Apartat de Jorge Aniceto Molinari.
Bancarització.
(Abordant això gris, que sembla la teoria).
La crisi irreversible del mode de producció capitalista és reconeguda com a tal cada cop més; després del discurs de Mujica a l'ONU el setembre del 2013, vam pensar en un primer moment en que s'accelerava una nova etapa on el neoliberalisme –fins ara darrera fase del desenvolupament de la predominança del capitalisme– podia ser derrotat en un temps relativament curt.
No ens impacientem, encara manca, la licitació de la humanitat per tenir a les mans conscientment a l'economia requereix de més batalles i guanyar als actors polítics i a la gent en la compressió de com es donen aquests fenòmens, que es digui clarament que es defensa per part de cada qui, el que hem de precisar com l'objectiu de construir la voluntat política.
Aquesta nota de Marcelo Marchese, que reproduïm per facilitar l'anàlisi, és una mostra d'això. A ella adrecem el nostre comentari:
Inclusió financera versus bancarització forçosa (el problema de les paraules).
Marcelo Marchese.
Rebelión. Dijous, 13 de juliol del 2017.
El discurs de l'oficialisme a favor de la inclusió financera promociona els eventuals beneficis que aquesta política brindarà als ciutadans: més seguretat i major accés als crèdits.
En això, com en altres coses, l'oficialisme s'identifica amb els que impulsen la bancarització a nivell mundial: «Algunes proves han demostrat que una major inclusió financera no només accelera el creixement econòmic i l'ocupació, sinó que també esmena la desigualtat d'ingressos i contribueix a la reducció de la pobresa1».
L'esment anterior està pres d'un document de l'Alliance for Financial Inclusion (AFI), una aliança recolzada pel G-20 i el Banc Mundial i finançada per Bill i Melinda Gates. Com es veu, aquesta croada mundial té un noble objectiu: «És el primer conjunt de compromisos mundials i mesurables per part de formuladors de polítiques públiques de països en desenvolupament i emergents per alliberar el potencial econòmic i social dels 2.500 milions de persones més pobres del món, mitjançant d'una major inclusió financera2». Gràcies a Déu l'AFI i el Banc Mundial i el G-20 i Bill i Melinda Gates, desvetllats pels miserables, els qui no trepitgen un banc ni en somnis, han dissenyat una política per treure'ls de la pobresa, això és, obligar-los a entrar en contacte amb els bancs, ho vulguin o no.
Segons l'AFI, el 50 per cent de la població mundial no està inclosa (financerament parlant) i entre aquesta gent, el 86 per cent es troba en els «països en desenvolupament i emergents». D'acord al que s'ha dit fins ara, el G-20, el Banc Mundial, Bill, Melinda «i els bancs centrals i els formuladors de polítiques i ens reguladors en matèria financera» que conformen l'AFI, són una mena de pares bons en un conte de fades on lluny d'abandonar als seus fills pobres al bosc, els ajuden, és a dir, els inclouen financerament, doncs volen alliberar el seu potencial econòmic. Res diu aquest conte sobre els beneficis que la inclusió financera portarà a les «entitats reguladores en matèria financera», sigui el que sigui qui sigui, i en tot cas no diu res sobre els beneficis que portarà als bancs, una paraula molt més comprensible.
Ja se sap que els contes de fades, o els contes que sigui, es construeixen pura i exclusivament amb paraules i se sap que en això és clau l'elecció i l'ordre de les paraules. Si el lector és un optimista d'aquests que pensa que vivim en el millor dels mons possibles, li aconsellaria que abandoni ja mateix la lectura i es dediqui a una tasca més edificant, ja que nosaltres triarem altres paraules, les quals seran ordenades de manera diferent abans d'arribar al final on algú es menjarà les perdius.
Mentre el G-20 i companys utilitzen l'expressió «inclusió financera», com si el llenguatge hauria d'acomplir la funció d'amagar la realitat en lloc d'enunciar-la, altres han preferit utilitzar les paraules «bancarització forçosa» i casualment, aquests altres no han aconseguit veure els beneficis que la bancarització portarà als pobres dels països en desenvolupament i emergents, als quals anomenen «del tercer món», però sí que han vist com beneficiarà els bancs, i en menor mesura, als governs.
