Apartat de Jorge Aniceto Molinari.
Se l’anomena: crisi catalana.
(Abordant això gris, que sembla la teoria).
Per segona vegada en pocs dies recorreixo a la bona tasca de difusió de textos per a la reflexió i el debat, que fa Néstor, per aportar les meves opinions.
Divendres, 27 d'octubre de 2017.
Com d’efímera serà la república catalana?
Els mitjans de comunicació espanyols, la majoria dels seus dirigents polítics, insisteixen en sostenir que la independència catalana no se sostindrà més que unes poques hores.
El menyspreu a la voluntat de més de 2 milions de persones que el passat primer d'octubre va votar per la independència i la república, és evident. Els independentistes són acusats d'irresponsables com a mínim, i asseguren que la independència no es concretarà de cap manera.
Obliden que en les últimes eleccions legislatives, van votar poc més de 4,3 milions d'habilitats per votar, de manera que 2,1 milions que van votar per la república i la independència el primer d'octubre, en una consulta popular sense grans garanties i amb la intervenció de la policia nacional que va tancar centres de votació. És una base important i un reflex que no es tracta d'alguns trasbalsats que van emprendre un camí sense perspectives.
La votació per la independència al parlament català va ser per 70 vots de 82, després que 53 diputats de l'oposició es retiressin de sala.
Els dirigents del Partit Popular (dreta) acusen els independentistes de «colpistes», «sediciosos» i que s'ha d'aplicar totes les mesures necessàries per «restituir» la democràcia i la legalitat.
És probable que l'aparell de l'Estat espanyol intervingui en el govern català, destitueixi el govern regional i el Parlament regional, i es produeixin moltes detencions, però l'entusiasme popular que ha anat creixent en les últimes setmanes, està sembrant una llavor que no serà fàcil d'evitar que algun dia germini.
L'únic cop que Catalunya es va constituir en república, va ser en el 6 d'octubre de 1934 quan va tot Espanya era una república. Però els catalans resisteixen a la família reial dels Borbó des de 1714, quan la ciutat de Barcelona va ser assetjada durant un any, i després de la seva caiguda, centenars de resistents van ser afusellats, tota l'escassa autonomia catalana eliminada, i fins l'idioma prohibit. El rei espanyol que va ordenar llavors aquestes mesures, era Felip V. L'actual rei va prendre el seu nom en ser ungit, i es va denominar Felip VI.
Dues hores i mitja després de la declaració d'independència catalana, el consell de ministres espanyol va començar a posar en pràctica l'article 155 de la seva Constitució que permet intervenir els governs autònoms. L'article mai va ser reglamentat i la seva aprovació pel Senat és un xec en blanc perquè el govern de Mariano Rajoy l’apliqui segons el seu criteri.
D'antuvi ja va transcendir que el consell de ministres va aprovar la destitució del president del govern autònom català, Carles Puigdemont, i tots els seus consellers, i dissoldre el parlament català. No està en clar de quina manera ha de procedir a aquesta dissolució.
En aquests dies també s'han manifestat contra la independència alguns importants dirigents d'esquerra, i diversos ex comunistes ortodoxos.
Argumenten que aquesta ideologia propugna un món sense fronteres i de constituir nous estats és contraproduent i no enforteix la lluita contra el neoliberalisme.
De fet, els fundadors del marxisme, tot i que anunciaven un món sense fronteres, no parlaven d'un govern mundial únic, sinó més aviat l'acció de les comunitats per mantenir les relacions socials. En un món ja governat per les potències econòmiques amb la concepció que el capitalisme és la fi de la història, potser el «pas enrere» de tornar a les comunitats, sigui una resposta provisoria per avançar després a un món com somiava John Lennon a «imagine».
Encara aquest divendres a la nit, milers de persones festegen als carrers i els edificis públics retiren les banderes d'Espanya i per ara la substitueixen amb la bandera de la Unió Europea, organisme que ha dit que l'únic interlocutor és el govern de Madrid.
Ricardo.
La meva resposta:
El centre de la meva anàlisi està en la frase que m'he permès remarcar.
