Apartat de Jorge Aniceto Molinari.
Paradisos fiscals i entitats offshore: regne de la impunitat.
(Abordant això gris, que sembla la teoria).
La Jornada. Dimecres, 6 de novembre de 2017. Editorial. Procedent d'Other News. Després, el nostre comentari:
La revelació de més de 13 milions de documents sobre l'actuació de l'operadora de serveis offshore Appleby, amb oficines a Bermudes, Illes Verges, Illes Caiman, Guernsey, l'illa de Man, Jersey, Maurici i les Seychelles, posa al descobert un vast llistat de polítics encastellats, magnats, figures de l'espectacle, de l'esport, així com grans empreses de diversos països –Mèxic, entre ells– que recorren, en forma esporàdica o regular, a l'opacitat que donen els anomenats paradisos fiscals per efectuar operacions de compravenda, triangular recursos i fundar o liquidar corporacions a cobert de la fiscalització governamental i de la mirada pública.
Tot i que la filtració, divulgada ahir pel Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació, no permet concloure la comissió de delictes per part dels involucrats en aquestes operacions, tot i que sí que deixa veure la determinació d'importants actors de la política i els negocis de mantenir en secret de bona part dels seus moviments financers. Així mateix, fa evident que una part fonamental de transaccions determinants per a l'economia mundial transita pels àmbits offshore, i que tot això anterior és vist com assumpte rutinari i normal pels nombrosos usuaris de paradisos fiscals. A la llista de clients de Appleby figuren les signatures Nike, Apple, Uber, Amèrica Mòbil, Femsa, Grup Model, Cemex, Walmart de Mèxic, i fins i tot empreses públiques com Petrolis Mexicans. El president colombià, Juan Manuel Santos; la reina Isabel II; el secretari de Comerç dels Estats Units, Wilbur Ross, així com el gendre i assessor de Donald Trump, Jared Kushner. A més, potentats com George Soros, Carlos Slim i Alberto Baillères González; els polítics priístes Ernesto Gil Elorduy i Joaquín Gamboa Pascoe (mort l'any passat), i cantants com Bono i Madonna.
És probable que les revelacions comentades aportin elements per emprendre, en alguns casos, investigacions judicials contra les persones físiques i morals referides; en altres s'arribarà a la conclusió que les operacions realitzades en els paradisos fiscals es van fer amb respecte a les lleis. Tot i així, hi ha una descoratjadora immoralitat en el fet que xifres astronòmiques de diners es moguin al món, en forma regular i quotidiana, per circuits financers opacs que faciliten el rentat de diners, la defraudació fiscal, l'ocultació de saquejos a l'erari i les activitats il·lícites.
És inadmissible i exasperant, a més, constatar que el sistema offshore és un instrument que només està a l'abast d'un grapat de magnats, poderosos de la política i personalitats amb influències i diners, mentre que la gran majoria dels ciutadans no disposa més que d'institucions bancàries que no es caracteritzen per les seves bones pràctiques ni per atorgar als seus clients rendiments mínimament justos.
Resulta igualment desolador el cinisme estructural dels sistemes financers internacionals, interconnectats amb àmbits opacs, dels governs, que no posen límits ni mecanismes de supervisió als seus causants que operen en paradisos fiscals, i dels organismes internacionals, que per una part pregonen la necessitat de combatre el rentat de diners i per l'altra toleren l'existència de zones fosques, com les referides.
Cal preguntar quantes revelacions més s'han de fer –no cal oblidar: al cas Appleby el precedeixen els Panamà Papers i l'escàndol Odebrecht– perquè s'arribi a la conclusió, en nom de la transparència i àdhuc el decòrum, que el sistema offshore ha de ser suprimit de l'economia mundial.
El nostre comentari:
Hem ressaltat per la nostra part la frase final ja que no es tracta només i fonamentalment de la transparència i el decòrum. És el treball –el nivell ocupacional– en el món i el perill real de l'aprofundiment encara més de la guerra.
Quin país no té avui organitzada la seva activitat econòmica, el treball de la seva gent, sobre l'existència d'aquest fenomen que actuant sobre el global de l'economia com es denuncia, fa insostenible l'equilibri de l'aparell productiu?: Es conviu amb això, i són molt pocs els que es preparen per a un canvi que a aquesta altura dels esdeveniments es fa imprescindible per caminar amb certeses cap a un món millor.
