Mentre ens intenten convèncer que el nostre planeta s’adreça cap a un escalfament global, utilitzant fins i tot noies joves com Greta Thunberg, recordem a altres investigadors, com els oceanògrafs Maurice Ewing i William Donn, que ens van explicar a «Science» el 15 de juny del 1956 com es forma una Edat de Gel.
En el present article de juliol de 2015 se'ns informa que un grup d'investigadors dirigits per Valentina Zharkova afirma que el nostre planeta s’adreça precisament cap a una nova Edat de Gel. Encara que, és clar, si els governs d'un nombre creixent d'estats disposen d'eines artificials per a alterar el clima a voluntat, dependrà d'aquests aprenents de Professor Bacterio si ens morim congelats o si el clima es torna més benigne.
Equip del Centre d’Estudis Joan Bardina.
Diumenge, 24 de novembre del 2019.
ABC. Dissabte, 18 de juliol de 2015.
Prediuen una nova Edat de Gel per a l'any 2030.
El procés seria similar al que va congelar bona part del món durant el segle XVII i principis del XVIII.
El Sol, en una imatge del Solar Dynamics Observatory, de la NASA el passat 15 de juliol del 2015. NASA.
José Manuel Nieves.
Actualitzat: 18-7-2015, 3h31'.
La notícia ha causat impacte entre climatòlegs de tot el món. I no és per a menys. Un grup internacional d'investigadors, liderat per V. Zharkova, de la Universitat de Northumbria, acaba de revelar, durant la Trobada Nacional d'Astronomia a Llandudno, a Gal·les, que estem a punt d'experimentar una nova «Petita Edat de Gel» similar a la que va congelar una bona part del món durant el segle XVII i principis del XVIII. Serà entre 2030 i 2040.
Com és sabut, el camp magnètic del Sol varia al llarg del temps. I aquestes variacions magnètiques en l'ardent atmosfera solar tenen una influència directa en la radiació electromagnètica que emet l'astre rei, així com en la intensitat dels seus fluxos de plasma i en el nombre de taques en la seva superfície. La variació en la quantitat de taques solars té una estructura cíclica, amb màxims que es produeixen cada onze anys i que tenen efectes concrets sobre el medi ambient de la Terra. Aquests efectes poden mesurar-se observant la presència de certs isòtops (com el carboni 14 o el beril·li 10) en glaceres o en els arbres.
Però existeixen nombrosos cicles diferents que es repeteixen una vegada i una altra, amb diferents períodes i propietats, encara que els millor coneguts són els d'onze i noranta anys. El primer es manifesta amb una reducció periòdica de taques sobre la superfície solar. I la seva variant de 90 anys s'associa amb la reducció periòdica en el nombre de taques en determinats cicles d'onze anys.
En el segle XVII es va produir un prolongat període de calma, anomenat «el Mínim de Maunder», que es va estendre des de 1645 a 1700 i durant el qual les taques solars pràcticament van desaparèixer per complet. Durant aquest període, en efecte, a penes es van comptabilitzar unes 50 taques solars en lloc de les prop de 50.000 habituals. L'anàlisi de la radiació solar, a més, ha demostrat que els seus màxims i mínims coincideixen gairebé sempre amb els màxims i mínims en quant al nombre de taques.
Ara, en un ampli estudi publicat en tres articles diferents, els investigadors han analitzat el camp magnètic de fons de tot el disc solar durant tres cicles complets d'activitat (del 21 al 23), aplicant el denominat «anàlisi de components principals», que permet reduir la dimensió de les dades i el soroll estadístic per a identificar només les ones que contribueixen en major mesura a les dades d'observació. El mètode podria comparar-se a la descomposició de la llum blanca mitjançant d'un prisma, per a detectar per separat les freqüències dels diversos colors de l'espectre lluminós.
Com a resultat, els investigadors van aconseguir desenvolupar un nou mètode d'anàlisi, que els va ajudar a descobrir que les ones magnètiques es generen en el Sol per parelles, i que la parella principal és suficient per a donar compte del 40% de la variació de les dades. Per tant, es pot considerar a la parella principal d'ones com a responsable de les variacions del camp dipolar del Sol, que canvia la seva polaritat de pol a pol en cada cicle d'activitat d'onze anys.
