Apartat de Jorge Aniceto Molinari.
Els anomenats problemes de Veneçuela.
(Abordant això gris, que sembla la teoria).
En un món que va de desequilibri en desequilibri, els anomenats problemes de Veneçuela no són diferents dels que viuen els països d'arreu del món. Tenen formes i característiques diferents, situacions particulars, en un marc de problemes que són universals.
És cert que fins i tot a molts sectors de l'esquerra ha sorprès l'alta votació de la Constituent; les convocatòries electorals sempre tenen una alta presència de les pressions, com l'econòmica, amb el desproveïment, amb l'enviliment del signe monetari; recordem les votacions en el stalinisme, o el maneig de l'anomenat dòlar blue a l'Argentina.
Aquí es tracta d'una situació en què la societat necessita expressar-se i ho fa defensant les seves conquestes socials, o defensant la seva ubicació econòmica per part dels sectors conservadors reaccionant contra Maduro.
S'està donant el cas que els que han votat la Constituent són més chavistes que el propi govern. Ens ha passat a nosaltres aquí a l'Uruguai on la gent durant anys va votar el batllisme que ja no existia en el Partit Colorado on s'havia originat. O amb el peronisme a l'Argentina i podríem esmentar altres nombrosos casos.
El pitjor que avui podria passar és que amb òptiques esbiaixades, es promogués l'enfrontament com a inevitable, que sens dubte té promotors dins i fora de Veneçuela.
Les directives del comando Sud de l'exèrcit dels EUA i dels seus agents són molt clares: cal enderrocar a Maduro, sigui com sigui, però l'exèrcit el veu en el marc del seu accionar professional, no en el pla polític del interior dels EUA cada dia més complicat, i on el registre de votants a la Constituent ha d'haver pegat molt dur.
A l'altre bàndol (per així dir-ho, encara que no és simpàtic cridar-ho així), es brega per l'ajustament de comptes, una mena de ressorgiment del comunisme de guerra: «hem d'aprofitar l'alt índex de vots per eliminar les resistències reaccionàries» i tant que hi ha hagut crims organitzats en nom de la llibertat i la democràcia, o els realitzats emparats en el poder de l'Estat.
Què està mancant?: està mancant el programa perquè la Constituent –que se sent recolzada en aquesta societat dividida i polaritzada– pugui imposar la pau i la unitat dels veneçolans.
Llavors apareix el primer assumpte: Com abordar avui els problemes que presenta l'economia a Veneçuela?, i vagi quin problema, que al seu torn d'entrada ens presenta un ventall d'opinions que reflecteixen la falta d'una anàlisi profunda i al seu torn la desorientació ideològica.
Amb la xapa «marxista-leninista» es dirà que és el moment oportú perquè Estat prengui el control total de l'economia: estatitzem tot, com ho va fer Cuba en determinat moment, o com l'hi va proposar Trotski a Lenin el 1921. I segurament el govern de Maduro trobarà funcionaris disposats a aquesta tasca, tot i que la majoria sotmesa a aquesta dura experiència disposada a fer el necessari per al benestar de la gent i amb el sentiment del que estava imbuït Hugo Chávez.
Per contra, pensem que Veneçuela s'ha d'obrir al món, com ho va fer en el seu moment ofegada econòmicament la dreta equatoriana, proveint del mercat mundial, i eliminant totes les barreres monetàries amb les que avui treballa l'especulació –que no té banderes– a Veneçuela.
Això ho pot fer la Constituent buscant el suport intern i el suport internacional, que segurament en un primer moment estarà sorprès –no està acostumat a analitzar els problemes en aquests termes– però ràpidament reaccionarà i serà molt positiu per a tots, com ho va ser el discurs de Mujica a l'ONU al setembre del 2013, i del que després no s'ha tornat a parlar.
Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 1 d'agost de 2017.
