Apartat de Jorge Aniceto Molinari.

La càrrega de la prova.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Hi ha una premissa profundament errònia, si és que es vol analitzar la realitat amb algun dels ensenyaments més elementals del marxisme: la mateixa part de l'encert que tot govern d'esquerra o progressista té com a objectiu començar a construir una societat superior a la capitalista, amb la qual cosa el que s'aconsegueix és invertir la càrrega de la prova. El que faci ha de ser per definició una mica superior al que és avui el capitalisme. I això no només que no és possible, sinó que Marx, Engels, Lenin -els més destacats- mai ho van proposar.

Llavors ¿quina és la tasca i com és la diferència entre revolucionaris i reformistes?: els primers organitzen la seva acció sobre la base dels treballadors per propiciar que aquests avancin en drets i reivindicacions, que en el desenvolupament del capitalisme li permetin sortejar els avatars de les crisis i de les pròpies condicions d'explotació en el treball. Els reformistes s'adeqüen al sistema i com en el cas paradigmàtic de la Segona Internacional, arriben a votar els crèdits de guerra perquè els seus governs puguin desenvolupar-la. Qualsevol similitud o semblança amb les actituds actuals enfront de la guerra en curs és només coincidència.

¿Com sorgeix llavors la confusió?, sorgeix a partir de la derrota de Lenin el 1924, en què sobre la base del triomf de la revolució russa s'argumenta i es desenvolupa la perspectiva d'una construcció alternativa al capitalisme, dient que se surt d'ell però en definitiva construint una mena de capitalisme d'Estat al que se li bateja com «socialisme real», que alhora va significar -la revolució russa-, com en el seu moment la revolució francesa un revulsiu enorme en l'avanç dels drets de la humanitat, però alhora va ser part de la tragèdia humana en el desenvolupament de la segona guerra mundial.

Superada la crisi -en el capitalisme- que va generar dues guerres mundials, l'ús per primer cop d'armes nuclears, i la destrucció immensa en vides humanes i riqueses acumulades per l'aparell productiu de la humanitat, aquest reprèn el seu creixement amb nous paradigmes, particularment en el que té a veure amb el saltar les barreres nacionals (el naixement a Mont Pellerin del neoliberalisme), per construir un desenvolupament capitalista basat en complexos empresarials multinacionals molt superiors al poder dels Estats, als quals sotmeten a un constant i en augment endeutament, a l'enviliment dels valors monetaris que fa que la crisi tingui una dimensió superior a l'anterior, que encara conservant la forma, de xoc entre estats en la realitat respon a la pugna d'aquests complexos pel permanent i inexorable agostejament de la taxa general de guany i el lent però persistent decreixement en la pròpia taxa en què es mesura l'augment de l'economia mundial. (Lenin, «L'imperialisme fase superior del capitalisme», 1916).

Alhora, i això és molt important tenir-ho en compte, aconsegueix invertir la càrrega de la prova, són les conduccions estatals en mans de corrents d'origen en l'esquerra, les que han de demostrar que són superiors a les construccions clàssiques, que ha anat desenvolupant el capitalisme i que avui estan embolicades en la nova crisi global, ja irreversible per la predominança d'aquesta manera de producció.

Aquí també en aquest desenvolupament es manifesta una nova gran contradicció; es fa suposar que el capitalisme ha de caure en la confrontació i ser substituït íntegrament per un nou mode de producció, fet que no va ocórrer amb les maneres de producció anteriors i que res no assenyala que hagi de passar ara, sí que mesures de transició suposin la pèrdua de la seva predominança posant l'aparell productiu al servei de la societat i no de la burocràcia estatal com sembla ser l'objectiu dels «revolucionaris» en aquesta etapa de la història. Ara no confondre això amb estatitzacions que van haver de realitzar necessàriament per preservar en defensa de la societat l'aparell productiu de la mateixa, o a un nivell menor quan per defensar el treball de la gent s'ha recorregut a la formació cooperativa.

Ve bé per il·lustrar el que afirmem, el paper que va complir en l'Uruguai a principis del segle 20, el govern de José Batlle i Ordoñez -profund coneixedor de les idees de Marx i Engels-, que sobre la base del desenvolupament d'activitats bàsiques en mans de l'Estat, promovent la immigració, va estimular la creació de mitjanes i petites empreses que van donar la base democràtica que avui sustenta el país, però que avui vénen retrocedint en dimensió i en nombre enfront de les característiques actuals del desenvolupament capitalista, en aquesta arribada traumàtica als límits de l’esgotament de la taxa general de guany. Batlle com Marx, no eren estatistes però aplicaven en els seus programes el paper positiu que complia l'Estat en una determinada etapa del desenvolupament capitalista. Aquests aspectes del desenvolupament, poden ser analitzats tant en la NEP de Lenin, com en la pròpia revolució xinesa i la seva realitat actual, la revolució cubana afrontant el bloqueig i el desenvolupament actual de la seva economia, així com les contradiccions en l'esquerra que es van manifestar traumaticament -entre estatistes i antiestatistes- en la revolució espanyola, avortant-la, més enllà del paper criminal del feixisme.

La capacitat dels treballadors per gestionar una cooperativa o un Estat, sempre estarà condicionada a les condicions generals del desenvolupament del capitalisme. El confondre això i posar la construcció estatal o cooperativa com un fi en sí mateix, condueix inexorablement per les pròpies condicionants de la crisi a errades o horrors que a la vida social es paguen amb crims o tragèdies. Ara no abordar el desafiament quan toca, passant per les estatitzacions o les cooperatives si cal, també és un crim. Això explica clarament el caràcter de les trucades tesis d'abril de Lenin i la necessitat d'acció del seu partit previ al que després va ser la revolució d'octubre. D'això fa 100 anys.

Llavors ¿com es resol això?: com es va resoldre en 1917, mitjançant el programa, que avui sembla més complicat perquè l'esquerra ha abandonat l'estudi i el mètode dels seus mestres. La vida mostra a poc que els estudiem que no han estat superats.

Vegem un exemple: l'expresident Mujica va parlar a l'ONU al setembre del 2013, i va fer un discurs comunista, al que després ningú ha tornat, ni el mateix autor. Mujica aquí no va exposar el que estava fent el seu govern, no va parlar que estava aplicant un sistema tributari «just» com sí ho deia el ministre Astori, sense esclarir que això era el que es podia fer dins el sistema per intentar mantenir el nivell ocupacional del país dins de les coordenades del capitalisme cada cop més complicats, va parlar com insinuant quines mesures havien de prendre a nivell universal per sortir de la greu crisi actual. No va dir nosaltres estem blindats i fora de perill de la crisi com ho fan pràcticament la totalitat dels dirigents del Front Ampli a Uruguai, caient en ingenuïtat i on es combinen accions positives per al desenvolupament social amb errades o horrors greus en la gestió administrativa, inclòs el propi dissertant a l'ONU. Que sí va insinuar en aquesta oportunitat que el camí era la moneda única i universal i un sistema impositiu basat en la circulació dels diners.

Ara d'això no es parla perquè la càrrega de la prova pesa tant que per ara és una llosa difícil d'aixecar.

A vegades la justícia triga però...

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 28 abril de 2017.