Apartat de Jorge Aniceto Molinari.

La dictadura del proletariat.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Al programa «Todas las voces» («Totes les veus») de Montecarlo Canal 4 de Montevideo, el mateix que va portar a un diputat de l'oposició veneçolana que va admetre que no havien obtingut les signatures per al referèndum revocatori, l'inefable Cdor. Conrado Hughes (recordem que Coni era un dels bons habituals dins l'Institut 1815 que patrocinava l'inoblidable General Líber Seregni), fa per la negativa la millor explicació d'alguna cosa que per a l'esquerra és tan difícil d'entendre com és el concepte de Dictadura del proletariat.

Hughes explica que els sindicats i les centrals sindicals no haurien d'existir i que per tant cada treballador hauria de negociar directament el seu contracte de treball, i els conflictes es dirimissin davant les institucions jurisdiccionals de l'Estat sense necessitat d'aquests intermediaris, deixant així la més plena llibertat al mercat. El que Marx i Engels defineixen com la Dictadura de la burgesia.

Hem mostrat en altres notes com el desenvolupament del capitalisme en general ha estat afavorit per les revolucions que han ampliat el marc dels drets dels treballadors, –entre d'altres un major nivell de consum–, fent que el sacrosant mercat fos més ampli i la possibilitat rendible de la inversió capitalista més gran. Procés que té límits i que ja comencen a visualitzar-se clarament. Una mica d'això és el que va raonar Bismarck per donar impuls a la creació d'un sistema de seguretat i prevenció social, a finals del segle XIX i en plena expansió del desenvolupament capitalista.

L'avidesa capitalista mai s'ha pogut autogovernar i contradictòriament ha necessitat de l'organització dels treballadors perquè posessin límits a les seves apetències i permetre l'amplitud d'un mercat ampliat per les reivindicacions dels treballadors i la generació de drets socials.

Fins aquí tot bé, ara a les idees –com les del Cdor. Hughes– del desenvolupament del capitalisme, van respondre a les idees per defensar els nuclis organitzats de treballadors, que clarament van prendre dos rumbs inicials diferents, els que es van adaptar a les necessitats del desenvolupament capitalista i fins i tot votant els crèdits de les guerres, per a les aventures bèl·liques de aquests sectors quan ofegats recorrien a aquest camí per l'alleujament econòmic. L'altre corrent va tractar de programar la resistència a la tragèdia de la guerra amb iniciatives que permetessin superar el tràngol i mantenir l'activitat, en benefici de la gent, de l'aparell productiu i de l'entramat social.

És el que en una dimensió menor passa quan una empresa entra en crisi, i els seus treballadors armen una cooperativa per mantenir la seva activitat productiva i procurar així continuar el seu manteniment.

La revolució russa liderada pels bolxevics, tenia una direcció que declarava i actuava d'acord als ensenyaments de Marx i d'Engels, i tota la tasca ideològica que Lenin elaborava en el mateix sentit, era una direcció que reivindicava la Dictadura del proletariat alhora que assenyalava, que sent això necessari per defensar el dret dels treballadors com ho és avui un sindicat o una central sindical, el seu objectiu no era el de construir un model de societat alternatiu al capitalisme, sinó el d'acompanyar el seu desenvolupament fins a l'esgotament de les seves formes, construint una transició que permetés a la predominança del capitalisme morir en pau. De Marx vam aprendre que cap mode de producció abandona el seu predominança en l'escena de l'economia mundial fins a esgotar totes les seves possibilitats, comprenent a més que aquest moment en la història arriba. L'endeutament en permanent creixement dels Estats, les emissions demencials de moneda ja sense cap suport a la producció, l'augment dels paradisos fiscals, l'augment del treball en negre ara particularment en els països desenvolupats, són els símptomes febrils d'això.

És més, Lenin en 1916 va preveure que el curs del desenvolupament del capitalisme portava al fet que aquest anava a ser governat des dels complexos empresarials multinacionals en detriment directe de les estructures burocràtiques estatals, fet que a la vida es va compassar amb l'elaboració d'una política d'acord, amb el naixement del neoliberalisme després de les segona guerra mundial, amb les directives elaborades des de Mont Pellerin.

Per tant ni Marx, ni Engels, ni Lenin van pensar en la Dictadura del Proletariat com la dictadura exercida des del govern d'un Estat amb la seva activitat econòmica totalment estatitzada, per la senzilla raó que no eren estatistes. Com tampoc ho era Batlle y Ordóñez a l'Uruguai.

La deformació que intencionadament va introduir l'estalinisme, amb la col·laboració de la «intel·ligència» burgesa, fa que avui per exemple, quan un treballador exerceix la vaga no pensi que això és precisament el que neix del seu dret a exercir la Dictadura del proletariat davant la Dictadura de la burgesia, i sí pensi en drets que s'han incorporat per la lluita dels treballadors a les Cartes magnes dels diferents països; el Cdor. Hughes això ho té clar i per tant no admet aquest dret, però a més invocant alguna cosa que no existeix i és que aquesta situació és la que no permet desenvolupar l'economia precisament en moments en què el capitalisme està arribant als seus límits de rendibilitat mesurats en la taxa general de guany que fa que totes les economies estatals han entrat en crisi i que la defensa del treball dels nostres treballadors nacionals semblaria impossible defensar sense competir amb altres treballadors en el món, una mica d'això sosté Trump amb la seva política de murs.

No és l'objectiu d'aquesta nota, i ja ho hem fet anteriorment, no estem en presència de la fi del treball, sí estem en presència d'una crisi de rendibilitat de les inversions i per tant del treball organitzat per la manera de producció capitalista, exercida mitjançant les monedes, els impostos, i els endeutaments: la Dictadura de burgesia.

Veneçuela és un dels exemples més paradigmàtics d'aquesta situació, en no tenir possibilitat de governar la seva moneda pròpia, i dependre així de les maniobres dels que la fan servir, –i que en molts dels casos ni tan sols tenen partit, com passa a l'Argentina– i que alhora estimulen tota la propaganda adversa que el sistema s'encamina a una estatització total per impedir aquest tipus de maniobres, el que justificaria, en la seva tesi, l'enderrocament d'un govern «comunista» que va assumir mitjançant el vot popular, i que a diferència d'una altra època en la nostra Amèrica compta amb el suport d'un exèrcit amb formació nacionalista.

Es confon més amb l'exemple de Cuba que va poder comptar per al seu desenvolupament amb la Unió Soviètica ja en temps del post stalinisme, que avui tracta ordenadament de vincular-se al mercat mundial, sobre la base de fortaleses socials construïdes per la revolució en temes que es destaquen com la salut i l'ensenyament.

100 anys de la revolució d'octubre semblaria un bon motiu, per estudiar, analitzar i debatre sobre coses tan importants que fan al futur tot de la humanitat, que inexorablement s'acosta a un punt crucial de definicions. La predominança de la manera de producció capitalista arriba a la seva fi i necessita d'una transició que li permeti morir en pau. La mort també d'un període històric on la direcció (la dictadura) de la societat sempre va estar en mans de l'elit d'una classe.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 30 d'agost de 2017.