Penseu el lector en el benefici que obtenen els bancs dels seus clients, la meitat de la població mundial, i pensi que mitjançant d'una sèrie de mesures en pocs anys duplicaran la seva clientela, encara que sigui amb els més pobres, i pensi que a més multiplicaran qui sap per quant el seu volum de negocis, doncs gairebé totes les operacions, sigui la venda d'una casa o el pagament d'un sou o tribut, es faran via bancària. Així que la banca veurà que gairebé tota la població mundial realitzarà gairebé totes les operacions comercials per la seva intermediació, la qual cosa li implicarà inaudits guanys i una mica més: coneixement i control, que redundaran, òbviament, en inaudits guanys. Amb aquestes mesures els oferirem als grans banquers més diners, més coneixement i més control sobre les nostres economies. Això és el més semblant al somni d'un banquer: saber l'exacte benefici que obté un o altre diner, tal o qual inversió, i aquesta informació i aquest control no és que el rebin gratuïtament, sinó que pagarem per donar-los-hi.
Diguin el que diguin els autors de contes de fades polítics, hi ha una llei ineluctable del capital: tendeix a concentrar-se. Amb la bancarització forçosa aquesta concentració de riqueses, coneixement i poder arribarà a nivells meravellosos i arribarem un dia al súmmum que els diners serà uns simples números, sense suport físic, és a dir, amb major possibilitat de ser alterat o inventat, com si estiguéssim a les portes de l'era de la preeminència d'allò virtual i adulterable sobre la realitat, els diners electrònic sobre els diners, el llibre digital sobre el llibre de paper, el contacte via facebook sobre trobar-se cara a cara, les paraules «inclusió financera» sobre les paraules «bancarització forçosa».
Dèiem que a més del gran capital, els governs es beneficiaran de la bancarització forçosa, la qual cosa és evident des que es farà gairebé impossible evadir els impostos i els impostos, ja se sap, tenen dues característiques principals: 1. augmenten i augmenten i 2. interessen notablement als governs. Així que el lector mal pensat, qui ni per un instant sospita que vivim en el millor dels mons possibles, pot creure una de dues coses o les dues alhora: 1. el govern que s'autodefineix d'esquerra, aquell mateix que pretenia nacionalitzar la banca i ara, com diu l'amic Hoenir3, ha decidit bancaritzar la nació, va prendre aquest dubtós camí doncs no és una altra cosa, com tot govern, que un servent del gran capital, o, 2. l'hi ha pres doncs pot exercir més control sobre el cobrament d'impostos (la meva opinió és que va ser per les dues coses, en una raó d'un 90 per cent la primera i un 10 per cent la segona).
Ara bé, amic lector, només em resta dir que ens diuen que vivim sota un règim liberal, la qual cosa en cert sentit és veritat i en un altre és una oberta mentida i aquí tornem al problema de les paraules vinculades amb l'aparença o la realitat. A l'hora de deixar que les pasteres llancin tones d'escombraries als nostres rius, o de permetre que els pesquers xinesos vinguin a arrasar la nostra fauna marina, el liberalisme campeja pels seus furs, però, a l'hora de permetre que algú tingui dret a fumar a dos-cents metres d'una escola, o que, almenys, paguem els nostres impostos com vulguem (en aquest millor dels mons possibles hem arribat a l'extrem de clamar per la millor manera de pagar impostos) o que comprem una casa o el que sigui sense passar els diners pel banc, el liberalisme s'evapora com una gota en una planxa roent. El govern olímpicament oblida el nostre dret i llibertat i paternalment ens inclou financerament, encara que hom no vulgui ser inclòs, encara que hom clami per no ser inclòs doncs sospita que el conte de fades no és altra cosa que un conte de fades que el govern conta com si fora elaborat per ell mateix, quan bé sabem que és un conte de fades elaborat en un lloc molt molt llunyà, on no té cabuda cap govern ni servent.