L'economia mundial avui està comandada pels conglomerats empresarials multinacionals amb caps visibles en els grups financers, els estats majors empresarials. A càrrec dels Estats va quedant un cada cop més reduït espai com a resultat de l’esgotament cada cop més pronunciat de la taxa general de guany i dels cada cop més durs enfrontaments per la seva consecució.
Llavors les reivindicacions de les nacionalitats que tenen una justificació històrica, des del punt de vista econòmic poden significar un cert respir, que a la pràctica pot fins i tot resultar contraproduent per la por dels empresaris capitalistes en la inestabilitat política com s'informa que està passant avui a Catalunya.
Però d'aquí a concloure que el destí futur de la humanitat està en el desenvolupament autònom de les comunitats en la realitat present del capitalisme ja no és tan senzill.
D'antuvi el tema en el seu moment i tenint en compte una altra època va ser analitzat per Frederic Engels, intervenint directament en una rica polèmica ideològica amb els corrents anarquistes, amb un text: «sobre l'autoritat», que tendeix a mostrar que aquesta forma de producció que avui predomina al món, necessita d'ordres unificats per realitzar la producció i que per superar-les sense produir una catàstrofe en l'aparell productiu de la humanitat, ha de crear un comandament superior, al qual han de ser imposades les normes democràtiques amb què ha vingut costosament avançant la humanitat.
Hem insistit tossudament que per imposar aquestes pautes democràtiques cal que hi hagi una mesura monetària única i universal, i que es convingui també en forma ecumènica, que els impostos han de ser únicament i exclusivament dirigits cap al moviment dels diners, que allò produït ha de ser per a atendre en forma eficient i rendible (sense costos burocràtics per al comú de la gent) la salut, l'ensenyament, l'habitatge, i el treball de tota la gent, sense exclusions, planificant obres universals que avui ja són imprescindibles però que a els inversors capitalistes no els resulten rendibles, que per a la humanitat significarien un salt en qualitat de vida.
Potser, aconseguit això, el conflicte estaria ubicat en com s'administra, però és tan gran la possibilitat d'alliberar recursos, que avui reté la crisi capitalista, que la humanitat entraria en una etapa superior, on segurament la gestió prendria formes cooperatives com també l’analitza el propi Frederic Engels. Fent d'aquesta formes organitzatives empresarials un instrument d'organització de polítiques globals amb un paper superior de la democràcia, i no com passa actualment amb les cooperatives sotmeses a la lluita per la subsistència empresarial.
Avui al planeta podrien proclamar-se infinitat de repúbliques independents, com tantes són les diferents comunitats, construir quilòmetres i quilòmetres de murs establint noves fronteres o protegint les actuals, però no podrien superar una crisi ja irreversible de la predominança de la manera de producció capitalista.
La base real del reclam actual català és sortir de l'asfíxia amb què el desenvolupament actual del capitalisme els acuita, ara unir aquest objectiu a la identitat nacional pròpia, pot ser tremendament contraproduent, generar un objectiu molt limitat, que poden tenir justificacions històriques múltiples, no resol el problema central que avui les estimula, com ha passat a Europa. La cançó segueix sent sàvia: «no hi ha salvació sinó és amb tots».
Sabem que hi ha qui en el seu utopia pensen –estan en el seu dret– que aquesta nacionalitat té sortida si estatitza la seva economia en una mena de «stalinisme tardà» posicions que fins i tot es sostenen per al conjunt d'Espanya i encara somiant amb manejar això amb una afectació mínima de les estructures de classe, que la societat espanyola manté, com si tan gran empresa pogués fer-se en els marcs nacionals i sense una superació en avanç de l'aparell productiu, que avui té la seva clau no als Estats sinó en l'economia mundial.
Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo. Diumenge, 29 d'octubre de 2017.
Nota:
L'administració del lloc web del Centre d'Estudis Joan Bardina es limita a reproduir i a traduir aquest article, en funció al dret que té el seu autor a la llibertat d'expressió i a la necessitat que aquest article desvetlli el debat sobre les idees i propostes que transmet, però sense que per això comparteixi el mateix parer sobre el seu contingut.
