Apartat de Jorge Aniceto Molinari.
La revolució: Rússia, Espanya, Veneçuela.
(Abordant això gris, que sembla la teoria).
Les revolucions responen a necessitats socials davant crisis que es fan insostenibles per a les grans masses. I poden haver-les del més divers tipus, fins a aquelles que són només revoltes i no tenen possibilitats de cristal·litzar.
El problema és que davant aquest tipus de fenòmens, han nascut com a resposta els teòrics de la revolució com la revolució mateixa i que han aprofitat circumstàncies molt particulars com ho va ser pels estalinistes la revolució russa. El socialisme no neix així d'un desenvolupament social necessari per superar el capitalisme sinó de la voluntat dels revolucionaris de construir una societat superior i alternativa al capitalisme. I en això han pul·lulat les més diverses teories partint de les concepcions voluntaristes de com es construeix el socialisme a cada país. Encara que cap d'aquestes teoritzacions van més enllà de les estatalitzacions nacionals i de projectes regionals per al desenvolupament d'una forma de capitalisme d'Estat, que pensen –cada cop menys– pugui competir amb el desenvolupament capitalista a nivell mundial.
Ara això després de la derrota de Lenin en 1924 ha creat vicissituds que cal intentar esclarir.
Totes les revolucions expressen una necessitat i avancen, i imposen drets a les realitats dels pobles, el seu desenvolupament posterior coneix llavors avenços i retrocessos originats fonamentalment pel paper que compleixen en aquests processos els sectors ubicats dins de la lumpen burgesia i del lumpenproletariat.
L'estudi de la revolució russa en aquest terreny ofereix un material immillorable per a comprendre el fenomen actual dels problemes que es presenten a nivell del desenvolupament empresarial de diferents àrees en els Estats.
La revolució espanyola, aporta tot el que no s'ha de fer en el terreny de la conducció revolucionària, juntament amb la necessitat d'actuar cal saber en cada moment per on es va; Espanya oferia totes les variables possibles de vies mortes.
La revolució bolivariana, avui ofereix una altra realitat. El projecte de Chávez, formidable amb el seu contingut de participació, necessitava d'un marc internacional propici que avui és extremadament contradictori. Més quan la seva realitat econòmica és manejada en el proveïment de la gent amb instruments que no són possibles de gestionar de forma independent a nivell d'un Estat, com és la moneda.
Molts han utilitzat la condemna als crims de Stalin per condemnar la revolució russa, i contradictòriament alguns dels que van justificar aquests crims condemnen el govern de Maduro, que es defensa de l'agressió econòmica que ha tingut com a resultat el deteriorament del seu suport electoral. La dreta vol a Maduro enderrocat ja; Maduro per la seva part tracta d'utilitzar tots els elements legals possibles per revertir la situació, la Constituent és un d'ells.
Els que demanen eleccions ja, enmig d'una guerra civil no declarada, en què es cometen actes delictius per ambdós bàndols (recordem la guerra civil espanyola), no reparen que això no evita la guerra civil declarada a menys que un dels bàndols es rendeixi, i tot i així, aquí no existirà cap bàndol guanyador, perquè el quefer social ja avui imposa circumstàncies com les que està vivint el Brasil, i d'alguna manera Argentina on les maniobres amb el dòlar van ser clares i a la vista de tot el món, on l'actuació de l'altre temps imperialisme nord-americà a través dels serveis militars i policials d'aquests països ja no els responen encara que segueixi existint.
El Papa Francesc, el govern d'Uruguai han tingut una actitud prudent i una prèdica per la pau que és imprescindible, encara que no suficient.
El que no arriben són les respostes polítiques que fins avui s'han donat. Encara podríem dir que pràcticament no existeixen, i llavors hi ha els que condemnen esbiaixadament d'acord a la teoria de «millor en democràcia», o els que justifiquen amb que així són les revolucions.
Mujica al setembre del 2013 va tractar d'insinuar un camí, ara qui agafa aquesta torxa per traslladar-la al debat d'una sortida no només per a Veneçuela, per al món. Més greu encara quan el mateix expresident no ha mostrat comprendre la pròpia importància del seu plantejament en un món que necessita trobar el camí de la pau, enmig d'un desenvolupament demencial de la indústria de guerra, que a més s'utilitza com a alleujament capitalista a la crisi, com ho va ser en les dues guerres mundials anteriors.
Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 3 de juliol de 2017.