Avui el control nacional dels capitals per mínim que sigui –no parlem ja d'impostos–, suposa el no ingrés d'aquests a la zona que els imposi, i això determina que el treball quedi supeditat en la seva major part al que pugui fer l’estat. Els límits per a aquesta possibilitat d'organitzar el treball –de donar treball– són cada cop més estrets, pràcticament inexistents, per les característiques que determinen la necessitat de més espai econòmic, on qualsevol emprenedoria empresarial, particularment els d'índole cooperatiu han d'encaixar dins d'ell per a ser rendibles o estar sotmès als aparells burocràtics estatals, que ara entren en una crisi cada cop més pronunciada i en la qual també arrosseguen el funcionament de la democràcia mateixa.
Quina possibilitat hi ha de posar-li un picarol al gat? Hi ha dos instruments per generar una transició de l'economia sense transparència i sense decor, a una que comenci a tenir-ho: imposar la unitat monetària universal, i un sistema impositiu també únic i ecumènic basat sobre la circulació dels diners, on cap document que signifiqui moure diners hauria de ser vàlid si no està degudament registrat on la societat democràticament ho determini.
L'emissió actual aparentment descontrolada de les principals monedes existents al món, és estrictament controlada pels comandaments dels complexos empresarials multinacionals, i sotmesa a un nombre enorme de projeccions i d'especulacions, de la qual participen els generadors dels propis paradisos fiscals, en un espai absolutament demencial, en què es juga el destí de la humanitat, per la intensificació de la guerra i de la seva indústria, i sense cap possibilitat de canvi en la persistència de la predominança d'aquesta manera de producció. Per al comú de la gent, les cotitzacions de les monedes són un joc incomprensible, que en les condicions actuals sempre amenacen el seu nivell de vida, també l'economia dels empresaris independents i es fa en última instància en benefici de la subsistència de burocràcies estatals, especuladors canviaris i d'organismes financers multinacionals.
Avui, 7 de novembre de 2017, per exemple, a 100 anys de la revolució russa, el món podria prendre la determinació que a partir d'ara, cap transacció serà vàlida si no està degudament registrada, per descomptat que es pot prendre qualsevol altra data però quan abans es determini millor. Sabem que és una tasca que requereix reunir el millor de la humanitat en tots els camps del saber humà, particularment en el jurídic i en l'econòmic. La seva realització amb els mitjans tècnics actuals pot fer-se immediatament.
Què necessitem perquè això succeeixi?: voluntat política. Llavors mans a l'obra, perquè partit, sindicat, església, etc. etc. que no es pronunciï sobre això s'ha de responsabilitzar pel dany que provoca la demora de no fer-ho.
Mujica ho va plantejar a l'ONU (setembre del 2013), però després només hi ha hagut silenci; cal reprendre el plantejament i de les insinuacions passar a les propostes concretes.
Insisteixo no és només la transparència i el decòrum; és el treball de la gent i el futur de la humanitat que ha de passar de la demència econòmica (que implica també altres demències) a la planificació conscient i democràtica.
Dies passats en una nota que té molt a veure amb això, en un altre pla, el de la salut dèiem: Avui hi ha condicions materials com per a dur digitalment les històries clíniques de tots els que habitem el planeta terra, però a més per si això fos poc, els avenços que s'han desenvolupat en matèria de detectar la possibilitat d'afeccions per a cada ésser humà i la mesura del seu cost en relació amb el conjunt de l'economia no deixa de sorprendre'ns. Ja no són necessaris exàmens que per la seva erogació eren patrimoni d'un sector privilegiat de la societat, i sense els quals li era impossible als metges diagnosticar correctament. Ens atrevim a dir que la immensa majoria dels costosíssims exàmens en curt termini seran cosa del passat1.
És el contrast entre l'avanç tecnològic i les misèries a les que el capitalisme sotmet a milions i milions d'éssers humans.
El 2001, es va convocar al primer Fòrum Social Mundial, a Porto Alegre (Brasil). Va ser una experiència formidable, però alhora frustrant, perquè no va trobar una identitat programàtica fruit de la influència encara de les tendències que pretenien confrontar un model alternatiu al capitalisme, quan del que es tracta és de posar-se d'acord universalment en quines mesures de transició són necessàries per donar mort en pau a la predominança d'aquesta manera de producció; potser ara ja estiguem en condicions de fer-ho, reunint als que políticament estiguin disposats a encarar l'obra.
El món que amb optimisme estem en condicions de planificar es recolza en allò que la humanitat ha construït, les seves possibilitats són immenses i els perills també. És l'alegria de gaudir la vida sense por de la mort. La societat del pa i de les roses.
Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo. Dimarts, 7 de novembre de 2017.
Nota:
1Vegeu a l'arxiu de columnes de UYpress: «La salut de la gent».
