3.5.2. Profecia i realitat.

Hi ha el testimonialisme, que és tan criticat avui en dia en política: «aquest és testimonial...», «aquesta acció és testimonial...» i que no obstant és una de les coses més practicades pels alternatius. Que molts alternatius fan coses que saben que tal com les porten, de moment, no triomfaràn.

Posem un exemple. La comunitat de l'Arca, del Lanza del Vasto, és una comunitat que porta vint anys, -no sé quants-, d'existència, eh?, i que s'ha estès una mica, però molt poc, i no sabem si triomfarà.

M'agradarà en el col·loqui que em digueu els que coneixeu la gent de l'Arca, si ells es consideren alter o noster.

M'interessarà molt, perque si són noster es quedaràn petits tota la vida, i si són alter són, com a mínim, un testimoni profètic d'altres coses. Ara, si són alter no tindràn dogmes, i avui profetitzaràn això i demà profetitzaràn allò, d'una banda i de l'altre de les alternativetes.

Oi que esplico una miqueta allò que vull dir?. «Buenu...».

El nivell aquest profètic, fixeu-vos que jo ho descriuria... és una cosa que l'hem experimentada algunes vegades, però com que no s'ens diu, ho despreciem internament, ho menyspreem internament.

És una miqueta com... Sabeu allò que fan els sonàmbuls, que s'aixequen del llit? Hi ha sonàmbuls que s'han aixecat del llit i s'han anat a fer l'ou ferrat pel marit, -la senyora, oi?-. L'ou ferrat pel matí de l'esmorzar del marit el fa sense adonar-s'en, l'hi deixa en un platet i s'en va a dormir. Al matí següent el marit s'aixeca i es trova l'ou ferrat fet i l'esposa no s'en recorda que la fet.

Doncs això és ser profeta. No només en aquestes coses, sinó en la vida, tot. Allò que surt, allò que surt i t'empeny.

Una de les coses més boniques que hi ha en el temps dels profetes és que els reis els anaven a consultar molt els profetes, -els reis temerosos de Déu, els reis que sabien que existia un altre, de veritat-, se n'anaven a consultar al profeta. De vegades, el profeta, cosa divertidíssima, deia: «no tinc paraula de Déu, ja pots tornar cap enrera, perque no tinc res a dir-te, no hi ha res».

En canvi, fixeu-vos que els capellans, quan arriva la misa de diumenge, sempre tenen la paraula de Déu (rialles dels qui escolten), sempre!. Sempre, a tres quarts de dotze, paraula de Déu!... Paf! engeguen i pleguen. Tres minuts, un quart d'hora, vint minuts, sempre la tenen a punt. Perque?: perque no és de Déu, perque és la seva.

Amb unes quantes tècniques que s'ensenyen a la carrera de capellà... retòrica i coses d'aquestes, o els que venen cosmètica els hi ensenyen el «Dale Carnegie». Hi han tot de «trucus d'aquestus» per parar... (un tren), «Influir en el público y en los hombres de negosio», és aquesta mena de cosa.

Aleshores, el vertader profeta no sap mai quan tindrà paraula de Déu i quan no la tindrà. De vegades la té, i és un profeta, i de vegades no la té, i és merament místic.

Jo crec que en Marx, en la estapa de joventut, va actuar profèticament.

El profeta no diu solucions tècniques, és el testimoni i responsable de l'alter en aquest món, no el responsable del noster. És el responsable de l'alter i, en conseqüència, ell no dóna solucions tècniques, ell dóna un esperit, ell dóna una línia, ell dóna un testimoni, ell dóna un exemple radiant i aquesta funció és importantíssima i és molt alter.