat perquè, sinó, a la més mínima desavinença amb el corruptor, la prova de la concessió del suborn hagués sortit a la llum. Això s’en diu xantatge. Llavors ell s’hagués convertit en un altre polític més afectat per un escàndol de corrupció i la seva reputació mediàtica hauria desaparegut, tal com hagués estat la seva reputació real des del moment de l’acceptació dels diners. No hagués estat mai el mateix.

A partir d’aquella negativa es va produir un veto mediàtic al seu voltant. Quan va acabar el seu mandat com a senador, ell va renunciar a la seva columna diària al rotatiu Avui, seguint l’exemple d’en Josep Verde Aldea, per no jugar amb un excessiu avantatge a l’hora de presentar-se al Congrés. Després de les següents eleccions, el rotatiu Avui va vetar gairebé del tot els articles del Xiri, que apareixien amb comptagotes.

Quan el Xiri es va voler presentar al Congrés, Heribert Barrera d’ERC va refusar anar en coalició. Durant la campanya de les eleccions generals del 1979, entre els militants i simpatitzants del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), candidatura que encapçalava Xirinacs per la demarcació de Barcelona, corria la veu que Esquerra Republicana de Catalunya havia rebut llavors trenta milions de les antigues pessetes de part del Partit Lliberal Alemany a canvi que no es presentés juntament amb Xirinacs.

La qüestió és que si bé el BEAN no va aconseguir assolir representació parlamentària, el fet d’obtindre uns cinquanta mil vots a tot el Principat va ser considerat per alguns analistes polítics com un èxit relatiu i per tant una amenaça de poder aconseguir aquesta representació més endavant.

Recordo que ja en aquell temps hi havia militants de base que s’havien embrancat en avalar uns préstecs per pagar la campanya electoral del BEAN, militants que es devien quedar durant un temps ofegats econòmicament pel fet que les candidatures que no obtenien representació parlamentària no tenien dret a les subvencions atorgades per l’Estat. Llavors no existia Internet i era molt difícil que una candidatura sense representació prèvia aconseguís espais de divulgació enmig de tanta competència entre candidatures.

Posteriorment, a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després del franquisme, Xirinacs va voler presentar-se de nou amb el BEAN, però fou quan una sèrie de personalitats destacades va constituir una candidatura competidora, que es va fer anomenar Nacionalistes d’Esquerra, que en un primer moment havia d’estar dirigida per en Josep Benet, però que després va estar encapçalada per en Jordi Carbonell.

Des de Nacionalistes d’Esquerra es va fer cas omís de les crides del BEAN a anar en coalició. A les eleccions del 1980, cap de les dues llistes va obtindre representació parlamentària. Durant aquella següent campanya, entre els militants i simpatitzants del BEAN corria la veu que Nacionalistes d’Esquerra havia rebut trenta milions de les antigues pessetes de part del Partit Comunista Italià a canvi de no anar juntament amb Xirinacs. Els hi dèiem «Els submarins del PSUC».

Fou així com Xirinacs va quedar exclòs de la política activa. Els dos blocs enfrontats durant la Guerra Freda, com lladres de fira, expulsaven a un possible competidor de l’escenari polític.

Veient aquest recorregut, podem compadir-nos d’en Xirinacs, però jo el prefereixo recordar com aquella persona honesta que, després d’abandonar la política activa, va treballar de valent amb l’Agustí Chalaux i un grup de persones amigues amb la bona intenció d’elaborar una proposta de model polític, econòmic i social per tal de fer front a la misèria material, la corrupció i els abusos de poder.

Gràcies també a Xirinacs el fet d’oferir-nos entre el seu llegat el seu model filosòfic de coneixement de la realitat, Globàlium, que permet classificar ordenadament tot el coneixement humà, «des de Déu fins a una espardenya».

Brauli Tamarit Tamarit.
Dijous, 25 d’agost del 2022.