Si tot els surt com el tenen planejat (i molt probablement tot els sortirà com ho tenen planejat, tenint en compte que ens empassem contes molt dubtosos) a aquests senyors del lloc molt molt llunyà només els restarà menjar perdius i ser feliços per sempre, a no ser que vulguem escriure el nostre propi conte i així forçar un plebiscit on decidirem si a aquestes goles sense fons els lliurarem el que ens queda per enriquir-los encara més, o si decidirem mantenir un mínim de prudència, llibertat i privacitat. Caldrà fregar la llàntia Qui sap si a dins no es troba amagat el geni?
Enllaç de l'article original en castellà:
https://www.rebelion.org/noticia.php?id=229088
Nota:
1Situant la inclusió financera al mapa mundial:
https://www.microfinancegateway.org/sites/default/files/mfg-es-documento-ubicando-la-inclusion-financiera-en-el-mapa-mundial-11-2013.pdf
2Ibid.
3Mujica i la bancarització. Per Hoenir Sarthou:
http://www.voces.com.uy/articulos-1/mujicaylabancarizacionporhoenirsarthou
El nostre comentari:
Diuen que un nen visitant el zoològic en veure la girafa va exclamar: aquest animal no existeix!
Aquí és a l'inrevés. En un món on creixen els paradisos fiscals, el rentat de diners, i on la major part d'una gegantina activitat financera no passa pels bancs –encara que els bancs privats la monitoritzen, encara que no la registrin a l'efecte del control dels estats–, Sarthou i Marchese en lloc de doblar l'aposta i demanar que res no sigui legal si no està degudament registrat i no com ara que els documents particulars sense pagar ni tan sols un pes d'impost utilitzen la justícia contra els seus deutors, carreguen contra la bancarització que si efectivament entorpeix l'acció de les administradores de crèdit i de l'evasió dels comerços petits, aquests que es debaten entre els seus acotats guanys, el pagament dels impostos i un món on els espais econòmics són obligatòriament majors fent-los amb el temps inviables.
La no bancarització va permetre per exemple l'acció del canvi Nelson i del diputat del Partit Nacional del nom del qual no recordo, per assenyalar allò més recent, que és d'alguna manera la punta d'un iceberg.
Les administradores de crèdit són més un càncer que actua sobre els sectors més desprotegits de la societat que necessiten d'aquell, i sobre la qual hi ha pseudoesquerranosos que pensen amb la butxaca quan fan una acció social. És una matèria pendent sobre la qual cal legislar i instaurar instruments com els que va instaurar Batlle y Ordóñez a principis del segle 20 quan l'empresariat del país era deplomat pels banquers i aquest va ser l'objectiu de la creació dels bancs de l'estat i no el de monopolitzar l'activitat bancària.
Que és un problema resolt a mitges pel govern no hi ha dubte, però també és cert que és una necessitat que tard o d'hora caldrà abordar, doncs la política neoliberal de no controlar res, tard o d'hora condueix del món al no-món.
Ara perquè dic que és un problema no resolt o resolt a mitges, perquè els sistemes impositius que s'imposen i amb els quals es financen les activitats estatals provenen fonamentalment dels impostos al consum, a la feina, i a les pensions, que paguen en la seva major proporció els sectors populars, que precisament no poden escapar de la bancarització efectiva, com escapen els qui trafiquen en l'especulació, l'evasió impositiva i el rentat dels diners, i el no control es justificava amb l'objectiu de no espantar les inversions.
A mi em sap greu que AEBU no tingui una política més proactiva sobre el tema i que a més no sigui això el que es debateixi amb la direcció del BROU i la direcció econòmica del país.
Les necessitats fonamentals i bàsiques de totes les societats a la Terra han de ser solucionades amb un sistema impositiu dirigit directament sobre la circulació dels diners i a això ha d'estar dirigida la bancarització en l'organització de la societat, eliminant tot altre tipus d'impost.
Cosas veredes Sancho: els estatistes més furibunds es transformen en els neoliberals a ultrança a l'enfrontar-se a la bancarització.
Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 14 de juliol de 2017.
