Apartat de Jorge Aniceto Molinari.
Dia internacional de la dona.
(Abordant això gris, que sembla la teoria).
El 1910, en la II Conferència Internacional de Dones Socialistes reunida a Copenhaguen, es va reiterar la demanda de sufragi universal per a totes les dones i, a proposta de Clara Zetkin, es va proclamar el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona. La proposta de Zetkin va ser recolzada unànimement per la conferència a la qual assistien més de 100 dones procedents de 17 països, entre elles les tres primeres dones escollides per al parlament finès. L'objectiu era promoure la igualtat de drets, incloent el sufragi per a les dones. A més de Clara Zetkin cal assenyalar els noms d'altres pioneres en la reivindicació dels drets de les dones com Rosa Luxemburg, Aleksandra Kol·lontai, Nadejda Krúpskaia i Inessa Armand.
Recorrem a l'aguda memòria que ens presta avui internet, per refrescar dades que no estan prou difoses i són importants, encara que la cita que transcrivim és limitada.
L'origen és clar i contundent. La repressió i l'assassinat d'obreres tèxtils, als EUA. Això motiva per transformar-la en una fita de les lluites, també reconegudes, molts anys després per l'ONU, i que arriba als nostres dies amb renovada potència. Fruit també de l'accentuació de la crisi irreversible en què ha entrat la predominança de la manera de producció capitalista.
N’hi ha prou amb la reivindicació d'igualtat en els drets?, està clar que no s’aconsegueix amb això, però el reconeixement és molt important com a punt de partença de les reivindicacions.
No les satisfà, doncs la desigualtat neix en la lluita de classes i en l'ús que d'ella fa la manera de producció capitalista en el seu objectiu d'abaratir costos i ampliar mercats, el límit material i natural dels quals és el Planeta.
La incorporació de la dona al treball de les fàbriques era per als empresaris capitalistes una de les formes d'abaratir el treball assalariat.
El que no podia preveure el burgès empresari és que iniciava un procés de transformacions de les relacions socials que arriba profundament fins als nostres dies.
El treball de la dona era «més barat» i per això va abusar del seu ús, i fins i tot va aplicar en aquest, les mesures repressives més rebutjables en el capitalisme, com l'assassinat que dóna naixement a aquesta data.
En l'auge de l'expansió capitalista, això va significar per la repercussió i significat de les lluites un progrés enorme en drets socials per tota la humanitat. Progrés desigual i combinat, que té punts alts en les conquestes que en la matèria s'han aconseguit en els països desenvolupats i punts pendents a reivindicar en moltes zones del planeta.
A Amèrica, l'Uruguai ha estat pioner en la matèria. Seria bo, no ho farem en aquesta nota, repassar una ressenya històrica de les fites que s'han marcat en aquest procés.
En l'actualitat la situació és una altra. El capitalisme ha entrat en una crisi irreversible, i els seus corrents més estúpids parlen d'abaratir costos socials i de preparar la repressió i la guerra contra la societat en el seu conjunt i en particular contra els avenços dels drets de les dones treballadores.
El que ens preocupa és que el moviment que feliçment va creixent a tot el món tingui clar que els objectius per a ésser assolits no n'hi ha prou amb la igualtat de drets de l'home i la dona, –que és important–, sinó que cal preparar la transició per la mort en pau de la predominança de la manera de producció capitalista.
I això no s'aconsegueix en la confrontació de models sinó en mesures de transició que avui estan abast de tota la humanitat en la mesura que hi hagi la voluntat política d'aplicar-les. Voluntat política que el moviment de les dones a tot el món és prova que aquesta pot ser ràpidament construïda.
No obstant això com en el procés dels Fòrums Socials Mundials, on l’extensió del moviment i el difús de la concreció programàtica ha fet que no faltin els elements de provocació per impedir que això es plasmi.
La manifestació a Montevideo va ser important. Hi ha hagut moltes importants, com la del sepeli de Liber Arce el 19681. En aquella, la provocació tenia un objectiu, desviar l'atenció de l'acció massiva cap a la protesta individual sense sentit. En aquest cas va ser molt menor però no per això s’ha de deixar de censurar.
L'antídot com en aquell temps és la capacitat per construir programa, i això val tant per a l'Uruguai com per a Espanya, per exemple, on també les manifestacions van marcar una fita en un context social que ja no aconsegueix equilibris.
La desigualtat és una realitat que exigeix ser superada. Les mobilitzacions parlen per si soles d'una alt nivell de consciència, però alhora emergeixen en un món on la crisi del capitalisme és ja irreversible, i els efectes de la guerra particularment en i contra les dones s'estenen i l'anomenada igualtat de gèneres no és suficient com a reivindicació programàtica, sinó que ha d'estar acompanyada per la construcció de la voluntat política per acabar amb els paradisos fiscals, per fer que el sistema impositiu proveeixi dels fons que la societat necessita, fins i tot per a la conrear la mateixa, de la circulació dels diners i no del consum, els salaris i les pensions com és la realitat actual.
Es té consciència d'això?: en l'exemple de 1968 (Liber Arce), estàvem ja submergits en un procés en què començaven a instaurar-se les anomenades dictadures «cívic-militars». Avui la situació és encara més greu, cal aturar l'extensió de la guerra i això suposa l'organització de la societat per desmantellar la indústria que la impulsa. Això exigeix mesures programàtiques universals que el moviment de les dones en el món està mostrant que són possibles.
No tenim dubtes de quin hauria de ser el proper pas: construir la voluntat política sobre la base d'un programa que efectivament pugui transformar aquesta realitat traumàtica d'avui. Aquest programa ja existeix i en la pròpia ONU se li ha esbossat.
Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo. Diumenge, 11 de març del 2018.
Nota:
1Aquests fets són paradigmàtics. S’acompleixen 50 anys i sobre ells que nosaltres coneguem no hi ha hagut una investigació exhaustiva que determini d'on va sorgir l'ordre del tret que va acabar amb la vida de Líber Arce i d'on van sorgir les ordres per realitzar els excessos en el centre de Montevideo, que desviessin l'atenció després de la impotent manifestació que acompanyés el sepeli. Segurament ja estaven treballant els «serveis» per corrompre a la policia i les forces armades, que va culminar amb el cop d'Estat de juny del 1973 i la tragèdia posterior les seqüeles de la qual encara vivim.
És la pel·lícula que han tractat de repetir a Veneçuela, amb un marc diferent i amb un panorama en el món on davant de la crisi ja no poden operar de la mateixa manera.
