Apartat de Jorge Aniceto Molinari.

El pensament comunista.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Hi ha tota una legió de vells militants comunistes, a l'Uruguai i al món, de l'època de Rodney Arismendi, que viuen i analitzen tots els esdeveniments polítics que avui tenen lloc, però sense poder recórrer els senderols en què discorria la vida política en aquells temps.

Potser on millor es visualitza aquesta problemàtica és en la seva relació amb el programa i l'Estat. El 1960 en el decurs de la revolució cubana, la tasca era la de promoure programes nacionals, on per ingressar a la lluita universal dels treballadors, el camí era desenvolupar el rol de l'Estat. I no pocs militants entenien que socialisme i estatització eren sinònims. Sostenir el contrari era catalogat de reformisme pur.

Socialisme havia de ser la conjunció d'Estats Obrers en oposició a l'Imperialisme i als seus Estats d'orientació burgesa. Aquests Estats més el diari «El País» de Montevideo, en un mapamundi els pintava de vermell, contraposant el «món lliure» al «món comunista».

Un d'aquests companys, valuosos, conseqüents, m'envia un text de Noam Chomsky en què aquest autor, valuós en les anàlisis que incorpora, i en les dades amb què il·lustra els seus desenvolupaments, analitza que la caiguda de l'anomenat camp socialista va ser d'alguna manera un alliberament per al pensament de la humanitat en tant va permetre tornar a la font original dels problemes.

No obstant això el desenvolupament de Chomsky pateix d'un desconeixement del pensament marxista, que és precisament allò que va ser desconegut pel desenvolupament d'aquesta mal anomenada economia socialista.

Aquesta és la resposta que vaig donar al company que em deia que el pensament de Chomsky li semblava d'alguna manera nou:

Tot és important, i alhora tot allò complex ha de ser transformat en simple, per poder ser comprès, en això es basa la importància del pensament dels mestres.

El problema és que aquest pensament només és reconegut socialment com a tal, quan la humanitat està en condicions de assumir-ho. Avui el caràcter de la crisi sembla remoure tots els esculls i el talp de la història apareix amb força.

El pensament de Chomsky aporta molts elements de gran importància, però s'autolimita en esquemes que no van més enllà de raonaments que ja han estat superats, ja que no es tracta de problemes que tinguin una solució nacional, tot i que l'anomenada qüestió nacional sempre és necessari analitzar-la i entomar-la en el context general, respectant les identitats i les formes particulars dels seus continguts originaris.

És el que constaten aquests comunistes sense comprendre les seves pròpies limitacions, quant a saber donar una correcta dimensió al seu pensament comunista, que ha de donar una resposta prenent a la humanitat en el seu conjunt.

El stalinisme no va ser derrotat en una enfrontament de sistema contra sistema, sinó que els models alternatius al sistema general del capitalisme implosionaren, no tenien possibilitats d'un suport econòmic en tant la seva única perspectiva era la de desenvolupar-se com un model alternatiu en competència amb el capitalisme, sense sortir-ne, cosa que tant Marx, Engels i Lenin es van encarregar de demostrar en una infinitat de treballs que això no era possible, per la pròpia essència de la forma de producció.

Els que avui parlen de Imperialisme, en general desconeixen o no han llegit a Lenin, que d'una manera genial va traçar el que era la perspectiva general del sistema que avui es confirma totalment.

Això no qüestiona l'anàlisi del desenvolupament imperialista que la humanitat ha reconegut i suportat durant segles, sinó que tracta d'analitzar on radica avui el poder al món. El desenvolupament del capitalisme després de la segona guerra mundial va donar naixement al neoliberalisme amb el qual van ser superades les fronteres nacionals i el govern del món va passar dels estats als conglomerats empresarials multinacionals que en dura pugnen afronten avui la major crisi -ja irreversible- del sistema en la seva història.

Llavors avui un programa d'alliberament nacional, no és tal sinó pren el món tal com és i desenvolupa un programa d'acord amb aquesta necessitat. En aquest marc els vells comunistes, valuosos en la seva militància, cometen el greu error de no reconèixer que els comunistes que van fer possible la revolució d'octubre van ser assassinats -parlen sí dels excessos de l'estalinisme- pels que creient-se il·luminats avantguardistes van construir un Estat que va poder capitalitzar els avenços que la revolució va significar en un marc aliè als ensenyaments dels mestres. Molts van creure honestament estar construint el socialisme, altres simplement usufructuant també d'alguna manera la societat dividida en classes.

Això els dirigents capitalistes com Churchill el van rebre amb enorme alegria, els obrers tenien el seu Estat, i farien la seva «dura» experiència, com passa amb el raonament de molts empresaris quan s'instal·la una cooperativa. Per descomptat que abans fan tot el necessari perquè això no passi i si passa que sigui en les pitjors condicions.

Les tragèdies com la Síria, que és la que analitza l'estudi de Chomsky, que avui s'estenen pràcticament a tot el món, fa més que mai reprendre el pensament dels mestres, i obliga els que ens sentim comunistes a buscar els mitjans per els quals es pugui avançar en un programa a tot el món que pari l'extensió de la guerra i s'assumeixi el necessari per a l'inici d'una transició.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo 26 de maig de 2017.