Utilitzant el seu nou mètode d'anàlisi, els científics van descriure l'evolució d'aquestes dues ones i van calcular la corba de variació de les taques solars (principal indicador de l'activitat solar). El primer que van fer va ser predir l'activitat magnètica del sol en el cicle 24 (en el qual estem actualment, des de 2008), i les seves dades van coincidir en un 97% amb les observacions directes.
Animats per aquest èxit, els autors de la recerca van decidir estendre la predicció als dos cicles següents (el 25 i el 26) i van descobrir que la parella principal d'ones provocarà en aquest període un nombre de taques molt escàs. Allò que portarà a una forta disminució de l'activitat solar cap a 2030 o 2040, comparable a les condicions que van existir durant el Mínim de Maunder en el segle XVII.
Aquesta reducció de l'activitat implica una disminució de la radiació solar de 3W per metre quadrat, més del doble de l'habitual, la qual cosa portarà a una recrudescència hivernal extrema i a estius molt freds. «Molts estudis han mostrat que el Mínim de Maunder va coincidir amb la fase més freda del refredament global (en el segle XVII), fins al punt que se la coneix com a "Petita Edat de Gel" –afirma Helen Popova, física de la Universitat Estatal Lomonosov de Moscou–. Durant aquest període es van patir hiverns molt freds a Europa i Nord Amèrica. Durant el Mínim de Maunder l'aigua de rius com el Tàmesi o el Danubi es va congelar, el Moskva es cobria de gel cada sis mesos, la neu cobria les planes tot l'any i Groenlàndia estava coberta de glaceres». Helen Popova és la investigadora que va desenvolupar el model matemàtic que ha permès predir l'evolució de l'activitat magnètica del Sol.
Una atmosfera terrestre més freda.
Si es produeix en l'activitat solar una reducció similar a la registrada durant el Mínim de Maunder, també l’atmosfera terrestre es refredarà. Segons Popova, si les actuals teories sobre l'impacte de l'activitat solar en el clima terrestre són certes, llavors el proper mínim de 2030 portarà un refredament significatiu, molt similar a l'esdevingut durant el segle XVII.
No obstant això, només durant els pròxims entre 5 i 15 anys serà possible tenir una certesa absoluta sobre l'encert d'aquestes prediccions.
«Atès que el nostre futur mínim tindrà una durada d'almenys tres cicles solars, que és d'uns 30 anys, és possible que la disminució de la temperatura no sigui tan dràstica com durant el Mínim de Maunder –explica Helen Popova–. Però hem d’examinar les dades amb detall. Estem en estret contacte amb climatòlegs de diversos països i continuarem treballant en això».
La idea que l'activitat solar afecta al clima en la Terra va aparèixer fa ja molt de temps. Se sap, per exemple, que n’hi ha prou amb una lleugera variació d'un 1% en l'activitat solar per a causar canvis mesurables en la distribució de temperatures i del flux d'aire en tot el planeta. Els raigs ultraviolats tenen efectes fotoquímics, que porten a la formació d'ozó en l'atmosfera, a una altura de 30 o 40 km. I el flux de raigs ultraviolats augmenta considerablement quan es produeix una flamarada solar. L'ozó, que absorbeix els raigs del sol prou bé, s'escalfa com a conseqüència d'aquest augment de radiació i afecta als corrents d'aire en les capes baixes de l'atmosfera i, en conseqüència, al clima.
També l’emissió de partícules carregades augmenta amb l'activitat solar. I aquestes partícules assoleixen la Terra i es mouen en complexes trajectòries, causant aurores, tempestes geomagnètiques i problemes en les comunicacions per ràdio.
Enllaç de l’article original en castellà:
https://www.abc.es/ciencia/20150718/abci-nueva-edad-hielo-201507172032.html
Enllaços relacionats:
Científica adverteix sobre la mini edat de gel quan el sol hiberni durant el mínim solar. International Bussiness Times. Dimecres, 12 de febrer del 2020. Inigo Monzon.
Conferència a càrrec de Francesc Colet, de «Torneu-nos el cel blau!». Plural 21, 28-11-2019.
