Apartat de Jorge Aniceto Molinari.
Les possibilitats actuals d'un estalinisme.
(Abordant això gris, que sembla la teoria).
Coneixem molts intercanvis sobre la situació de Veneçuela, en la qual hi ha un sector d'intel·lectuals que expressen que s'està instaurant una mena de neo-estalinisme.
Coneixem que a nivell de l'esquerra és un tema no saldat, o potser mal saldat.
Derrotada la direcció leninista de la revolució russa, que declarava expressament que el seu objectiu no podia ser la implantació del socialisme, sorgeix sobre la base de la burocràcia estatal la teoria del socialisme en un sol país.
No han estat pocs els companys que van pensar honestament que el que es va fer era inevitable, que era necessari, imprescindible estatalitzar l'economia per imposar un model que oferís una alternativa al desenvolupament del capitalisme i com a contrapartida assenyalen que aspiren a fer el mateix sense els mètodes criminals de l'estalinisme. Sintetitzen en què socialisme és igual a propietat estatitzada.
Ningú pot negar el dret a pensar d'aquesta manera, el que no és admissible és identificar això amb el pensament de Marx, Engels, Lenin, o en el cas de l'Uruguai amb el de José Batlle y Ordóñez.
La història ha mostrat més enllà de tragèdies com les de la revolució espanyola, que aquest tipus de construcció ha tingut cabuda en tot un període històric, en els quals s'han desenvolupat entre altres la revolució xinesa i la cubana.
La revolució russa –de la qual commemorem 100 anys– va ser la resposta organitzada sobre la base d'una resposta ideològica tan completa com no ha conegut una superior la humanitat.
Sent derrotada va deixar un bagatge d'avenç social i de coneixements que la humanitat ha vingut aprofitant encara sense arribar a la profunditat d'anàlisi d'aquesta etapa, la nostra aspiració és reprendre aquest nivell de coneixements.
Costa d'entendre en la dinàmica de l'economia, com les revolucions i els avenços socials, que es pretenen qüestionen al capitalisme, en el període d'avenç de la predominança d'aquesta manera de producció cada un d'aquests fets significa una ampliació de la seva base. Un exemple d'això i en la pròpia administració d'un Estat capitalista són els conceptes de Bismarck per desenvolupar la seguretat social.
Ara costa entendre que una manera de producció neix, es desenvolupa i comença a preparar la seva mort, començant per la mort de la seva predominança i l'inici d'un període de transició com el que avui necessitem començar a viure.
El capitalisme necessita consumidors, aquests consumidors en un molt ampli període històric van ser bolcats pels avenços de les revolucions en els drets dels treballadors del món.
No obstant això avui estem en els límits de la rendibilitat capitalista, en la seva capacitat de desenvolupar d'acord a la seva mentalitat projectes en benefici de la gent. I les revolucions condicionades als límits nacionals ràpidament tendeixen a frustrar-se.
La burgesia paulista (Brasil), amb tota la seva rèmora d'organitzacions polítiques va creure veure en el projecte de Lula, la possibilitat de desfogar-se econòmicament; Lula els oferia el que la dreta era incapaç, però el projecte de defensa d'allò nacional per sobre d'allò internacional ràpidament (estem parlant de 10 anys) va entrar en crisi. I una altre cop el plantejament: «Lula es va quedar a mig camí tenia que haver d'haver estatalitzat tot el possible perquè l'economia funcionés i la política li fos d'acord».
A Veneçuela el problema era i és més complicat. L'economia petroliera, i els seus sectors d'influència arribava a un informalisme de més del 80%, canviar aquesta realitat és una obra de titans. Chávez la va emprendre amb una audàcia política formidable, però amb desafiaments que fa que el projecte en lloc de tancar-se en si mateix necessita obrir-se al món, cosa que no és fàcil ni senzill, quan en un dels propis centres del capitalisme mundial, Donald Trump advoca enganyosament per un desenvolupament de la seva indústria nacional i les esquerres europees –després de donar suport i propiciar l'anomenada primavera àrab– advoquen per la sortida de l'euro i el desenvolupament independent de les economies nacionals. És una barreja explosiva de xovinismes.
Que hi hagi qui ho pensi, no hi ha dubte, però pensar per a Veneçuela en la possibilitat d'un neo-estalinisme no només que és absurd sinó sense possibilitat cap d'èxit.
El formidable suport a la Constituent, que va superar les expectatives del propi govern, ha de servir per a un projecte que entre altres coses elimini les diferències canviàries i proposi al món un nou sistema impositiu que substitueixi el corrupte propiciat pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, basat en els impostos al consum, al salari i a les pensions, per un de nou basat en la circulació dels diners, donant mort als paradisos fiscals i propiciant projectes beneficiosos per a la societat, que preparen i donen feina a tots els éssers humans i que avui no es realitzen perquè la seva necessitat es mesura per la rendibilitat capitalista.
Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 12 d'agost de 2017.
